A continuació, adjuntem un resum del text publicat per la Universitat de Barcelona.
El text d’Alejandro Andreassi analitza el procés històric de la conquesta del territori nord-americà, especialment l’expansió cap a l’Oest i la seva relació amb l’economia esclavista, la política federal i la ideologia fundacional dels Estats Units. Parteix de la cita de la Declaració d’Independència (1776) —amb el seu ideal d’igualtat i llibertat— per mostrar la contradicció entre aquests principis i la realitat històrica d’un país construït sobre la violència, l’expropiació i l’extermini de pobles indígenes.
La cinematografia nord-americana va contribuir a consolidar una imatge mítica de la “conquesta del Far West”, presentant-la com una epopeia de colons valents que buscaven la llibertat i la prosperitat. Aquesta representació —que esdevindria un dels pilars simbòlics del segle XX— descrivia l’avanç cap al Pacífic com una empresa individual i heroica, on agricultors pacífics superaven perills i feien sacrificis per assolir la seva independència com a petits propietaris. No obstant això, aquesta narrativa és una falsificació històrica: la conquesta de l’Oest no fou una gesta individual sinó un projecte dirigit pel govern federal, que consolidava així la seva autoritat sobre els estats i organitzava els territoris annexats com a zones colonials.
El cinema, sense ocultar del tot la violència, va difondre una visió equidistant dels enfrontaments entre colons i indígenes, presentant els primers com a pioners coratjosos i els segons com a salvatges incapaços de conviure amb altres pobles. Fins a la dècada de 1960-70, la imatge dels indis va ser marcadament negativa: se’ls retratava com a cruels i egoistes davant la suposada civilització blanca.
Els primers conflictes amb la població aborigen, però, no van tenir lloc al Far West, sinó al sud del Mississipi, en els territoris propers a les plantacions de cotó. Abans de la Homestead Act (1862), que va promoure l’assentament de colons a les grans planes, l’expansió esclavista ja havia envaït les terres dels pobles creek, choctaw i chickasaw. L’augment de la demanda de cotó per part de la indústria tèxtil europea a finals del segle XVIII, afavorit per la invenció de la desmotadora d’Eli Whitney, va impulsar l’ocupació de noves terres a la conca del Mississipi.
Aquesta expansió va alterar profundament les formes de vida i l’economia indígenes. El govern nord-americà va establir factories (establiments comercials) per integrar les comunitats natives al sistema de comerç capitalista, basat en la producció esclavista. La introducció de béns comercials i la monetització dels intercanvis van generar endeutament entre les nacions indígenes, obligant-les a cedir terres per pagar els deutes, sovint en benefici de companyies com la John Forbes Company, activa des de 1783. Un cas emblemàtic fou el tractat de 1805 amb el poble choctaw, pel qual aquests cedien terres fèrtils a canvi de 50.000 dòlars, exactament la quantitat que devien a l’empresa. El mateix secretari de Guerra de Jefferson, Henry Dearborn, reconeixia que només el deute podria forçar-los a cedir territori.
Aquestes interaccions van crear una frontera complexa on es trobaven plantadors esclavistes, comerciants i nacions índies amb sistemes socials diferents. La convivència propiciava el contacte entre esclaus fugitius i comunitats indígenes, fet que generava gran alarma entre els propietaris de plantacions. El temor a aliances entre esclaus i indígenes va reforçar la política repressiva i expansionista.
Aquesta dinàmica culminaria amb la Removal Act (Llei de Trasllat Forçós) de 1830, impulsada pel president Andrew Jackson, que autoritzava la deportació massiva de les “Cinc Nacions Civilitzades” dels indis Chickasaw, Choctaw, Cherokee, Creek i Seminola, cap als territoris situats a l’oest del Mississipi (actual Oklahoma). El trajecte conegut com a Trail of Tears (“Camí de Llàgrimes”) simbolitza la brutalitat del procés: milers d’indígenes van morir de fam, malalties i esgotament durant el desplaçament.
El rebuig a abandonar Florida va provocar la Guerra dels Seminoles (1835-1842). Aquests, refugiats en zones pantanoses de difícil accés, van resistir al costat dels esclaus fugitius amb els quals mantenien una aliança sòlida. Els propietaris del sud temien que aquesta convivència esperonés una rebel·lió generalitzada d’esclaus. Els documents de l’època reflecteixen aquesta por: si no s’enviaven tropes, advertien, la frontera podria veure’s devastada per una aliança d’indis i negres.
