L’assetjament escolar, o bullying, es defineix com una conducta d’agressió intencionada i repetida exercida per una persona o un grup cap a una altra, on hi ha un clar desequilibri de poder (físic, psicològic o social). Més enllà de ser una simple qüestió de convivència, és una violència estructural que fereix la integritat de l’alumnat.
La dimensió del problema és alarmant: el Departament d’Educació ha registrat prop de 2.000 possibles casos d’assetjament escolar des del curs 2024-2025, una xifra que posa en evidència la urgència i la gravetat de la situació. A Catalunya, malgrat l’existència d’un protocol marc, un instrument dissenyat per garantir els drets de la infància i l’adolescència, la realitat sobre el terreny és que aquest document sovint esdevé paper mullat. La diferència entre la teoria i la pràctica es basa en la manca crònica de recursos i en les disfuncions de disseny que exigeixen una revisió profunda.
El principal error del sistema no és la manca de normativa, sinó la suposició que els centres educatius poden dur a terme una intervenció efectiva sense les dotacions de personal especialitzat imprescindibles. El protocol exigeix detecció, avaluació i seguiment, però deixa el pes d’aquestes tasques en un professorat ja sobrecarregat per unes ràtios elevades, especialment en centres que atenen les classes socials amb menys recursos. Això perpetua la desigualtat: la protecció i l’atenció es redueixen on més es necessiten.
L’impacte humà
L’impacte de l’assetjament traspassa la víctima directa i afecta tot l’entorn educatiu. Per a la víctima, l’assetjament sostingut condueix a una reducció dràstica de l’autoestima, l’angoixa crònica i quadres depressius que desemboquen en aïllament social. En els casos més extrems, l’assetjament escolar és una de les principals causes de suïcidi infantil i adolescent, un dels problemes de salut pública més silenciats i tràgics.
Però també l’agressor o agressora sofreix conseqüències: l’ús de la violència com a patró de relació social és un factor de risc que pot portar a problemes de conducta i dificultats per mantenir relacions sanes. Amb una intervenció des d’una perspectiva de justícia restaurativa aconseguim l’objectiu de promoure la reparació del dany, la presa de consciència de les conseqüències dels seus actes i la implementació de processos terapèutics per desaprendre els patrons de violència.
Durant les darreres setmanes, s’ha produït una important onada de mobilitzacions estudiantils arreu de l’Estat Espanyol en protesta contra l’assetjament escolar, també conegut com a bullying. Aquestes accions van ser convocades principalment pel Sindicat d’Estudiants (SE) i van tenir lloc el dimarts 28 d’octubre de 2025, amb l’objectiu de convocar una jornada de vaga general per als alumnes d’ESO, Batxillerat i Formació Professional (FP). Les manifestacions es van estendre a nombroses ciutats, incloent-hi Barcelona (on uns 1.500 estudiants van sortir al carrer), Girona, Lleida, Tarragona, València, Sevilla, Madrid i Bilbao, entre d’altres. L’impuls inicial de les protestes va ser el suïcidi d’una noia de 14 anys a Sevilla que havia denunciat assetjament escolar, un fet que va commocionar la comunitat educativa i la societat en general, coincidint també amb la investigació del possible suïcidi d’un jove a Almacelles (Segrià), també per assetjament.
Els manifestants van emfatitzar que “no són suïcidis, són assassinats”, clamant contra la negligència del sistema educatiu davant aquesta xacra.
La necessitat d’una revisió profunda i recursos estables
La revisió del protocol marc del Departament és urgent. Cal que el nou disseny prioritzi l’agilitat i la protecció de l’alumnat assetjat per damunt de la lentitud dels tràmits. No n’hi ha prou de descriure els passos a seguir; cal garantir l’existència de la infraestructura humana per executar-los ràpidament.
És un fet ineludible que la protecció i el benestar de l’alumnat estan fortament condicionats pel context socioeconòmic dels centres. Les escoles situades en zones amb majors dificultats o que serveixen a les classes treballadores solen ser les primeres a patir les retallades en la despesa pública.
Quan l’Estat i les administracions redueixen la inversió social en educació, no estan actuant de manera neutra. Aquesta decisió reflecteix una priorització de la despesa que beneficia els interessos de la classe dominant, sovint orientada a la privatització de serveis o a la protecció d’altes esferes econòmiques, a costa de la qualitat de vida i la seguretat de les i els joves de les famílies amb menys capacitat adquisitiva.
Les solucions demandades per les treballadores i els treballadors de l’educació i les famílies han de passar de ser propostes a ser pilars del sistema:
- Professionals d’acció directa: La incorporació massiva d’educadors i educadores socials a la plantilla és clau. Són agents de mediació i d’acció directa indispensables en els espais no lectius i com a pont entre l’escola, la família i els serveis socials.
- Suport psicològic garantit: És necessari dotar els centres de psicòlegs i psicòlogues escolars estables, que substitueixin la saturació actual del personal d’orientació. Això permetria un seguiment terapèutic rigorós.
- Reducció real de ràtios: Disminuir dràsticament les ràtios professor/alumnat permetria al professorat una detecció precoç efectiva i una intervenció pedagògica contínua basada en l’empatia i la cooperació.
- Reforçar la participació i la democràcia: Cal treballar per uns centres on la participació real de tots els estaments sigui efectiva i que, a través de les accions educatives, es visqui la democràcia i el centre esdevingui una veritable “comunitat”.
- Impulsar escoles feministes: S’ha d’apostar per escoles feministes on se situï “la cura” en el centre, ja que això milloraria significativament l’ambient de relació en els centres.
- Formació específica del professorat: Més enllà de la incorporació de professionals diversos, cal garantir una formació específica i de qualitat al professorat en la detecció, prevenció i gestió de l’assetjament.
- Educació lliure de discursos d’odi: Cal promoure una educació lliure de discursos d’odi i la creació d’espais segurs i sense discriminació a les aules, assenyalant que la violència propagada per l’extrema dreta té un reflex en l’assetjament.
La comunitat educativa reclama una transformació que vagi més enllà de la burocràcia. Es tracta d’entendre que la lluita efectiva contra aquesta violència depèn d’una inversió que posi la seguretat i el benestar de les persones al centre.
En definitiva, l’eradicació de l’assetjament no es resoldrà amb un nou document, sinó amb una inversió estructural decidida. La solució implica revertir les retallades i exigir un sistema ben finançat, amb personal especialitzat i amb un protocol que s’apliqui amb rapidesa i humanitat, per poder transformar l’escola en un espai segur i veritablement equitatiu per a tot l’alumnat, especialment per a aquelles persones que provenen de les classes més vulnerables.
