Aquest 2025 commemorem el cent vint-i-cinquè aniversari de la mort d’Óscar Wilde, nascut el 16 d’octubre de 1854 a Dublín (en aquells dies pertanyent al Regne Unit) i mort el 30 de novembre de 1900 a París. El seu llegat continua projectant una ombra llarguíssima sobre la literatura i la cultura en general: la seva obra com a dramaturg, poeta, novel·lista i assagista ha deixat una empremta inesborrable a l’imaginari popular. Autor d’icòniques obres com El retrat de Dorian Gray, El fantasma de Canterville o La importància de ser Frank, se li atribueixen frases com “Viure és el més rar del món. La majoria de la gent existeix, això és tot” o “Disculpi’m, no li havia reconegut: he canviat molt”, que deixen veure l’enginy, la mordacitat i la sagacitat que tant destacaven en la seva personalitat.
Encara que Wilde mai no es va presentar com un pensador polític com a tal, les seves obres i intervencions públiques estan impregnades d’una cosmovisió profundament transformadora i radical. Això no es pot separar del context familiar en què va créixer. La seva mare, Jane Francesca Wilde (1821 – 1896), va ser una figura intel·lectual i política de gran rellevància a Irlanda: era poeta, feminista i activista nacionalista, i col·laboradora dels moviments republicans que lluitaven contra la dominació britànica. Signava sovint amb el pseudònim Speranza i escrivia versos patriòtics que cridaven obertament a la revolta, fins al punt que la policia va arribar a registrar casa seva. Wilde va créixer, doncs, en un ambient molt marcat per l’antimonarquisme, el republicanisme cultural i la reivindicació d’una Irlanda lliure.
Aquesta reivindicació de la llibertat xocava frontalment amb la moral victoriana. El 1895, després d’uns judicis convertits en espectacle morbós, Wilde va ser condemnat a dos anys de treballs forçats per “indecència greu”, és a dir, per la seva homosexualitat. Aquell càstig no va ser només jurídic, sinó també una eina de destrucció pública d’un artista caracteritzat per desafiar les convencions. La presó va ser devastadora: va passar per Pentonville i Wandsworth fins a arribar a Reading, on va patir silenci obligatori, disciplina brutal i un treball repetitiu que el va deteriorar físicament i emocionalment. Una caiguda durant un trasllat li va provocar una lesió al timpà que li causaria dolor fins a la mort. Enmig d’aquella foscor, però, Wilde va escriure el De Profundis, una carta monumental a Alfred Douglas en la que reflexionava sobre el sofriment, el perdó i la vulnerabilitat. Després del seu alliberament el 1897, va donar forma a The Ballad of Reading Gaol (La balada de la presó de Reading), un al·legat contra la crueltat del sistema penal britànic. Per part seva, A The Soul of Man under Socialism (L’ànima de l’home sota el socialisme) defensava un socialisme no autoritari que garantís la llibertat individual i la creativitat personal, i que trencava frontalment amb el puritanisme victorià, defensant el plaer i el desig com a gest polític. Wilde defensava el seu dret al plaer i al gaudi: una vegada més, el personal és polític.
A més, Wilde, encara que ell mateix no milités mai en cap organització republicana i tot i no elaborar una doctrina política formal sobre el republicanisme, irradiava una actitud clarament antimonàrquica. La monarquia, al seu entendre, era una estructura intel·lectualment pobra, estèticament avorrida i moralment injustificable. S’hi referia sovint amb ironia: un teatre pomposament buit, útil per a la cerimònia però inútil per a la llibertat. La seva crítica a la reialesa, al privilegi i a les jerarquies tradicionals es fonamentava en la mateixa convicció profunda que articulava la seva obra: només en una societat realment igualitària pot florir la creativitat i la dignitat de l’individu. Wilde desconfiava profundament del poder basat en privilegis hereditaris, i com a irlandès, expressava un menyspreu evident per l’imperialisme britànic i per qualsevol estructura que limités l’autonomia vital de les persones.
Wilde també va mantenir una relació complexa amb la religió. Criat en un entorn protestant irlandès, sempre va sentir una atracció profunda pel catolicisme, en el qual trobava una estètica que reflectia les seves pròpies obsessions amb la bellesa, la culpa i la redempció que tan presents són en obres seves, com el ja esmentat anteriorment El retrat de Dorian Gray. Tot i això, mai no va renegar del tot del seu bagatge protestant, que li havia inculcat llibertat intel·lectual i esperit crític.
Avui en dia, Oscar Wilde ens continua agradant, i continuem aprenent d’ell, perquè reivindicava el dret al plaer, a la diversió i a les coses belles com proposada radical: el món hi és per a habitar-lo, no per a destruir-lo ni sotmetre’l. Gaudir d’ell és una eina d’emancipació poderosíssima de la qual totes hauríem de fer ús.