La guerra va prolongar-se per la combinació de la resistència seminola i l’estratègia de guerrilla amb el temor dels plantadors, que mantenien les milícies prop de les plantacions per evitar revoltes. Els intents dels generals nord-americans de separar seminoles i negres mitjançant promeses de llibertat o trasllat van fracassar. Aquesta situació tenia precedents: ja el 1818, el president James Monroe havia justificat la primera guerra seminola amb el pretext que Florida —encara sota domini espanyol— albergava “aventurers”, “fugitius de la justícia” i esclaus evadits, presentats com a amenaça a la seguretat dels ciutadans nord-americans.
En realitat, l’objectiu dels Estats Units era prendre el control d’un territori que Espanya, enmig de la descomposició colonial, no podia defensar. Però també volien eliminar els refugis d’esclaus i indígenes que qüestionaven el sistema esclavista. Monroe formulava el principi que regiria la política expansionista nord-americana: les “comunitats salvatges independents” no podien coexistir dins els límits d’un poble civilitzat. El progrés, afirmava, implicava inevitablement la desaparició o submissió d’aquestes nacions. La seva “civilització” exigia la fi de la seva independència i la subordinació completa al govern dels Estats Units.
Així, la política nord-americana plantejava la submissió o extinció com a únic destí possible per als pobles indígenes. La seva assimilació significava la pèrdua de sobirania, cultura i identitat. Aquesta tensió ja havia començat en època britànica, quan Espanya havia donat suport a creeks, seminoles i esclaus fugitius per debilitar el poder colonial anglès. Durant la Guerra d’Independència (1776-1783) i la guerra entre els Estats Units i Gran Bretanya (1812-1815), molts d’aquests grups es van establir a Florida, aleshores territori espanyol, refugiant-hi esclaus fugitius i provocant la ira dels plantadors de Carolina i Geòrgia. Les milícies de Geòrgia, amb suport de l’exèrcit nord-americà, van envair Florida el 1812 amb el doble objectiu d’apoderar-se del territori i eliminar les comunitats de cimarrons que desestabilitzaven l’ordre esclavista.
El conflicte amb les nacions índies també tenia un precedent en la Proclamació de 1763 dictada per la corona britànica, que prohibia als colons expandir-se més enllà dels Apalatxes. Aquesta mesura, que buscava mantenir la pau amb els pobles indígenes, va generar una forta hostilitat entre els colons, que durant la guerra d’independència van haver d’enfrontar-se tant a les tropes britàniques com a moltes nacions índies aliades de la corona. Després de la independència, el nou govern federal va reprendre les exploracions i ocupacions a l’oest, com les expedicions de Lewis i Clark (1803-1806) o la de Zebulon Pike.
La política de Jackson (1830) va formalitzar aquesta expansió amb la deportació forçada dels pobles seminoles, creeks, choctaws, cherokees i chickasaws, sota el pretext de seguretat nacional i necessitat econòmica. El vincle entre l’expansió territorial i la defensa del sistema esclavista era evident: es volia garantir la continuïtat del King Cotton i evitar que les tribus actuessin com a refugi d’esclaus fugitius. Segons l’historiador James Horton, l’Oest representava també la possibilitat de construir una societat blanca homogènia, cosa que explica el component racista d’algunes lluites contra l’expansió esclavista.
La invasió dels territoris indígenes responia tant a interessos econòmics com a la necessitat de preservar l’ordre racial. Les nacions indígenes constituïen una amenaça doble: ocupaven terres cobdiciades i oferien refugi als esclaus fugitius. L’objectiu del govern i de les elits era evitar la formació d’una aliança entre pobles indígenes i africans alliberats, com la que s’havia produït a Florida. Aquest temor tenia antecedents en les rebel·lions de blancs pobres i esclaus africans dels segles XVII i XVIII, com la revolta de Nathaniel Bacon (1676-77) a Virgínia. Després d’aquests episodis, els plantadors van començar a substituir servents europeus per esclaus africans, consolidant així la segregació racial com a mecanisme de control social.
Aquesta jerarquia racial quedava institucionalitzada en la jurisprudència, com demostra la famosa sentència del Tribunal Suprem en el cas Dred Scott (1846-1857). El tribunal va negar la condició de ciutadans als afroamericans, afirmant que els descendents d’esclaus africans no podien formar part de la comunitat política dels Estats Units ni gaudir dels drets constitucionals. El text judicial també establia una distinció entre la “raça índia”, considerada com a nacions independents i estrangeres, i la “raça africana”, condemnada a la subordinació perpètua.
