Intervenció en el marc de L’Aliança per la pau i la democràcia – Fòrum Internacional contra l’Extrema Dreta, celebrada fa uns dies a Barcelona, organitzada per la Fundació Neus Català, amb el suport de transform!, European Left, la Càtedra d’Anàlisi i Acció Antiracista de la Universitat de Girona (UdG) i el Grup de Recerca en Exclusió i Drets Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona (UB) i el CEMS – Grup de Recerca en Moviments Socials (UPF).
El Fòrum Antifeixista organitzat per la Fundació Neus Català, juntament amb la xarxa transform! Europe i el Partit de l’Esquerra Europea, va tenir lloc amb motiu del 50è aniversari de la mort de Franco. També va coincidir amb la commemoració anual de tres dies de l’aixecament dels estudiants contra la dictadura al meu país, Grècia. Per tant, no podia imaginar una millor manera d’honorar aquest aniversari que debatent sobre les lluites actuals contra l’extrema dreta.
Malauradament, l’amenaça de l’extrema dreta i la lluita antifeixista no són només una qüestió de memòria històrica. La tendència global —amb Trump com a simple punta de l’iceberg reaccionari— és més que alarmant. No només els partits i polítics d’extrema dreta guanyen popularitat i suport electoral pràcticament arreu, d’una manera o una altra; no només obtenen cada cop més legitimitat i, per tant, un lloc a la taula institucional, sinó que també aconsegueixen construir hegemonia i desplaçar el conjunt de la política cap a posicions més conservadores i reaccionàries.
En aquest context, compartiré alguns aspectes de l’experiència grega, que espero que ressonin amb les reflexions d’altres persones d’esquerres i de ciutadans democràtics d’Europa i que puguin resultar útils per a les nostres lluites comunes.
Portar l’extrema dreta davant la justícia
Tot i que l’extrema dreta mai no va desaparèixer del tot, després de la caiguda de la dictadura i durant molts anys va quedar deslegitimada: o bé va romandre marginal en termes electorals i polítics, o bé va optar per amagar-se dins del partit conservador majoritari.
Això va canviar als anys 2000, amb la fundació del partit ultraconservador LAOS (Aplec Ortodox Popular), i especialment després de l’esclat de la crisi econòmica i de les mesures d’austeritat extrema que es van imposar: la desil·lusió política i la ràbia contra els partits majoritaris van conduir a l’èxit electoral d’un partit obertament neonazi, Alba Daurada, ja conegut per les seves milícies i pels seus atacs criminals contra migrants, persones d’esquerres i altres col·lectius als carrers.
Tot i que l’ascens de l’extrema dreta era una tendència global, que un partit d’aquest tipus superés el 10% dels vots i es convertís en la tercera força del parlament grec va suposar un xoc i va cridar l’atenció pública fins i tot fora de Grècia.
La lluita contra Alba Daurada va ser llarga, difícil i desenvolupada en molts nivells. Va ser un gran èxit —però difícil d’assolir— que la seva direcció fos portada davant la justícia i que actualment sigui a la presó, mentre el partit ha suspès qualsevol activitat política. El procés judicial contra Alba Daurada només va començar després que les seves milícies assassinessin dues persones el 2013 —un treballador pakistanès, Shahzad Luqman, i un músic antifeixista, Pavlos Fyssas— i després d’una considerable pressió social sobre el govern perquè portés el cas al parlament, a fi que aquest donés el seu consentiment per processar els diputats d’extrema dreta, tal com estableix la Constitució grega.
El camí cap a la condemna no va ser fàcil: va requerir una enorme mobilització, en primer lloc, dels recursos necessaris per sostenir un procés tan llarg i complex (pel que fa a la representació legal de les víctimes, la cobertura mediàtica, la recopilació de proves, etc.), especialment perquè els acusats van fer tot el possible per sabotejar-lo, atacant testimonis, endarrerint el procediment, etc. En aquest context, el paper de les ONG i d’altres organitzacions que treballen en drets humans i democràcia, així com el del periodisme d’investigació, va ser fonamental. Per exemple, l’observatori que les organitzacions de la societat civil van crear per fer el seguiment del judici i publicar informació sobre el seu desenvolupament (Golden Dawn Watch) va contribuir de manera decisiva a la transparència i a mantenir l’interès públic en aquest llarg procés. A més, portar l’extrema dreta davant la justícia també va requerir una important mobilització social, per enviar el missatge al govern i a les autoritats judicials que la societat estava alerta i vigilant: el dia en què es va fer pública la sentència, davant la seu del tribunal penal suprem, va tenir lloc una de les manifestacions més multitudinàries que ha viscut mai Grècia.
