Cada 25 de novembre tornem a nomenar el que el sistema intenta silenciar: les múltiples formes de la violència masclista. Cada 25 de novembre, l’Estat espanyol, Catalunya, i gairebé el món sencer torna a posar sobre la taula la persistència de les violències masclistes. Continuem sumant dones assassinades, denúncies per violència de gènere, agressions sexuals, violències digitals, explotació econòmica, discriminacions institucionals i dones desprotegides. Tornem a demanar que els Estats responguin, que la societat desperti, que la justícia actuï. Però any rere any, malgrat polítiques públiques, protocols, formació, campanyes, i milers d’euros invertits en cartelleria “inclusiva” les violències persisteixen. Per què? Perquè, encara que els avanços són reals, xoquen de front amb un sistema que produeix i reprodueix desigualtat: el patriarcat capitalista.
A més de vint anys de la Llei orgànica 1/2004, dels plans autonòmics i dels avanços innegables, el problema continua sent estructural. La raó és una: tant el patriarcat com el capitalisme sostenen —i es beneficien de— un ordre de poder que fa possible i, de fet, necessita, l’explotació. D’aquí neixen tots els tipus de violència.
Catalunya, amb la Llei 5/2008, va ampliar el concepte i va reconèixer les violències masclistes en tots els àmbits: laboral, comunitari, institucional, digital, familiar i social. No obstant això, aquesta llei conviu amb el marc estatal i amb un sistema judicial que continua operant sota una lògica patriarcal.
La legislació avança, però les estructures socials i econòmiques continuen intactes. Un marc legal avançat que no desmunta el sistema patriarcal. Per a comprendre per què no avancem al ritme necessari, és imprescindible mirar més enllà dels símptomes. No n’hi ha prou amb atendre casos individuals, millorar procediments o reforçar recursos: hem d’analitzar l’estructura i donar-li la importància que mereix.
No voldria fer d’aquest article un text molt teòric, però aquí resumirem part del que des de fa dècades s’ha postulat com la base del problema.
El patriarcat: el sistema que naturalitza la desigualtat
“El patriarcat és un ordre simbòlic i estructural que assigna rols, drets i privilegis desiguals a homes i dones, legitimant la desigualtat i la subordinació femenina.”
Pierre Bourdieu, La dominació masculina (1998)
“El patriarcat és la política sexual institucionalitzada; un sistema de dominació que s’exerceix a través de les estructures socials, les institucions i la vida quotidiana.”
Kate Millett, Política sexual (1970)
Les violències masclistes no són actes aïllats, sinó l’expressió més extrema d’un sistema que assigna valor desigual a homes i dones.
El patriarcat defineix qui cuida i qui és cuidat, determina qui té poder i qui mereix obediència, marca quines vides són escoltades i quines es posen en dubte, legitima el control, la vigilància, la gelosia, l’apropiació del cos i del temps de les dones.
Fins i tot quan hi ha lleis garantistes, la cultura patriarcal opera com un sistema immunitari que neutralitza qualsevol intent de transformació. Jutges, policies, professionals sanitaris i socials no actuen fora d’aquesta cultura: la reprodueixen sense voler (o volent). D’aquí la revictimització, la desconfiança, la minimització, la falta de credibilitat cap a les dones. Aquesta cultura patriarcal està arrelada en tota la societat, és ensenyada i apresa des que naixem, la tenim completament naturalitzada, i heus aquí l’obstacle més gran i perillós, que hem d’insistir, d’alguna o moltes maneres, a derrocar, ja que mentre el sistema patriarcal continuï sent el marc simbòlic dominant, les violències continuaran sent possibles.
Capitalisme: precaritzar per a controlar
“El capital és treball no pagat convertit en propietat.”
Karl Marx, El capital, Vol. I
El sistema capitalista està basat en la idea de precaritzar. Aquesta precarització és estratègica i compleix la funció de controlar perquè el sistema es reprodueixi.
Homes i dones en treballs mal remunerats, temporals o inestables competeixen entre si, la qual cosa dispersa la força col·lectiva, dificultant l’organització sindical o la lluita per drets. La precarització genera por de perdre ingressos, de manera que la classe treballadora “accepta” condicions injustes o abusives. És així com es manté la mà d’obra disponible i barata, fet que garanteix que el capital pugui extreure valor màxim amb mínima resistència.
D’altra banda, el capitalisme necessita sostenir el control del temps i la vida de la classe treballadora. La falta de seguretat laboral i econòmica obliga homes i dones a invertir més temps en treball remunerat, reduint la seva capacitat de qüestionar el sistema. Això també sosté les expectatives culturals, homes sobrecarregats com a proveïdors, dones sobrecarregades com a cuidadores i treballadores. El resultat? L’explotació del treball remunerat i no remunerat s’integra en un sistema que controla la vida sencera de la població treballadora, en un bucle del qual és impossible sortir. El patriarcat i el capitalisme es retroalimenten, la precarització generalitzada assegura força de treball barata, flexible i disciplinada, i manté intactes les jerarquies de gènere que organitzen la producció i la reproducció social.
