Vanessa Springora, escriptora i supervivent d’abús sexual infantil, diu així:
«L’abús sexual es presenta de manera insidiosa i indirecta, sense que en siguem clarament conscients. A més, no ens referim a “’abús sexual” entre adults. A abús de “debilitat”, sí, contra una persona gran, per exemple, una que en diem vulnerable. La vulnerabilitat és precisament l’interstici ínfim per on perfils psicològics com el de G. poden immiscir-se (…) En els casos d’abús sexual o d’abús de debilitat, hi ha la mateixa negació de la realitat: el rebuig a considerar-se una víctima. I en efecte, com pots admetre que han abusat de tu si no pots negar haver-hi consentit?» (Springora, 2020, p. 159).
En el cas de la Vanessa, no hi va haver força bruta, ni amenaces, ni xantatge… no hi va haver el que comunament identifiquem com una violació. Tot el contrari. Hi va haver admiració i idealització per part de l’adolescent. Cartes d’amor. Complicitat. Delicadesa. Afalagaments. Paciència. Passejades. Sopars. Carícies. Ella creia viure una història romàntica, ser una privilegiada, perquè estava amb un escriptor famós de 50 anys que la feia sentir especial. Fins que va descobrir que era una més de la seva col·lecció, quan va llegir que feia dècades que feia el mateix amb altres menors i que el món de l’elit francesa n’estava al cas i no ho condemnava.
El seu llibre, El consentiment, es va publicar l’any 2020. L’any 2024, l’adaptació cinematogràfica va arribar a les nostres pantalles. I en aquells quatre anys, la Paula Bonet va publicar L’anguila (2021), la Isabel Coixet va estrenar el documental El sostre groc (2022) i la Icíar Bollaín va estrenar Soy Nevenka (2024). Totes van tractar l’abús cap a dones quinze, vint, trenta anys més joves que els seus agressors. Totes elles, en una posició d’inferioritat estructural respecte a ells: alumnes davant dels seus professors, treballadores davant dels seus caps, adolescents davant d’adults, dones davant d’homes que exhibien autoritat, prestigi i poder institucional i, per damunt de tot, que despertaven admiració pel seu carisma i intel·lecte.
Al meu parer, les supervivents d’aquest tipus d’històries reaccionen de dues maneres: les primeres, amb incredulitat, por i fàstic, i amb accions contundents. Va ser el cas, per exemple, d’en Xavi Sastre, professor de comunicació a la Universitat Blanquerna l’any 2023. Correus de matinada amb missatges totalment inapropiats als seus estudiants de grau, entre altres perles. Quatre denúncies i protestes davant les portes de la facultat fins que el van acomiadar. Massa obvi, massa groller.
El cas de n’Àlvar Sánchez, catedràtic de Física de la UAB i la seva doctoranda n’és també un exemple clar: una relació que va començar el 2016 amb gestos d’afecte i suport aparentment innocents. L’alumna agraïa les abraçades del seu director de tesi perquè en aquell moment se sentia recolzada. Tenia dificultats per parlar en públic i aquests gestos li aportaven consol.
És aquí on la vulnerabilitat —aquell l’interstici ínfim del qual parlava Springora— es manifesta. En Sánchez es va guanyar la seva confiança, va construir una relació de proximitat. I un dia, una frase que ho va canviar tot: «No tens ganes de dutxar-te amb mi?» Va ser llavors quan la vulnerabilitat inicial es va convertir en la via per on es va instal·lar l’assetjament. Després de dos anys d’insinuacions i tocaments, la jove va denunciar els fets. Sánchez va ser condemnat a un any i mig de presó i nou anys d’inhabilitació per exercir com a docent.
No obstant això, n’hi ha moltes, moltes joves que no reconeixen l’abús fins molt més endavant, quan miren enrere. Perquè en el seu moment van cedir, es van fondre, afalagades pels elogis dels seus caps, professors, d’aquells homes que acabaven vampiritzant-les sense que elles poguessin pronunciar la paraula “violència”. No van necessitar imposar-se amb tocaments perquè van saber detectar i explotar la necessitat d’afecte, d’aprovació, de sentir-se escoltades i cuidades. I ho van fer amb tanta astúcia que les víctimes no només no van fugir amb un atac d’angoixa, sinó que sovint van agrair aquella atenció… i és llavors quan es van sentir incapaces de dir que no. Per por que les boicotegessin, que s’enfadessin, que els diguessin que havien perdut el temps amb elles…
Es passen mesos o anys embogides amb el seu agressor, però amb culpa, un nus a la gola, la mosca darrere l’orella, i la sensació d’haver estat còmplices d’alguna cosa perversa que, en el fons, no haurien iniciat elles. Rarament hi ha denúncia. Com a molt, hi ha una amonestació verbal. Les institucions decideixen mirar cap a una altra banda, sabent que tenen un depredador entre el seu personal, perquè protegir la seva imatge val més que protegir les futures víctimes. Perquè si elles ho van consentir i, a més, eren majors d’edat…
Aquest tipus d’homes més sibil·lins no imposen el consentiment: el vicien, l’extirpen, a poc a poc, amb recomanacions de lectures “especials”, amb elogis estratègics, amb sopars lúdics. Aquest tipus de violència no neix d’un rampell ni d’una simple atracció sexual. Ni tan sols està orientada exclusivament al seu plaer. Les seves fantasies estan travessades pel desig de poder i dominació, i saben perfectament que l’exerceixen des dels seus càrrecs que els enalteixen i legitimen. Es creuen amb el dret de manipular cossos i voluntats, simplement perquè els neix fer-ho. No semblen tenir un mal concepte d’ells mateixos, i si no, posem com a exemple l’escandalós cas de Ramon Flecha, amb 14 denúncies a l’esquena, fundador del grup de recerca CREA, que treballava en programes finançats per la UE sobre la prevenció de la violència de gènere i la promoció de la igualtat a les universitats. No cerquen relacionar-se des de la igualtat ni el respecte; al contrari, són conscients —i fins i tot prefereixen— que elles, inexpertes i innocents, no puguin donar un consentiment ple i lliure. Fins i tot n’hi ha alguns que es victimitzen al·legant que el poder el tenien elles, per la seva joventut, bellesa i sexualitat. Una idea (masclista) que pretén reduir la noia a un objecte que “té el poder” per la seva aparença, com si fossin sirenes, nimfes o harpies. Però la veritat és que el poder real sempre va ser del costat de qui tenia l’autoritat, els anys, el prestigi i l’experiència.
I nosaltres? Erotitzem d’alguna manera la nostra pròpia vulnerabilitat davant aquest tipus d’agressions emocionals? L’empoderament personal i col·lectiu és fonamental per trencar aquest cicle: aprendre a valorar-nos més enllà de la mirada i validació aliena d’un fals mentor que ens engalipa parlant-nos de Nietzsche, Foucault o Derrida.
És clar que la solució passa per exigir, primer de tot, que ells ens reconeguin com a persones, i no com a preses o trofeus. Mentre ens continuïn cosificant i vulguin que ens convertim en les seves fans, en les seves esclaves emocionals, qualsevol intent d’igualtat estarà condemnat al fracàs. I quan ens ho creguem nosaltres mateixes i ens comencem a reconèixer en la nostra plena humanitat, podrem construir relacions veritablement consensuades.
