El laïcisme, en el seu sentit més fonamental, és un principi que expressa la neutralitat de l’estat envers la religió; estipula que les regulacions legals, polítiques i socials no s’han de basar en referències religioses i que aquestes regulacions no s’han d’interpretar d’acord amb elles. Tanmateix, amb el temps, Turquia s’ha allunyat del principi de laïcisme. Especialment durant el govern de l’AKP, els atacs contra el laïcisme han augmentat i el laïcisme ha entrat en un procés d’eliminació. Com a resultat d’aquest procés d’eliminació, els drets de les dones i les persones LGBTI+ pel que fa a la vida pública, els seus cossos i les seves vides han estat progressivament usurpats; els drets i les lleis guanyats a través de diverses lluites socials s’han reescrit en detriment seu. Així, la igualtat de gènere s’ha debilitat significativament.
Un dels fonaments impactants que ha contribuït a la legitimació del sentiment anti-LGBTI+ a Turquia és el desig de crear una societat basada en la religió. La comprensió que l’AKP ha fet de l’islam sunnita i l’estructura social que pretén donar forma a través d’aquesta comprensió constitueixen la base ideològica del sentiment anti-LGBTI+. La retòrica anti-LGBTI+ s’ha intensificat, sobretot des del 2020, i s’han fet intents per legitimar aquests sentiments a través de conceptes com ara “sagrada família”, “moral pública”, “disrupció de l’estructura social” i “perversió”. El resultat més visible d’aquest procés de legitimació són les regulacions anti-LGBTI+ del recentment introduït 11è Paquet de Reforma Judicial. Aquestes regulacions no només es dirigeixen a les persones LGBTI+, sinó que també constitueixen un clar atac contra el laïcisme en si. El contingut de l’esborrany demostra clarament els esforços del govern per institucionalitzar el seu enfocament polític islamista sobre una base legal. Això demostra que l’AKP pretén legitimar i socialitzar la seva lluita contra el laïcisme a través de la lent de les persones LGBTI+.
Per tant, un dels antídots més eficaços contra l’antagonisme LGBTI+ és una defensa sòlida del principi de laïcitat. L’objectiu d’aquest article és examinar la relació entre l’antagonisme LGBTI+ i l’islamisme polític sunnita del govern de l’AKP i discutir com la laïcitat pot formar una línia de resistència en aquest context.
Augment de l’antagonisme de gènere a tot el món
En establir el paral·lelisme entre l’antisecularisme i el sentiment anti-LGBTI+, crec que és important entendre on i com emergeix l’antagonisme de gènere a escala mundial. Des de la seva aparició com a concepte fonamental en la teoria feminista, el concepte de gènere s’ha utilitzat en diversos significats i ha estat objecte de diversos debats. Inicialment vist com una categoria que indicava la distinció entre homes i dones, el concepte ha guanyat importància amb el temps com a marc que ofereix l’oportunitat de qüestionar radicalment i transcendir l’ordre binari de gènere. Avui dia, aquest concepte també engloba les persones LGBTI+.1 L’èmfasi en els drets de les dones s’ha posat en igualtat de condicions amb l’èmfasi en els drets LGBTI+, i s’ha prestat la mateixa atenció a les formes de discriminació en ambdues àrees.
