Vivim moments de complexa reconfiguració ideològica en què els grups polítics ultraliberals i anarcocapitalistes han deixat d’ocupar un lloc als marges per situar-se amb força al centre del debat. Apel·lant a emocions com la por al diferent, el desencís i la nostàlgia del passat, líders populistes han pres en bona part les regnes del present i, amb elles, la configuració del món futur. Aquesta crisi de la democràcia reflecteix un procés d’extinció dels models que hem construït en el marc de les societats industrials i dels estats nació, la qual cosa deixa les institucions polítiques actuals desbordades i inadaptades davant el ressorgiment del neofeixisme.
Hi havia un cert consens públic sobre els grans temes de la democràcia, de la llibertat, de la justícia social i dels drets fonamentals de la societat. Però les institucions polítiques actuals no són capaces de recollir, representar, plasmar, ni tan sols escoltar, perquè aquest consens es pugui transformar en polítiques i mesures que responguin als desafiaments actuals de manera efectiva i justa per a les majories socials. La veritat és que la ciutadania sol estar absent de les decisions que es prenen en totes les crisis actuals i properes a nosaltres: del genocidi de Gaza a la guerra a Ucraïna, de Síria a Líbia o el Congo, de la crisi ecosistèmica i climàtica a la crisi econòmica i residencial. En realitat, resulta difícil albirar un futur esperançador a llarg termini. Aquesta absència de perspectiva contribueix a una sensació de desprotecció i esgotament davant del que sembla una descomposició dels sistemes democràtics tal com els coneixem. L’últim informe de l’ONG Oxfam-Intermón Multilateralisme en una era d’oligarquia global advertia que els esforços globals per respondre als majors desafiaments del planeta, com la crisi climàtica o els nivells persistents de pobresa i desigualtat, són amenaçats per la concentració de poder a les mans dels ultrarics i les megaempreses.
Tot i que trobem raons per a la mobilització, per a la protesta, sembla que no sabem trobar raons per construir, proposar i unir d’una manera compartida i solidària en pro del bé comú. Per això la política queda reduïda a la meitat, a la dimensió de la crítica i de la contestació o, en bona part, a les propostes més individualistes i més egoistes, del «campi qui pugui», que són les que triomfen en un sector cada vegada més creixent de la població. És aquesta meitat destructiva la que ha estat capaç d’atreure un elevat nombre de sectors juvenils que són seduïts per discursos que promouen el conservadorisme extrem, la xenofòbia, el retorn d’un passat mític (on la nostra tribu manava més que les altres), l’antifeminisme i la ideologia neoliberal amb retallada de drets socials inclosa. Aquesta dinàmica s’enllaça amb la falta de respostes compartides i amb l’ús del malestar col·lectiu per assenyalar culpables.
Quan el futur es percep com un horitzó tancat —sense utopies ni projectes col·lectius transformadors— floreixen les propostes polítiques que, en lloc de mirar endavant, ofereixen un retorn a valors tradicionals o un enemic fàcil a qui culpar dels mals contemporanis. Si la política no aconsegueix incidir en la nostra vida quotidiana, no connecta amb les nostres inquietuds, no té en compte les nostres necessitats ni les de futures generacions, per a què ens serveix aleshores?, quin és el seu valor d’ús?
Aquesta és la situació de partida que es reflecteix a la cultura popular a l’episodi «The Waldo Moment», de la sèrie Black Mirror. Hi trobem un personatge animat, nascut com una broma mediàtica, que impacta amb força en un electorat desencisat, malgrat la completa absència de propostes polítiques i socials. L’excentricitat, els grans esgarips, els frenètics moviments de motoserres, els crits i la ridiculització de l’adversari conformen l’actual lluita política per part de l’extrema dreta, que ha contaminat la dreta i, en bona part, els liberals i la socialdemocràcia: ja no parlem d’una diversitat i confrontació d’idees, sinó de personalitats, on el més excèntric té les majors possibilitats de sortir elegit en una societat de l’espectacle cada vegada més grotesc.
D’aquesta manera, davant la desil·lusió amb les elits tradicionals, els moviments extremistes ofereixen respostes simples i emotives: assenyalant com a enemics externs determinats col·lectius (immigrants, minories ètniques, feministes i/o activistes mediambientals, entre d’altres), prometen recuperar una suposada grandesa perduda i presenten una identitat forta i excloent.