“El treball reproductiu no remunerat de les dones és el suport ocult del capitalisme i la condició de la seva pròpia existència.”
Silvia Federici, Revolució en punt zero (2013)
Si bé el capitalisme afecta homes i dones de la classe treballadora, més o menys explotats en funció del capital, la pitjor part se l’emporten les dones. Són aquestes les qui en una majoria aclaparadora s’emporten una doble, o triple, càrrega laboral, quan tenim en compte que són elles els qui exerceixen majoritàriament les labors de cura, no reconegudes, no pagades, absolutament invisibilitzades, i que són, ni més ni menys, les que sostenen la vida i la societat.
És així com llavors el capitalisme se sosté sobre la divisió sexual del treball que explota el treball reproductiu. Infravalora els sectors feminitzats, concentra la riquesa i el poder econòmic en mans masculines, i així porta moltes dones a dependre econòmicament de les seves parelles o ocupadors.
Sense autonomia econòmica real, sortir de la violència és pràcticament impossible.
El sistema limita la llibertat material necessària per trencar el cicle de la violència en no promoure i garantir habitatge, ingressos suficients, xarxes, temps, drets laborals, és a dir, condicions dignes a les dones.
Violències que es transformen, però no desapareixen
Les violències no desapareixen, només es transformen. El sistema s’adapta: quan les formes més visibles de violència es tornen socialment inacceptables, apareixen unes altres, en aparença més subtils però igual de nocives. Avui es manifesten en la violència digital, en la persecució i l’assetjament a través de xarxes, en el control econòmic, en la violència institucional, en l’explotació de dones migrants en treballs de cures, en la bretxa salarial persistent, i en discursos reaccionaris que relativitzen o neguen la violència. El patriarcat es reinventa per a sobreviure, i el capitalisme l’utilitza per a mantenir jerarquies productives i reproductives que li resulten funcionals.
“El patriarcat es reinventa i adapta les seves formes de dominació per a mantenir-se vigent baix nous discursos i estructures.”
Celia Amorós, cap a una crítica de la raó patriarcal (1985)
I llavors…
Per què no avancem més de pressa? Perquè les desigualtats no són accidents, el sistema les necessita per a sostenir-se. El capitalisme necessita que hi hagi cuidats gratuïts o mal pagats, que algú es faci càrrec d’alimentar, netejar, cuidar, sense que això es valori realment. El patriarcat necessita dones disponibles, emocional i físicament, per a sostenir la vida d’uns altres mentre el seu propi temps i el seu propi cos queden subordinats. La política institucional s’ocupa dels problemes immediats, dels casos que criden l’atenció, però no toca les arrels. La justícia actua cas per cas, sense qüestionar l’estructura que fa possible la violència. I, mentrestant, la responsabilitat s’individualitza: “denúncia”, “sal d’aquí”, “empodera’t”, ens diuen, com si fos una cosa que cadascuna pogués resoldre sola, en lloc de transformar-ho col·lectivament. Els avanços legislatius són necessaris, sí, però insuficients si no canvien les relacions de poder que sostenen tot això.
No podem enganyar-nos: el sistema no vol que avancem cap a l’eliminació real de les violències masclistes. Cada vegada que s’aproven lleis o protocols, cada vegada que es visibilitzen casos, el patriarcat i el capitalisme s’adapten, neutralitzen, i fins i tot usen aquests avanços per a aparentar canvi sense tocar les arrels. El 25 de novembre no pot quedar reduït a una data de visibilització política i institucional, a cartells, discursos o actes simbòlics, mentre la substància continua intacta. Necessitem redistribuir el poder econòmic i simbòlic; garantir habitatge, ingressos i drets laborals per a totes, especialment per als qui estan més precaritzades; articular polítiques feministes interseccionals que reconeguin com la desigualtat es creua amb l’origen, la classe, l’orientació sexual o la discapacitat; desmuntar la cultura patriarcal des de la coeducació, l’educació afectiva, la justícia social i la comunicació; construir un sistema de cures públic, comunitari i feminista; nomenar les violències institucionals i erradicar-les; i assegurar una justícia que cregui i protegeixi, en lloc de jutjar i castigar les víctimes.
Recordarem cada vegada que sigui necessari que la violència se sosté perquè el sistema necessita desigualtats i que la població no el qüestioni. Mentre això continuï així, els protocols es queden en papers, les campanyes de sensibilització en bones intencions, i els discursos institucionals en paraules buides. Però no ens detindrem. Continuarem denunciant, organitzant, resistint i construint xarxes de cura i justícia feminista que facin impossible la violència. Aquest sistema no ens agrada, no ens fa bé, no sols a les dones, sinó que tampoc a la gran majoria de la població, que literalment lliura la vida per a finalment satisfer la d’uns pocs. No n’hi ha prou amb veure les violències un dia a l’any, necessitem desmantellar les estructures que la produeixen cada dia. És cert que avancem lent, i avui més que mai amb el perill latent de retrocedir, però no deixarem de fer-lo. I ho farem juntes i junts, amb força, consciència i rebel·lia. Perquè si no, llavors, què és realment el benestar?