A la llum d’aquests esdeveniments, la dissidència de gènere ha sorgit en diverses parts del món des de la dècada del 2010 i s’ha estès ràpidament. El concepte al qual s’oposen fonamentalment els activistes antigènere és la “ideologia de gènere”. Aquest discurs, desenvolupat en resposta a la transformació del concepte de gènere, es basa en l’afirmació que el gènere és contrari a les tradicions nacionals i és imposat, en particular, per la UE. Com a resultat, polítiques com la transició transgènere de les persones LGBTI+, els seus drets físics com l’ús d’hormones, la igualtat matrimonial, l’adopció i la integració de la igualtat de gènere han estat atacades sota l’aparença d'”ideologia de gènere”. Per tant, es pot afirmar clarament que els moviments antigènere es posicionen en contra dels drets LGBTI+. Si bé aquests moviments sovint es descriuen com a reaccionaris, en països on els drets LGBTI+ no són forts, han adoptat un discurs “proteccionista”, posicionant-se com a obstacles a les demandes d’igualtat.2
Amb la 4a Conferència de les Nacions Unides sobre la Dona, els debats sobre el gènere van guanyar visibilitat internacional, i aquest procés va conduir a guanys significatius en els drets LGBTI+. Tanmateix, alguns estats van percebre aquests guanys com una amenaça; en particular, el Vaticà, el centre del món catòlic, es va unir a altres països per oposar-se al concepte de gènere, cosa que va conduir a la institucionalització d’aquesta oposició a escala internacional. Aquest procés d’institucionalització es va expandir no només a través de polítics populistes i conservadors de dretes, sinó també a través d’escoles catòliques, comunitats eclesiàstiques i organitzacions religioses. Mentre que el Vaticà i l’Església Catòlica Romana van formar la base del moviment, l’Església Ortodoxa Russa va assumir aquest paper a Rússia, on la població catòlica és petita. El procés es va enfortir encara més formant diverses aliances amb altres organitzacions religioses. En aquest punt, queda clar que les institucions i organitzacions religioses van ser un dels impulsors més importants de la institucionalització del moviment antigènere. Aquesta institucionalització no es va limitar a les institucions cristianes, sinó que també va continuar dins d’organitzacions musulmanes com l’Organització de Cooperació Islàmica.3
Per tant, podem dir fàcilment que l’antigenerisme és una estructura que s’aixeca i es reforça sobre fonaments religiosos. Els discursos religiosos s’han convertit tant en una font de legitimitat com en una eina organitzadora per a aquesta política. Sorgida a la dècada del 2010, aquesta oposició va assolir el seu nivell més alt de suport massiu al voltant del 2014 i es va convertir en un element central de l’agenda política. La pandèmia mundial, que va començar el 2020, en particular, va servir com una oportunitat per intensificar la retòrica del moviment. La raó principal per la qual els discursos antigènere han pogut entrar amb tanta força a l’agenda política i mantenir la seva influència és la col·laboració entre les organitzacions religioses que institucionalitzen aquest moviment i els governs autoritaris de dretes. Els règims autoritaris de dretes han pogut implementar nombroses polítiques antidrets a través de l’antigenerisme, i ho han aconseguit instrumentalitzant l’antireligió i l’antiglobalització.4
Per posar un exemple concret, a Rússia, les campanyes de conscienciació LGBTI+ per a menors de 18 anys es van prohibir el 2013 per motius de “propaganda”, i aquesta prohibició es va ampliar en els anys següents. L’accés de les persones transgènere a l’atenció mèdica es va veure cada cop més restringit; el 2023, el Tribunal Suprem rus va prohibir completament les activitats del moviment LGBTI+ a tot el país. L’Església Ortodoxa Russa va ser la defensora més ferma d’aquestes prohibicions. De la mateixa manera, se’n van aprovar esmenes constitucionals anti-LGBTI+ a Hongria, i es van promulgar lleis similars a Bulgària. En aquests països, el suport social i polític més fort darrere de les lleis va provenir de líders i organitzacions religioses.
Antagonisme de gènere i Turquia
He esmentat anteriorment que la integració de la perspectiva de gènere va sorgir com a resposta directa a certs èxits i es va expandir a través de diversos mitjans. A Turquia, es pot argumentar que no ha sorgit un moviment de masses que s’organitzi directament sobre la integració de la perspectiva de gènere. La raó principal d’això és la manca d’institucionalització d’un enfocament democràtic destinat a aconseguir la igualtat de gènere a Turquia. Per tant, no ha sorgit un moviment d’oposició de baix a dalt que impliqui les masses per influir en la política governamental. A Turquia, aquesta oposició està representada pel mateix govern. Hi ha un moviment antigènere alimentat pel discurs d’odi anti-LGBTI+ de l’AKP i configurat per polítiques orientades a la família i l’islamisme sunnita institucionalitzat. Especialment en l’última dècada del govern de l’AKP, l’opressió del moviment LGBTI+ s’ha intensificat.