L’extrema dreta, des d’aquesta perspectiva, ha sabut canalitzar el descontentament generat pel sistema capitalista voraç i depredador, apropiant-se de la rebel·lia contra el sistema. La seva retòrica antisistema disfressa, però, la perpetuació d’estructures de poder nocives, injustes i desiguals. Així, les respostes individualistes i tribals acaben sent una via per ajustar comptes amb els presumptes culpables, mentre creix l’atractiu de models autoritaris que presumeixen d’eficàcia i el que destrueixen és la democràcia.
Per això hem indagat en les raons que expliquen per què la joventut, immersa en la precarietat i la incertesa d’un futur cancel·lat, pot sentir-se atreta per discursos polítics de l’extrema dreta, atenent els factors estructurals i emocionals que alimenten aquesta afinitat. La recerca realitzada amb futurs docents joves ens ha permès constatar com es debaten entre la incertesa i la recerca d’un sentit que doni resposta als seus malestars socials i psicològics.
Igual que les propostes de Waldo, a la vida real les propostes ideològiques de les polítiques ultradretanes ofereixen espectacle i hostilitat en lloc de solucions. S’apropien del dolor d’una generació que percep el futur com un horitzó bloquejat, venent la il·lusió que la burla i la ruptura buida seran suficients per canviar la situació o, almenys, per canalitzar la ràbia. Però, com ens mostren els relats dels participants, aquest cop d’efecte dura el que dura el crit de la ira; al final, torna la precarietat, l’ansietat i l’orfandat d’alternatives reals, confirmant l’absència de projectes emancipadors. Així, es reforça la idea de la cancel·lació del futur i la temptació de la retrotopia: els joves que s’uneixen a aquestes propostes d’extrema dreta tendeixen a refugiar-se en un passat idealitzat com a alternativa a un present inestable i a un futur sense promeses que, lluny de corregir la desigualtat sistèmica, reforçaria les sortides autoritàries i la divisió social.
Tanmateix, hi ha un contrapès a aquest Waldo que encarna el cinisme i la frivolitat. Les veus dels joves també evidencien la voluntat de sobreposar-se a la resignació: anhelen un futur que recuperi l’empatia, la cura col·lectiva i la promesa d’una transformació genuïna. Tot i que ensopeguen amb estructures rígides i un present saturat de catàstrofes, el seu afany per mobilitzar-se (activisme climàtic, protestes per l’habitatge, iniciatives solidàries) demostra que la paràlisi i la desesperança no són l’únic destí possible. Aquestes fissures en el realisme capitalista mostren el potencial de la passió democràtica per reobrir la imaginació política.
En aquesta tensió entre la deriva perillosa i absolutista de Waldo i la mobilització juvenil hi batega, al capdavall, el pols d’aquesta època. Si la realitat es redueix a un espectacle sarcàstic que enlluerna, però no transforma, correm el risc de cedir completament davant la lògica del no-futur. Per contra, si l’energia crítica de la joventut aconsegueix articular-se en xarxes de participació efectives, les esquerdes del present podrien obrir-se cap a un demà que, lluny de ser un simple acudit sorollós, recuperi el valor del comú i la força de l’esperança. En definitiva, el futur no es clausura mentre existeixin qui estiguin disposats a imaginar-lo i a reivindicar-lo, fins i tot quan tot al voltant sembla mancat de sentit. L’última paraula, en aquest sentit, no pertany a Waldo ni a la seva burla: pertany a qui defensen un futur, encara que s’estigui immers en les tenebres. Al cap i a la fi, sense tenebres no hi ha sortida a la llum.
(Es pot llegir més sobre aquesta investigació a l’article: González-Calvo, G., i Díez-Gutiérrez, E. J. (2025). «Hope under siege: youth precarity, far-right politics, and the colonisation of the future», Globalisation, Societies and Education, pp. 1-13, https://doi.org/10.1080/14767724.2025.2519742. Gustavo González-Calvo i Enrique Javier Díez Gutiérrez són, respectivament, professors de la Universitat de Valladolid i de la Universitat de Lleó.)
Traducció al català de l’article publicat a la revista Mientras Tanto. Disponible a: https://mientrastanto.org/250/notas/la-grieta-del-porvenir-jovenes-incertidumbre-y-el-embrujo-de-la-radicalizacion/