La construcció dels Estats Units —tant territorial com social— es va fonamentar en l’extermini dels pobles indígenes i en l’explotació racial dels africans i els seus descendents. La suposada “conquesta de l’Oest” i l’expansió democràtica amagaven una estructura de dominació, violència i racisme institucional que contradeia radicalment els ideals proclamats a la Declaració d’Independència.
Les línies d’exclusió en la construcció social i jurídica dels Estats Units del segle XIX operaven de manera diferenciada segons l’origen de la població. En el cas dels afrodescendents, la raça era el criteri determinant; en el cas dels pobles indígenes, la seva exclusió derivava de la condició de ciutadania. Els jutges nord-americans justificaven aquestes distincions com a conseqüència “natural” d’un desenvolupament històric. Així, l’esclavitud dels africans era presentada com la prova mateixa de la seva inferioritat, en un raonament circular que convertia la dominació en evidència de la seva legitimitat. D’aquesta manera, l’opressió no era reconeguda com una injustícia, sinó com el dret d’excloure o fins i tot exterminar aquells considerats “inferiors”.
Per als esclavistes, la superioritat blanca era un principi axiomàtic. El fet que els africans haguessin estat esclavitzats demostrava, segons ells, que eren per naturalesa éssers sotmesos a la servitud. Aquesta lògica naturalitzava la desigualtat i feia impossible revertir una condició considerada biològica. Pel que fa als indígenes, la seva exclusió política s’atribuïa al seu caràcter d’“enemics” de la Unió, sobretot per haver-se aliat amb els britànics durant la Guerra de la Independència i per la seva suposada “barbàrie”. Els discursos judicials de l’època sostenien que era inconcebible admetre com a ciutadans d’una comunitat civilitzada aquells que havien comès atrocitats contra els nord-americans i que, per tant, no podien gaudir dels privilegis de la ciutadania.
Tot i això, també els indígenes van ser reduïts a l’esclavitud i traslladats a plantacions del sud, com testimonien relats recollits a la dècada de 1830. Casos com el dels chocktaws de l’Indiana, deportats a Alabama i posteriorment venuts a un propietari d’una aceria a Kentucky mostren com la frontera entre la servitud indígena i l’africana era difusa. Aquestes pràctiques posaven de manifest la relació estreta entre l’esclavisme i l’agressió a les comunitats natives, una connexió que obliga a interpretar conjuntament la Guerra de Secessió i les seves conseqüències.
La historiografia recent sosté que, si la Confederació no hagués atacat Fort Sumter el 1861, la Unió no hauria abolit l’esclavitud immediatament. El conflicte entre el nord i el sud no es devia inicialment a un rebuig moral a la servitud, sinó a la necessitat de mantenir un equilibri polític dins de la Unió. Tot i l’existència d’un moviment abolicionista nombrós —la Societat Antiesclavista Americana tenia més de 100.000 membres el 1838—, el poder polític prioritzava la cohesió de l’Estat per damunt de qualsevol reforma profunda. La supervivència del règim esclavista depenia d’aquest equilibri, sobretot a mesura que nous territoris eren annexionats i convertits en estats. L’expansió cap a l’oest estava íntimament lligada a la necessitat de mantenir la paritat entre estats esclavistes i lliures, per impedir que el govern federal adquirís prou poder per abolir l’esclavitud.
Al mateix temps, l’economia del nord també es beneficiava indirectament del sistema esclavista: el cotó produït al sud era la principal exportació nord-americana i font de divises, la qual cosa feia que la dependència del treball esclau estigués integrada en la dinàmica capitalista. La plantació no era una relíquia precapitalista, sinó una peça clau del desenvolupament industrial i comercial global. Tant el nord com el sud compartien una estructura social jeràrquica, amb escassa mobilitat i grans desigualtats. El racisme estava estès fins i tot als estats lliures: a Nova York, per exemple, els afroamericans havien de demostrar un patrimoni mínim per poder votar, requisit que no s’exigia als blancs.
A finals de la dècada de 1850, la creació del Partit Republicà, sorgit de la dissolució dels Whigs i impulsat en part pel moviment antiesclavista, va alterar aquest equilibri. L’elecció d’Abraham Lincoln el 1860, sense el suport del sud, va fer que els estats esclavistes interpretessin la seva victòria com l’inici d’una ruptura definitiva amb la seva “peculiar institució”. La Guerra Civil era ja inevitable. Amb el triomf de la Unió i l’abolició de l’esclavitud, els Estats Units iniciaren una nova etapa d’expansió cap a l’oest, ara legitimada pel mite del “Destí Manifest”.
