Quan Gregory Maguire va publicar Wicked: The Life and Times of the Wicked Witch of the West el 1995, va proposar una relectura radical d’El Mag d’Oz, tant de la novel·la de L. Frank Baum com de la seva adaptació cinematogràfica de 1939. Maguire hi imagina la vida d’Elphaba, la futura Bruixa Malvada de l’Oest: i si no fos una vilana, sinó el producte d’un règim autoritari que crea enemics per consolidar el poder? Wicked va saltar també als escenaris: el musical, estrenat el 2003 a Broadway, va ser creat pel compositor Stephen Schwartz i la dramaturga Winnie Holzman, i van transformar la novel·la en una història més emotiva i accessible al gran públic, tot mantenint el seu nucli polític. El muntatge teatral es va convertir en un fenomen global, convertint-se en un dels musicals més longeus de Broadway, una gira internacional constant, i ara, dues adaptacions cinematogràfiques que amplien el seu abast mundial: Wicked (2024) i Wicked: For Good (2025), dirigides per Jon M. Chu, que han tornat a situar aquesta història en el centre cultural.
En un procés de “Disneyficació”, la novel·la és fosca, radical i explícitament política, mentre que el musical i el cinema mantenen el conflicte polític, però són més oberts a tots els públics. No obstant això, totes les versions exploren el mateix fil: com es fabrica la maldat, qui en treu profit i qui perd, ja que continua sent, en essència, la història d’una dona acusada de “malvada” per atrevir-se a desafiar el poder.
Wicked narra la joventut d’Elphaba, la futura Bruixa Malvada, i mostra com la seva pell verda i el seu pensament crític la converteixen en objecte de marginació en un territori d’Oz que ja insinua formes de control autoritari. A la Universitat de Shiz coneix la Glinda, la que més endavant serà coneguda com la Bruixa Bona. Entre elles floreix una amistat complexa que posa en tensió origen social, aspiracions i concepcions del poder. Elphaba descobreix aviat que el Mag governa mitjançant la por i la propaganda, mentre la seva estricta professora Madame Morrible articula un sistema de manipulació i vigilància subtil però constant. No hi ha harmonia entre espècies en Oz, ja que els animals amb capacitat de parla i raciocini sofreixen una discriminació que Elphaba, víctima també de burles i discriminació racista per ser verda, va percebent com cada vegada més evident, arribant a veure com perden la seva veu i la seva agència. Precisament en la descoberta del frau que és el Mag i la suposada pau a Oz es troba l’arrel de la seva “maldat”: la decisió de rebel·lar-se. Glinda, en canvi, encara que té en general bones intencions, escull adaptar-se al règim per mantenir la seva situació de comoditat. A partir d’aquí, la història s’entrellaça amb la de la història clàssica d’El Mag d’Oz, però subvertint-ne el relat: la persecució de la Bruixa no és justícia, sinó repressió política, i Dorothy no és una heroïna escollida, sinó una noia manipulada pel relat oficial. Com es va comentar a les xarxes socials, si El Mag d’Oz és propaganda, Wicked n’és el documental.
Elphaba, la seva germana Nessarose, Boq, Glinda i Fiyero (que forma un triangle amorós amb Elphaba i Glinda) són el grup principal de personatges sobre els quals graviten les trames i que tenen evolucions vitals molt complexes i interessants. En el centre dels esdeveniments trobem els conflictes entre Elphaba i Glinda, que simbolitza la tensió entre revolució i reforma. Elphaba, incisiva, crítica i incòmoda, s’enfronta al règim i denuncia la injustícia estructural d’Oz. Glinda, en canvi, opta per la via de l’assimilació: adapta la seva identitat, modula el seu comportament i aconsegueix prosperar en un sistema que premia la conformitat i castiga la dissidència. Però fins a quin punt es pot reformar un sistema injust des de dins? I què passa amb qui decideix no ser funcional a l’statu quo? Elphaba assumeix que un sistema construït sobre la jerarquia racial, l’explotació i la mentida no pot ser reformat, sinó que cal confrontar-lo. Glinda, al contrari, és la personificació de la reforma amable, de la bondat institucional, de la política que “fa el que pot” sense qüestionar les bases del poder. El musical deixa clar que la bondat no sempre és ètica, sinó que sovint és simplement còmoda. L’assimilació al sistema, convertint-se en un rostre moderat que promet ordre i esperança, és una al·legoria de la socialdemocràcia que gestiona l’autoritarisme sense trencar-lo.
Oz és presentat com un feixisme amable, disfressat de felicitat, tranquil·litat i ordre. El Mag n’és la imatge perfecta: un líder incompetent, sense habilitats reals, que governa gràcies a la propaganda i al control de la informació. A la seva ombra, Madame Morrible encarna la intel·lectualitat còmplice: manipula discursos, crea enemics imaginaris i justifica la repressió amb arguments suposadament raonables. Són dues cares del mateix poder autoritari: el carisma buit i la maquinària ideològica.
La propaganda és, de fet, la clau del règim. Elphaba es converteix en l’enemiga pública a través d’una campanya de llum de gas que transforma qualsevol acció seva en una amenaça. No importa la veritat, sinó el que sembla ser-ho: es necessita una figura “malvada” que uneixi la població en nom de la seguretat. Elphaba és un d’aquests enemics: el seu pensament crític i la seva voluntat de protegir els animals la converteixen en una amenaça al relat oficial. La maldat, al cap i a la fi, no és una qualitat innata: és una etiqueta política.
“Defying Gravity”, una de les cançons insígnia del musical, que dona tancament a l’Acte I, és l’himne de la renúncia d’Elphaba a suplicar acceptació i representa el seu trencament amb la conformitat, en contraposició a, per exemple, “The Wizard and I”, que mostra a una Elphaba que encara aspira a ser reconeguda pel poder: la seva evolució és la història d’algú que passa de voler encaixar a voler alliberar-se, i les cançons del musical reforcen aquesta lectura política.En un moment mediàtic en què les formes de feixisme contemporani es presenten de maneres més o menys explícites per a gaudir de la màxima acceptació possible, Wicked resulta incòmodament actual. Ens recorda que la construcció de l’enemic és una eina bàsica del poder, que la propaganda és més efectiva quan sembla sentit comú, que l’assimilació és més premiada que la dissidència, i que, molt sovint, les persones etiquetades com a “malvades” són simplement aquelles que han decidit no callar. “No one mourns the wicked”, ningú plora les malvades, diu la cançó que obre el musical: potser perquè plorar-les seria reconèixer que mai no ho van ser.
