El moviment obrer, en la seva lluita pel poder polític contra la burgesia, té dues tàctiques reconegudes des del segle XIX: l’ocupació pacífica de l’estat, mitjançant victòries electorals aconseguides a partir de la majoria social, és la primera i predomina entre els treballadors socialistes de tot el món. La segona és la destrucció de l’estat burgès i la construcció d’una organització social completament nova, que segueixen els anarquistes i alguns grups comunistes. Marx i Engels, quan van escriure El Manifest Comunista, pensaven en la primera tàctica; però es van trobar amb la possibilitat d’una organització completament diferent de l’estat quan el 1871 es va produir la Comuna de París, basada en la democràcia obrera. Al pròleg de 1872 del Manifest, Marx es refereix a aquest descobriment.
A principis del segle XX, quan va esclatar la revolució d’Octubre a Rússia, Rosa Luxemburg va criticar els bolxevics per l’abolició del Parlament burgès; tanmateix, admirava la seva acció política de prendre el poder per als treballadors i assenyalava que l’èxit dels bolxevics es devia a haver sabut combinar les dues tàctiques en la lluita de classes. Ella classificava la primera com a socialista o reformista i la segona com a anarquista o revolucionària.
Seguint aquest fil, Manuel Sacristán Luzón —del que aquest any celebrem el centenari— reflexionava sobre aquesta qüestió a la segona meitat del segle passat, parlant de la contaminació anarquista dels leninistes —amb la qual s’identificava—, entenent-la com la tàctica abolicionista de la democràcia formal burgesa. No obstant això, seguint Togliatti, secretari general del PCI (Partit Comunista Italià) en aquells anys de mitjan segle XX, assenyalava com Stalin havia assignat als partits comunistes la tasca de recuperar la democràcia formal assetjada pels moviments feixistes europeus.
La recuperació de la tàctica del moviment obrer que Luxemburg anomenava reformista es fa, doncs, amb la construcció dels Fronts Populars en la guerra contra el feixisme. Tanmateix, Sacristán posava dues condicions perquè la democràcia formal burgesa fos un instrument per a la construcció del socialisme: primera, els revolucionaris necessiten controlar els aparells de violència institucional de l’estat burgès per sostenir el creixement polític de la classe obrera. En cas contrari, com ha passat tantes vegades, l’exèrcit instigat per la burgesia acaba violentament amb les institucions proletàries a través del cop d’estat.
La segona condició que posava el nostre filòsof marxista és que ambdues tàctiques obreres són complementàries, i l’ocupació de l’estat burgès ha de donar pas a la construcció de l’estat obrer en els moments de crisi política. Si no es fa així, la confiança cega en les institucions formals de la burgesia pot acabar en la massacre del poble treballador.
Si observem ara el procés bolivarià des d’aquesta perspectiva, comprenem per què està triomfant la seva revolució. La seva acció política ens recorda la crítica de Luxemburg als bolxevics. Doncs, en primer lloc, els bolivarians han respectat la democràcia formal ocupant el poder sobre la base de la seva força electoral, i de vegades amb risc de perdre la majoria. Tanmateix, els cossos armats de l’estat estaven controlats pels revolucionaris, com ho demostra el cop d’estat fallit contra Hugo Chávez l’abril del 2002. Aquest control ha permès el creixement polític del moviment obrer a Veneçuela durant tres dècades, complint la primera condició que assenyalava Sacristán.
I, en segon lloc, en el moment de crisi que travessa Veneçuela per les amenaces de l’imperialisme i el perill d’invasió, l’estat bolivarià no s’ha acovardit: s’han creat les milícies populars armant el poble, de forma organitzada per evitar el caos. L’experiència cubana ha de servir de guia perquè aquesta autoorganització popular es realitzi amb èxit. És possible que aquest gir en els esdeveniments ens estigui indicant l’inici d’una nova fase en el procés polític veneçolà que substitueixi gradualment la democràcia formal per la democràcia obrera? És el poble en armes l’expressió d’un canvi radical en el poder polític que està passant ara a mans de la classe treballadora? S’està complint la predicció sacristaniana del procés revolucionari? Què tenen a ensenyar-nos el poble veneçolà i els seus dirigents?
Els EUA no han declarat la guerra a Veneçuela; formalment, els seus atacs van dirigits contra el narcotràfic. Però qualsevol observador dels esdeveniments sap que el seu objectiu és pressionar l’estat veneçolà i liquidar el procés revolucionari al Carib. El seu exèrcit està provant noves tàctiques militars recolzant-se en la Intel·ligència Artificial. Dit sigui de passada, és terriblement perillosa aquesta experimentació bèl·lica, que ensenya l’art del genocidi a una tecnologia encara insuficientment coneguda. Aquestes tàctiques ja s’han provat a Gaza, mostrant-nos un nou tipus de guerra que formalment no existeix —tampoc Israel va declarar la guerra contra Hamàs—. Però, en els fets, és genocida.
Hi ha un perill notori que l’exèrcit imperial senti la temptació de repetir a Amèrica la violència israeliana contra els palestins. Tanmateix, les diferències són notables. En primer lloc, perquè Veneçuela té prou recursos per sostenir-se. En segon lloc, perquè la mobilització popular ha estat grandiosa, demostrant la solidesa dels avenços polítics de la classe obrera; l’oposició no té audiència entre els ciutadans del país —malgrat el premi Nobel per a l’opositora Machado—. Finalment, per les aliances teixides per l’Estat veneçolà amb l’oposició antiimperialista al món: la reacció internacional fundada en les aliances llatinoamericanes i asiàtiques ha estat rotunda: l’imperialisme està confrontant una guerra híbrida amb la seva perifèria i s’ha obert un nou front.
L’acció decidida dels veneçolans en defensa de la pàtria, més el suport unànime internacional rebutjant la intervenció nord-americana, pot aturar l’ofensiva imperialista, afegint-hi una victòria més en l’actual confrontació entre blocs. És un símptoma més del canvi substancial en la correlació de forces en l’àmbit internacional, mostrant una vegada més la pèrdua d’hegemonia militar per part de l’OTAN, com està passant també en el terreny econòmic. Però aquesta decadència pot tornar-se criminal en els pròxims temps. Veneçuela és un exemple per al moviment comunista internacional, al qual hem de prestar atenció per interpretar correctament les vies de la transformació social cap al socialisme, i al mateix temps una societat amenaçada pel creixent feixisme internacional en una conjuntura històrica en què encara no s’ha decidit el futur.