Aquesta nova conquesta se centrà en les praderies entre el Mississipi i les Muntanyes Rocalloses. L’augment de la demanda de cereals al mercat intern i europeu impulsà la roturació de noves terres. El govern federal, tot i el seu discurs liberal, va promoure activament la colonització gràcies a la propietat pública dels territoris. Una part important de les terres es destinà al desenvolupament ferroviari, però la resta fou distribuïda en petites parcel·les de 160 acres per fomentar una democràcia de petits propietaris autosuficients, segons els ideals de la Yeomanry Democracy. Aquesta fou la raó de ser de la Homestead Act de 1862, que Lincoln promulgà en plena guerra per projectar un futur de prosperitat agrícola i cohesió nacional.
Tanmateix, aquesta expansió blanca implicava novament l’expulsió dels pobles indígenes que encara habitaven les praderies —sioux, cheiens, lakotes, arapahos, entre d’altres. Les deportacions i massacres, ja iniciades abans de la guerra a Texas o Califòrnia, s’intensificaren. Encara que l’ocupació sovint era presentada com una iniciativa privada, en realitat responia a una política federal de colonització i control territorial. Els intents de convivència mitjançant tractats, com el de Fort Laramie de 1868, que concedia als sioux les muntanyes sagrades de les Black Hills, van fracassar ràpidament per la pressió dels interessos miners i colonials. El descobriment d’or a la zona portà a noves incursions blanques, i l’expedició del general Custer el 1874 desencadenà la guerra del Little Big Horn, que acabà amb la seva derrota i l’expulsió definitiva dels sioux cap al Canadà. Els seus líders, Crazy Horse i Sitting Bull, serien assassinats anys més tard, símbol del destí tràgic dels pobles nadius.
Els supervivents foren confinats en reserves insuficients i sotmesos a una política d’assimilació cultural: prohibició de llengües i religions pròpies, imposició de l’anglès, de la monogàmia i de models de propietat individual. La Dawes Act de 1887 va consolidar aquesta estratègia repartint terres comunals en parcel·les privades, dissolent així les estructures tribals. Fins i tot les reserves restants, com la d’Oklahoma, foren dissoltes el 1893. Paral·lelament, la Llei de Drets Civils de 1866, que reconeixia la igualtat davant la llei per a tots els nascuts al país, va excloure explícitament els indígenes, perpetuant la seva condició de marginats legals.
L’any 1890, coincidint amb la massacre de Wounded Knee, l’Oficina del Cens va declarar oficialment el “tancament de la frontera”: la primera fase del Destino Manifiesto havia culminat. Però aquest èxit territorial s’havia assolit mitjançant l’extermini físic i cultural de societats preexistents, clausurant qualsevol possibilitat futura de recuperació. A diferència dels processos colonials d’Àfrica o Àsia, que acabarien derivant en moviments de descolonització, als Estats Units la destrucció de les nacions indígenes fou definitiva. La pèrdua d’aquestes cultures suposà una amputació irreparable per a la humanitat, com reconeixien alguns contemporanis horroritzats per la brutalitat de la “conquesta de l’Oest”.
Un testimoni recollit de l’època relata el discurs d’un cap sioux, Red Iron, que denunciava el retard dels pagaments promesos pel govern i la fam del seu poble: havien venut les seves terres i fins a les tombes dels seus avantpassats, i només rebien enganys i misèria. Davant d’això, alguns autors nord-americans arribaven a justificar els aixecaments indígenes com una reacció inevitable davant la traïció i la violència dels blancs.
En la seva forma final, els Estats Units aplicaren fins a les últimes conseqüències el principi de res nullius: la idea que la terra no cultivada pertanyia a qui la fes productiva. Aquesta doctrina convertia els territoris indígenes en “deserts” deshabitats, legitimant-ne l’ocupació i el desplaçament dels seus pobladors. El concepte, formulat per pensadors com Grotius i Vattel, establia que els pobles que no conreaven la terra incomplien el seu deure natural i podien ser “exterminats com a bèsties salvatges”. Aquesta lògica jurídica i moral sustentà la colonització del continent nord-americà, presentant-la com una empresa civilitzadora i legal, tot i que es basava en la destrucció sistemàtica de pobles sencers.