Les Marxes de l’Orgull, que van guanyar visibilitat i van atreure grans multituds seguint la Resistència de Gezi, van ser prohibides el 2015 per “ofendre la sensibilitat pública” i han estat sistemàticament obstruïdes des de llavors. L’estat d’emergència declarat després de l’intent de cop d’estat del 15 de juliol va crear una nova oportunitat per al sentiment anti-LGBTI+; després que una projecció de pel·lícules fos atacada, l’Oficina del governador d’Ankara va declarar una prohibició indefinida d’esdeveniments el novembre de 2017. A això van seguir prohibicions d’esdeveniments en ciutats com Istanbul i Bursa. En els anys següents, especialment el 2020, amb la pandèmia de la Covid-19, la pressió es va intensificar encara més. El sermó del president d’Afers Religiosos que vinculava la pandèmia amb les persones LGBTI+ va ser un exemple visible dels esforços de l’estat per legitimar aquesta oposició amb referències religioses. L’atac als estudiants LGBTI+ de la Universitat de Boğaziçi i la retirada de la Convenció d’Istanbul amb el pretext que “normalitza l’homosexualitat” també són continuació d’aquesta línia política.
Durant la campanya electoral presidencial del 2023, la producció per part d’Erdoğan de 57 discursos d’odi dirigits a persones LGBTI+ i la seva campanya acusant l’oposició de donar suport a les persones LGBTI+ demostra que el govern ha transformat aquesta oposició en una estratègia electoral central. Aquesta retòrica també ha trobat una resposta social; la Gran Plataforma Familiar, coneguda pels seus estrets vincles amb el govern, s’ha convertit en un dels actors més visibles d’aquest discurs, i les “Grans Marxes Familiars” han començat a organitzar-se a partir del 2023.
Tot aquest procés demostra que el govern de l’AKP ha transformat el sentiment anti-LGBTI+ no només en una política cultural i social d’odi, sinó també en acords institucionals que interfereixen directament amb els processos legislatius de l’estat.
El resultat més visible d’aquest procés de legitimació són les regulacions anti-LGBTI+ del recentment introduït 11è Paquet Judicial. A través de conceptes vagues i normatius com ara “moral pública”, “indecència”, “sexe biològic innat” i “contradicció amb l’estructura familiar”, les regulacions de l’11è Paquet Judicial basen explícitament el marc legal en una comprensió de la moralitat basada en la religió. Mentre que l’esborrany classifica l’existència LGBTI+ com una amenaça moral, la penalització dels matrimonis entre persones del mateix sexe o les cerimònies simbòliques demostra l’acceptació del model familiar heterosexual, sunnita i conservador com a norma legal. De la mateixa manera, les restriccions imposades als procediments mèdics de les persones transgènere i la censura de contingut LGBTI+ per part de RTÜK revelen que l’estat intenta disciplinar les identitats, els cossos i els espais d’expressió dels individus basant-se en normes morals i religioses en lloc de criteris científics, seculars i basats en drets. En aquest context, el paquet no és només una política anti-LGBTI+; també constitueix una intervenció que, en redefinir la llei segons els valors sunnites conservadors, soscava la neutralitat de l’estat i ataca directament el principi fundacional del secularisme.
Per què el laïcisme és una línia de resistència?
