Ara fa 50 anys, es van produir una sèrie de fets que han marcat a tot un poble, el sahrauí. El 31 d’octubre de 1975 entrava l’exèrcit del Marroc al Sàhara Occidental i el 6 de novembre es produïa l’anomenada Marxa Verda, accions per les quals feien marxar, a sang i foc, una part important dels i les sahrauís, que finalment s’assentarien als Campaments de Refugiats de Tinduf, mentre també s’iniciava la repressió dels sahrauís que es quedaven als avui anomenats Territoris Ocupats.
També fa 50 anys de l’actitud vergonyosa d’un govern espanyol, encara encapçalat per un moribund general Franco, de la fugida covard de l’exèrcit espanyol i d’un govern espanyol, que signava uns vergonyosos i il·legals Acords de Madrid, que repartien el territori sahrauí entre Mauritània i el Marroc. Això donava pas a una guerra desigual en la qual, en primer terme, Mauritània es veia desbordada i renunciava a continuar intervenint i, en segon terme, situava el conflicte entre el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica.
Podríem explicar més detalls sobre les diferents etapes del conflicte, però segurament, en aquest moment ens perdríem en aquests i es diluiria allò de què cal parlar.
En conjunt, cal assenyalar la incapacitat de l’ONU de complir amb les seves obligacions. D’una banda, quan parlem del fet que la MINURSO ha estat l’única missió de les Nacions Unides que no vetlla pels drets humans dels ciutadans i ciutadanes del territori. D’altra, hem de ressaltar la seva incapacitat per fer complir les seves pròpies resolucions, totes elles reconeixent el dret a l’autodeterminació dels i les sahrauís.
Cal denunciar el paper d’Espanya en tot aquest procés, començant per un rei, Joan Carles I, que no sols justificava la fugida d’Espanya sinó que promovia l’ocupació del Sàhara Occidental per part del Marroc. També cal parlar d’uns governs que, al marge de la seva ideologia, han ignorat sistemàticament el seu paper de potència colonial administradora del territori i han imposat el silenci informatiu a tot el que respecta al conflicte sahrauí.
Cal denunciar les successives traïcions dels governs espanyols, i aquí solament citar les més significatives: la de Felipe González, que el 1983, en la seva visita als Campaments de Tindouf, prometia que el govern socialista treballaria per la independència del Sàhara Occidental, per, més endavant, alinear-se amb el Marroc. O l’última, l’any 2022, quan Pedro Sánchez i el seu govern s’alineaven favorablement a les tesis autonomistes del Marroc, ignorant tota la legislació internacional favorable al dret d’autodeterminació dels i les sahrauís i les obligacions d’Espanya, que hauria d’encapçalar el procés de descolonització. Com dèiem més amunt, podríem traçar una cronologia molt completa de traïcions, al marge de la ideologia dels diferents governs espanyols.
Les indefinicions vergonyoses, que sempre han afavorit els interessos del Marroc, també arriben a les institucions com la Unió Europea, que es va veure obligada a rectificar les seves relacions econòmiques amb el Marroc, després d’una sentència del TSJUE, en què obligava a renunciar a cap relació comercial que impliqués els Territoris Ocupats del Sàhara Occidental.
Que la qüestió sahrauí continuï viva 50 anys després no és fruit de cap casualitat, sinó de la lluita d’un poble que té el convenciment que ha d’exercir el dret a decidir sobre el seu futur i el del seu territori, i de l’acció d’un moviment d’alliberament nacional, el Frente POLISARIO, que encapçala aquesta lluita i que més enllà de les pressions, de les traïcions d’altres o dels intents d’imposar solucions injustes, es manté ferm en la defensa del dret a l’autodeterminació dels i les sahrauís.
La commemoració del 50 aniversari de lluita dels sahrauís contra l’ocupació del seu territori i de l’exili a Tinduf ha coincidit amb l’aprovació, per part del Consell de Seguretat de l’ONU, de la Resolució 2797 (2025), en què es prorroga la missió de la MINURSO i en principi, a proposta del govern dels EUA, encapçalat pel Sr. Trump, volia imposar la proposta autonomista del Marroc, com a base de negociació per solucionar el conflicte sahrauí.
Les primeres anàlisis partien d’aquest punt i ignoraven que el text aprovat incorpora altres aspectes com el reconeixement del dret d’autodeterminació dels i les sahrauís o la consideració del Frente Polisario com a únic representant del poble sahrauí. Així, lectures més atentes ens mostren que les expectatives creades, sobretot des del Marroc, estan molt lluny de la realitat, fins al punt que cal considerar aquesta resolució com una veritable derrota del pla marroquí, ja que tot i les mancances i les intencions d’afavorir una sortida unilateral, finalment se situa dins legalitat internacional.
També és evident que no és el millor dels escenaris pel poble sahrauí, ja que dota de certa rellevància al pla autonomista marroquí, que en cap cas pot tirar endavant sense el consentiment del Frente POLISARIO.
Les persones solidàries amb el poble sahrauí ens adherim a la posició del Frente POLISARIO, que reafirma els drets dels sahrauís a no seure a cap taula de negociació que no parteixi de la idea de l’autodeterminació.
Rebutgem qualsevol sortida que parteixi de la unilateralitat i/o que ignori la legalitat internacional.
Les persones que formem part del moviment solidari amb el Sàhara Occidental sempre estarem al costat de les refugiades sahrauís i de les que pateixen les inclemències de l’ocupació del Marroc, i tal com hem demostrat moltes vegades, lluitarem per donar visibilitat a la causa sahrauí davant dels que volen amagar-la. Volem recordar situacions viscudes com les de Gdeim Izik, o l’assetjament a activistes com Sultana Haya o Aminetu Haidar.
Vetllarem pel respecte als drets humans del i les sahrauís tant a l’exili o als Territoris Ocupats i estarem al seu costat fins que el seu dret d’autodeterminació sigui una realitat.
Per finalitzar, fem una crida a què d’alguna manera us incorporeu al món solidari amb el Sàhara, és una causa que s’ho mereix.
