La compareixença d’aquesta setmana de Pedro Sánchez, lluny d’aportar claredat o assumir responsabilitats polítiques reals, va confirmar l’estratègia habitual del PSOE davant la corrupció: minimitzar els fets, desvincular-los del partit i apel·lar a un mal menor permanent. Les explicacions oferides, marcades pel victimisme i l’autocomplaença, no responen a la gravetat d’uns escàndols que tornen a evidenciar la connivència estructural entre el bipartidisme i les pràctiques corruptes del règim del 78. No n’hi ha prou amb demanar disculpes ni amb promeses genèriques de regeneració: calen depuracions, mecanismes de control reals i un trencament efectiu amb les xarxes de poder econòmic i institucional que fan possible aquesta corrupció sistèmica. Sense això, el discurs del PSOE no és més que una operació de contenció del desgast, allunyada de qualsevol voluntat sincera de transformació democràtica.
El resultat electoral a Xile expressa una derrota momentània del camp popular, però no pas el tancament del conflicte social que travessa el país des de fa anys. L’avenç de l’extrema dreta és inseparable del bloqueig sistemàtic de les transformacions estructurals, de la frustració acumulada davant un procés de canvis incomplets i de la capacitat de les forces reaccionàries per capitalitzar el malestar social amb discursos autoritaris i regressius. Tanmateix, la força acumulada pel moviment popular, sindical i polític no desapareix amb unes eleccions: continua present en l’organització, en la memòria de les lluites recents i en la voluntat de milions de persones de viure amb drets, dignitat i sobirania.
En aquest context advers, es fa més necessària que mai una recomposició de l’esquerra des de la claredat ideològica, l’arrelament social i la unitat popular, sense renunciar al programa de transformació ni assumir com a inevitable l’ordre heretat del neoliberalisme i la dictadura. La batalla contra el pinochetisme (vell i renovat) no és només electoral, sinó política, cultural i social, i exigeix perseverança, autocrítica i organització. Des d’una perspectiva internacionalista, toca reafirmar el suport a les forces populars xilenes que continuaran lluitant, dins i fora de les institucions, per reprendre el camí de la ruptura democràtica i la conquesta col·lectiva de drets.
Les últimes dades mostren de manera incontestable com el model econòmic dominant no només perpetua, sinó que agreuja les desigualtats salarials estructurals a l’Estat espanyol. Segons un informe recent d’Oxfam Intermón, a la majoria de les grans empreses analitzades la distància entre el sou més alt i el salari mitjà supera en més de 50 vegades el que cobren la majoria de treballadors i treballadores, mentre que només en el darrer any s’han repartit 29.000 milions d’euros en dividends entre accionistes (més de la meitat del que costa l’educació pública), evidenciant una prioritat absoluta pels guanys de capital per sobre dels salaris dignes i les necessitats socials. Aquesta concentració extrema de rendes explica que, malgrat els enormes beneficis empresarials i la recuperació econòmica, una part significativa de la població no percebi millores reals en la seva qualitat de vida.