El recent augment de l’oposició LGBTI+ a les polítiques estatals a Turquia no es pot veure com una política d’odi limitada dirigida a un grup d’identitat específic; al contrari, s’ha convertit en una de les eines principals de la recerca del govern per institucionalitzar l’islamisme sunnita polític. La producció sistemàtica d’aquesta oposició a escala legal, discursiu i institucional és un clar indicador de la intenció de l’estat de modelar l’ordre social a través de normes religioso-morals. L’11è Paquet de Reforma Judicial constitueix l’exemple més concret d’aquesta transformació, criminalitzant l’existència LGBTI+ a través de conceptes religiosos com ara “moralitat”, “família” i “ordre social”, alhora que redefineix la llei d’acord amb aquest marc normatiu. Aquesta situació no només amenaça les vides, els cossos, l’accés a l’atenció sanitària i la visibilitat pública de les persones LGBTI+, sinó que també erosiona la funció fundacional del laïcisme en termes de l’estat i l’ordre legal. El laïcisme no és només un principi que limita la interferència religiosa en la política, sinó també una garantia que l’estat garanteix la igualtat per a tots els seus ciutadans i purifica la llei de la discriminació basada en la fe i la moral. Avui dia, el marc polític i legal establert a través del sentiment anti-LGBTI+ soscava sistemàticament aquesta garantia, redefinint la ciutadania a través d’una jerarquia basada en la conformitat moral i les normes religioses. Per tant, els atacs contra les persones LGBTI+ no són simplement una política d’opressió dirigida a un únic segment de la societat; són un dels fonaments fonamentals del procés d’eliminació del laïcisme a Turquia, la religiosificació de la llei i l’eliminació de la imparcialitat estatal. Per tant, defensar els drets LGBTI+ també significa defensar el laïcisme, el principi d’igualtat davant la llei i l’ordre social democràtic; aquesta lluita és un requisit indispensable per preservar les bases de la llibertat i la igualtat per a tots els ciutadans.
En conseqüència, en aquest període en què el sentiment anti-LGBTI+ s’ha convertit en una eina per a la construcció d’un règim polític islamista a Turquia, el sentiment antigènere no és només una actitud individual; és un fenomen sistemàtic que s’estén a través del discurs i les organitzacions religioses, que busca guanys específics. El laïcisme, en canvi, és més que un principi constitucional; s’ha convertit en el nom per a la defensa de la neutralitat de l’estat envers els ciutadans, la garantia de la igualtat de drets i un terreny comú per a la llibertat contra la dominació religiosa i moral sobre les identitats. Per tant, defensar el laïcisme significa establir la línia de resistència més fonamental i completa contra aquest setge autoritari que té com a objectiu els drets i l’existència de les persones LGBTI+.
—————————————————————————————————————————
Títol original: LGBTİ+ Mücadelesi İçin Yeni Bir Direniş Hattı: Laiklik
Editora: Şöhret Baltaş
Correctora: Şöhret Baltaş
Disseny i xarxes socials: Melike Çınar, Sâba Esin, Seda Bedestenci Yegâne, Sinem Yıldız
Recursos:
- Şeker, B. (2020, Nisan 22). Avrupa’da ve dünyada toplumsal cinsiyet eşitliği karşıtı akımların etkileri. Kaos GL.
https://kaosgl.org/gokkusagi-forumu-kose-yazisi/avrupa-da-ve-dunyada-toplumsal-cinsiyet-esitligi-karsiti-akimlarin-etkileri ↩︎ - Nazeyrollas, P. (2020, 08 Ağustos). Avrupa’da toplumsal cinsiyet karşıtı hareketler [Çev. E. Aşan]. feminisite. https://feminisite.net/index.php/2020/08/avrupada-toplumsal-cinsiyet-karsiti-hareketler/ ↩︎
- McEwen, H., & Narayanaswamy, L. (2023). The international anti-gender movement: Understanding the rise of anti-gender discourses in the context of development, human rights and social protection (UNRISD Working Paper No. 2023-06). United Nations Research Institute for Social Development. https://cdn.unrisd.org/assets/library/papers/pdf-files/2023/wp-2023-4-anti-gender-movement.pdf ↩︎
- Özkazanç, A. (2019, Ocak 8). Toplumsal cinsiyet karşıtı hareketler, otoriter popülizm ve Türkiye. Kaos GL.
https://kaosgl.org/haber/toplumsal-cinsiyet-karsiti-hareketler-otoriter-populizm-ve-turkiye ↩︎
Publicat originalment a https://kadinvardiyasi.org/dosya/lgbti-mucadelesi-icin-yeni-bir-direnis-hatti-laiklik/
