Intervenció a les sessions de Memòria del Museu d’Història de Catalunya
Per acabar les sessions de Memòria del 2025 al Museu d’Història de Catalunya, en aquesta ocasió el Consell de les Persones Sàvies va donar la clau del cadenat per obrir la maleta de records dels testimonis del 1952. Un alumne al voltant dels 15 anys dialoga amb tres persones nascudes a la segona meitat dels anys 40 i començaments dels 50. Altres temps. Un cinturó amb sivella i una fotografia criden l’atenció del públic jove.
La nena que apareix en aquesta fotografia amb poc més d’un any i agafada a la seva mare i al seu germà (que no surt a la foto), explica, ara, gairebé 80 anys més tard, alguns detalls. La seva mare és l’asturiana Bernardina Peláez Carus, Nina, resistent. Ella, la nena del somriure, Rosario Cunillera Peláez, trigaria molts anys fins a conèixer el seu pare, Benigno Cunillera, nascut a Catalunya. “Mi padre era oficial de las fuerzas armadas de la II República Española, guerrillero del Valle de Arán, y preso 13 años en las cárceles franquistas”. La Rosario exhibeix el cinturó amb la sivella d’asta de brau que va fer el seu pare a la presó de Burgos, i explica la significació de la data del cadenat de la maleta. Una identificació amb conseqüències.
La fotografia és també un record molt singular, correspon a l’any 1946, i el món semblava sortir d’un malson. L’autor, Francesc Boix, va néixer a Barcelona l’any 1920, era de la JSUC, i va morir jove a París l’any 1951, tenia 31 anys.
El judici de Nuremberg va començar el 20 de novembre de 1945, i va finalitzar l’1 d’octubre de 1946. Una pel·lícula actual ho recorda evocant la figura de Goering, el successor de Hitler. El jurista polonès Raphael Lemkin va encunyar el terme genocidi, i la seva codificació va ser adoptada per les Nacions Unides l’any 1950, els anomenats Principis de Nuremberg que donarien pas al Dret i el Tribunal Penal Internacional (TPI).
Francesc Boix tenia 16 anys quan Franco va iniciar el cop militar contra el Govern legítim de la II República. Va viure l’exili, la resistència i l’internament al camp de Mauthausen. Va ser l’únic testimoni espanyol que va declarar a Nuremberg contra les atrocitats nazis. [Això tampoc surt a la pel·lícula esmentada]. Ho va fer sota jurisdicció francesa. L’Espanya de la dictadura repudiava i perseguia a les persones republicanes: eren enemics a exterminar. Paul Preston ho va relatar al seu llibre El Holocausto español. Cal recordar que la II Guerra Mundial, amb la intervenció de la maquinària de guerra de Hitler i Mussolini contra la població civil, va començar aquí.
La gesta de Francesc Boix, que caldria estudiar a totes les aules de secundària, fou possible pel seu compromís polític i l’exercici de la solidaritat, fins i tot, en les pitjors condicions. Robar negatius, amagar-los i treure’ls del camp de Mauthausen va ser una acció col·lectiva, amb noms propis. Cal citar l’austríaca Anna Pointner, que va arriscar la seva vida i la de la seva família per salvar les proves que van condemnar els jerarques nazis (un grapat). La Rosa Toran, historiadora de l’Amical de Mauthausen, ens ho explicava emocionada davant de la casa de l’Anna durant els viatges organitzats cada mes de maig per recordar l’alliberament dels camps. Emfatitzant davant d’un públic majoritàriament jove, alumnes d’instituts, aquesta mostra de coratge, solidaritat i fraternitat en temps molt difícils, perversos. Enguany se n’han complert 80.
També ho hem recordat al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Convé que el seu significat es preservi i arribi a les noves generacions. Coneixement davant la indiferència, el nihilisme i l’oblit. Com antídot per fer front als missatges d’odi, les mentides disfressades d’algoritmes i les amenaces de totalitarismes que marquen l’agenda comunicativa cada dia.
Una sort compartir amb la Rosario aquestes sessions, cultivant el deure de memòria i la cultura militant de l’esperança, al costat de les generacions més joves, afegint-nos als seus somnis i anhels.
