La dimissió de Mazón reprodueix un patró estructural de la dreta espanyola, que consisteix a passar del poder a la victimització, del control institucional a l’autoficció conspirativa. Les víctimes de la DANA ho han verbalitzat clarament, tot deixant clar que qui dimiteix no és ell, sinó que el fan dimitir elles, les famílies, el dolor i la força de la mobilització i la conscienciació socials. Però no n’hi ha prou amb aquesta dimissió, ja que Mazón ha de ser jutjat. En qualsevol societat decent, 229 morts provocats per un conjunt de negligències criminals directes no poden acabar en una roda de premsa, sinó en un procés judicial amb la corresponent pena de presó.
La resolució del Consell de Seguretat de l’ONU sobre el Sàhara, que arriba 50 anys després de la Marxa Verda del novembre de 1975, avala de manera inadmissible la posició colonialista del govern del Marroc, donant suport a l’autonomia de la regió sense el reconeixement del dret a l’autodeterminació. El Front Polisari ha reaccionat dient que mai no formaran part del Marroc i que només acceptarà allò que decideixi de manera sobirana el poble sahrauí. Alguns autodenominats “progressistes” europeus s’empassen el relat de l’autonomia i fan de comparsa justificadora d’aquest projecte. La dicotomia real segueix intacta entre l’imperialisme marroquí (amb el segell de la UE i de l’OTAN) i la resistència.
El que està passant a Nova York amb Mamdani és un sisme cultural dins del cor de l’imperi. La victòria del candidat jove i musulmà va més enllà de la inclusió i representa un desplaçament del centre de gravetat de la política als Estats Units. És molt significatiu que la reacció de Trump hagi estat el fet de qualificar-lo de “comunista”, en un tic perfectament descriptiu de la crisi intel·lectual del conservadorisme nord-americà, mantenint com a únic recurs de l’elit el fet de tornar a un macartisme de manual. Mentre que el candidat conservador Cuomo ha concentrat els diners en la campanya, Mamdani ha generat un exèrcit de voluntaris que l’han impulsat com a nou alcalde.
Amazon acaba d’oferir un manual perfecte de com funciona avui el poder real: acomiadar milers de treballadors quan el marge de benefici és històric, i justificar-lo amb el discurs de la innovació tecnològica. L’empresa no està en crisi i acumula 18.200 milions de dòlars de beneficis. Bezos no és un emprenedor exitós, és un senyor feudal del núvol, i el seu patrimoni és tan obscè que supera en més d’un milió de vegades el d’una persona mitjana. Tot és una decisió política de classe, convertint treball estable en precarietat i amenaçant al conjunt de la plantilla amb la pèrdua del lloc de treball. És imprescindible l’actuació dels governs per tal d’impedir aquests abusos, prohibint els acomiadaments en empreses amb beneficis i reduint per llei la jornada laboral. La pregunta no és si la IA crearà o destruirà llocs de feina, sinó qui decideix què es fa amb la productivitat i qui viu (o qui és sacrificat) per alimentar la concentració de capital.