Combatre l’extrema dreta als espais socials i a les institucions
Abans d’aquest èxit, abans de qualsevol acció legal, hi va haver una batalla encara més important: primer, als barris de les ciutats gregues. Alba Daurada va fer molta feina de base, presentant-se com la “protectora” dels grecs que patien contra uns migrants suposadament criminals, organitzant activitats solidàries “només per a grecs”, etc. Calia un esforç similar en sentit contrari: durant la crisi, les organitzacions de l’esquerra i els moviments socials van articular una impressionant xarxa de solidaritat per garantir aliments, subministrament elèctric, habitatge, accés a la sanitat per a qui no tenia assegurança mèdica, etc., per contrarestar col·lectivament els efectes de l’austeritat extrema. També van participar en tota mena de protestes socials, intentant —i, per sort, aconseguint-ho— limitar l’espai d’intervenció de l’extrema dreta: l’exemple més característic és el Moviment de les Places, la versió grega dels Indignats, en què inicialment l’extrema dreta va intentar intervenir i imposar-s’hi, cosa que, no sense dificultats, es va evitar.
I, és clar, un factor clau de la lluita contra l’extrema dreta va ser que, en aquell moment, Syriza, fins aleshores un partit relativament petit de l’esquerra radical, va aconseguir presentar-se —i ho va ser— com una alternativa política creïble i viable perquè la gent expressés la seva ràbia contra l’establishment i la seva oposició a les polítiques d’austeritat. El partit va emergir amb èxit com a alternativa tant a les polítiques neoliberals d’austeritat com a la “resposta” antimigrant i ultraconservadora de l’extrema dreta, va guanyar impuls electoral paral·lelament a la seva presència als moviments socials i va crear així un fort pol alternatiu. I, el que és més important, aquest discurs que qüestionava tant el “no hi ha alternativa” neoliberal com l’enfocament de l’extrema dreta segons el qual “l’alternativa és atacar els migrants” va ser escoltat gràcies a la presència de Syriza no només als carrers, sinó també al parlament i als mitjans de comunicació generalistes, i va guanyar així legitimitat. Dit de manera esquemàtica, la política d’inclusió i d’esperança de Syriza (el seu principal eslògan electoral el 2015 era “l’esperança arriba”) va contraposar-se directament a la política d’exclusió i de por dels neonazis.
Per tant, la condemna legal d’Alba Daurada —que no va arribar fins al 2020— va ser l’escalada final d’una lluita que va durar molts anys i es va desenvolupar en molts nivells. La importància d’aquesta condemna de la direcció d’Alba Daurada i del reconeixement del partit com a tapadora d’una organització criminal és indiscutible, especialment perquè la sentència va reafirmar que el nazisme i el feixisme no són una opinió, com qualsevol altra, sinó un crim. Tanmateix, és important assenyalar que aquesta condemna legal no hauria estat possible sense la lluita política i social contra l’extrema dreta.
Cap “final feliç” fàcil
Com sol passar a la vida real, a diferència dels contes de fades, la condemna legal d’Alba Daurada no va ser el “final feliç” de la història de l’extrema dreta a Grècia.
Actualment, l’extrema dreta com a bloc té un atractiu electoral elevat i creixent: va obtenir el 14% a les darreres eleccions nacionals del 2023 i el 18% a les eleccions europees del 2024. Afortunadament, continua fragmentada en diferents partits —la diversitat i la varietat són característiques de l’extrema dreta grega—, cosa que li impedeix, almenys de moment, jugar un paper més decisiu. Tanmateix, quatre partits diferents d’extrema dreta estan actualment representats sigui al parlament nacional o a l’europeu: un successor de la neonazi Alba Daurada (els Espartans), un directament vinculat a l’Església Ortodoxa Grega (Victòria), un d’ultraconservador, conspiranoic i pro-Putin (Solució Grega), i un de principalment antiimmigració (Veu de la Raó).
Malauradament, és molt probable que aquesta fragmentació no es mantingui gaire temps si apareix un líder fort —cosa que podria passar aviat, tenint en compte la mobilitat actual dins del bloc de l’extrema dreta.
Com hem arribat fins aquí?
És del tot raonable preguntar-se com hem tornat —un altre cop— fins aquí, només uns anys després d’enviar els neonazis a la presó. La resposta rau sobretot —i aquest és el nucli del problema, al meu entendre— en el fet que l’agenda de l’extrema dreta ha estat adoptada per parts del sistema polític dominant, i així s’ha legitimat. Com a resultat, les fronteres entre l’extrema dreta i la resta del sistema polític s’estan difuminant.
Per exemple, mentre Syriza era al govern, el 2015, durant el punt àlgid dels fluxos migratoris cap a Grècia, no només l’extrema dreta sinó també l’oposició conservadora majoritària d’aleshores van problematitzar i securitzar la migració, cultivant la por i la xenofòbia a la societat grega. De la mateixa manera, el 2018-19, mentre avançaven les negociacions per resoldre una disputa històrica entre Grècia i Macedònia del Nord, que van culminar en un acord històric per a la pau i la cooperació a la regió dels Balcans, no només l’extrema dreta, sinó també la dreta majoritària i sectors de la socialdemocràcia i fins i tot de l’esquerra van participar en manifestacions nacionalistes massives en contra. En aquests casos, l’oposició al govern de Syriza d’aleshores i la necessitat de construir un “front anti-Syriza” van ser prioritzades per una gran part del sistema polític grec per damunt de la necessitat de preservar el “cordó sanitari” contra l’extrema dreta.
Al mateix temps, però, tampoc no s’han d’oblidar les responsabilitats de l’esquerra radical. El 2015-2019, el soci menor de Syriza al govern de coalició va ser el partit dels Grecs Independents, un partit populista de dreta. Potser no va marcar decisivament les polítiques governamentals (per exemple, malgrat aquesta coalició, el govern va afrontar els fluxos migratoris apel·lant a la solidaritat, va signar l’Acord de Prespa amb Macedònia del Nord, va aprovar legislació que avançava en drets LGBTQI, etc.), però, tanmateix, cal reconèixer que aquesta col·laboració va contribuir a legitimar encara més l’extrema dreta.
Més enllà de l’ascens de l’extrema dreta: l’autocratització general dels sistemes polítics europeus
A partir del que s’ha exposat, a parer meu el problema avui no és l’ascens de l’extrema dreta en el sentit dels anys trenta, sinó, de manera més general, l’autocratització dels sistemes polítics europeus i de les societats europees.
Per exemple, com ja s’ha esmentat, l’extrema dreta a Grècia està actualment fragmentada i, per tant, no suposa una amenaça immediata. Tanmateix, segons tots els índexs comparatius —com el de l’Institut V-Dem—, Grècia és avui un dels principals casos d’autocratització a escala global, ja que experimenta un fort retrocés democràtic, malgrat que l’extrema dreta no està unificada ni forma part del govern de cap manera.
És el govern liberal i de centredreta dominant qui ataca la llibertat d’expressió i els mitjans d’investigació, qui manipula el sistema judicial, qui canvia el sistema electoral cada cert temps, qui vigila les comunicacions de la ciutadania, qui promou legislació antiimmigració, qui ha passat d’una secretaria d’igualtat de gènere a una secretaria de família, etc.
Així doncs, avui la democràcia està amenaçada, és clar, per l’extrema dreta, però no només per ella.
Com contrarestar l’extrema dreta i què pot aportar l’experiència grega?
En el context esmentat, la pregunta que sorgeix és quines contra estratègies haurien de desenvolupar l’esquerra i, més àmpliament, les forces democràtiques.
L’experiència grega demostra, en primer lloc, que la lluita contra l’extrema dreta no s’acaba mai. No tenim dret a relaxar-nos ni un sol moment, a pensar “d’acord, hem guanyat”, perquè l’extrema dreta ja espera a la següent cantonada. En segon lloc, l’experiència grega demostra que la lluita contra l’extrema dreta s’ha de dur necessàriament a terme en múltiples nivells: a la base, als barris, a les xarxes de solidaritat, a les lluites laborals, a les eleccions i al parlament, i, quan cal, també per vies legals. En tercer lloc, com mostra l’experiència de la crisi econòmica grega, cal continuar combatent l’austeritat, les desigualtats i l’explotació, i defensar una societat d’igualtat, protecció social i solidaritat. La gent només donarà suport i protegirà la democràcia quan aquesta l’inclogui i se’n cuidi. En quart lloc, l’esquerra ha de resistir la temptació de fer allò que, suposadament, “vol el poble” i d’adherir-se a posicions conservadores, nacionalistes, xenòfobes, anti-LGBTQI i altres que constitueixen el nucli de l’agenda de l’extrema dreta.
Finalment, hi ha una qüestió estratègica que potser és la més difícil de totes. En les circumstàncies actuals cal repensar opcions estratègiques que durant dècades s’han considerat un fet indiscutible. L’esquerra ha d’entendre que el consens de postguerra sobre el “cordó sanitari”, el “mur de contenció” contra l’extrema dreta, s’ha esfondrat en gran manera. Cal, doncs, debatre com contrarestar l’extrema dreta sense, al mateix temps, sostenir les polítiques i els polítics que l’alimenten: com combatre l’extrema dreta sense perpetuar polítiques econòmiques neoliberals, bel·licisme, etc. Potser no hi ha una recepta única que serveixi per a tots els casos nacionals, però estic fermament convençuda que un debat estratègic dins de l’Esquerra Europea sobre la tendència actual a l’autocratització i sobre estratègies efectives de resposta, sense analogies simplistes amb els anys trenta, és més que necessari.
