Vivim en una època en què el que és digital ja no és un complement, sinó l’espai principal on es construeix la realitat. Internet, les xarxes socials i la intel·ligència artificial ja no influeixen únicament en la manera com ens relacionem o treballem, sinó també en com pensem, raonem, debatem i entenem el món. Un món hiperconnectat, accelerat i amb un disseny sobre la marxa ple d’incertesa. Els joves tenen i tindran un paper fonamental en el disseny i el destí d’aquest món, per la qual cosa escoltar-los serà essencial.
Però, com és aquesta joventut? Quina és la seva postura política? Ser fatxa està de moda? Què porta un jove, en plena era digital, a abraçar discursos que semblen trets del passat? Hem de fer alguna cosa? Podem?
Respondre aquestes preguntes no és tan fàcil com sembla. La vida d’un adolescent és complicada i, moltes vegades, incomprensible fins i tot per a ell mateix. La joventut és com un codi indesxifrable ple de respostes que canvien constantment. Però, aleshores, com podrem respondre tot l’anterior i, amb això, entendre les lluites a què ens hem d’enfrontar de cara a un món més lliure, sostenible i just?
El primer pas és escoltar el jove.
Per això m’he decidit a escriure aquest article en què explico com es percep, es viu i se sent la qüestió des del cos d’un adolescent a punt de fer setze anys.
Passem, doncs, a la primera part de l’article. Durant dècades, l’extrema dreta era percebuda com una resta del passat. Avui, en canvi, cada vegada més joves la converteixen en bandera de rebel·lia. Per què?
Rebel·lia
Parlem del sentiment de rebel·lia en política. El sentiment rebel és una característica que influeix sobretot en els joves, i moltes vegades pot tenir el seu reflex en l’àmbit polític. En l’adolescència i en la primera joventut, les persones busquen diferenciar-se de l’autoritat, ja sigui dels pares, els professors o les institucions. En política, els joves busquen instintivament un missatge rebel a seguir, i quan l’adolescent projecta la seva rebel·lia sobre el sistema polític o el govern establert, la majoria de vegades és perquè sent que aquest govern és corrupte i injust.
Els joves sempre han jugat un paper fonamental en política caracteritzat per aquest tipus de rebel·lia. Al llarg de la història, aquesta rebel·lia juvenil s’ha atribuït sovint a la ideologia d’esquerres, una ideologia progressista que no es conforma i que busca més justícia i llibertat. Però no cal saber gaire història per adonar-se que el comodí de la rebel·lia juvenil no és només de l’esquerra; el feixisme, per exemple, també sap molt bé com utilitzar aquest tipus de cartes. El nazisme no va començar essencialment amb persones joves, però sí que va ser la joventut qui després va jugar un paper crucial en l’expansió del règim, que es va poder sostenir gràcies a la mobilització juvenil. De manera que, encara que el paper rebel de la joventut sigui prioritàriament d’esquerres, també cal tenir en compte que no sempre és així.
Però tornem al 2025. Avui dia, com està la cosa? Continua sent sobretot d’esquerres? Cap a on s’ha desplaçat aquest tan important sentiment rebel juvenil? De quin costat s’inclina?
Actualment, la preocupació d’aquells adults que una vegada van ser aquests joves rebels és cada vegada més gran. Ara, sentir que Vox és el partit rebel és una cosa normal. Però, en quin moment el jove rebel d’aquest país ha passat de ser un tipus de Lavapiés estil Arturo Barea i que escoltava La Polla Records, a un pijo del barri de Salamanca que escolta Taburete i el Jincho?
En quin moment el jove rebel ha passat de cridar per la dignitat i la justícia dels més pobres a fer servir com a eslògan “m’agrada la fruita” o a cridar directament “Perro Sánchez fill de puta”? Potser el govern de Pedro Sánchez és igual de corrupte, mentider i injust que ho eren el d’Aznar o Rajoy? Com hem arribat a aquest canvi? I, sobretot, per què se’ns fa tan fàcil acceptar-ho amb la cua entre les cames i conformar-nos dient que ser fatxa està de moda?
Podríem excusar-nos i dir que simplement és perquè governa l’esquerra i que la rebel·lia en política afecta únicament l’oposició que no governa i que, per tant, no està conforme amb el govern. En part és cert, oi? Actualment, governa l’esquerra i és natural que la dreta no estigui conforme i tingui aquesta rebel·lia, però aleshores la pregunta que us faig és: per què la nostra està desapareixent? La seva pot existir, ja ho dèiem abans, i no hi ha cap problema si la nostra és més forta; el problema és que s’està desintegrant. Entenc que potser estem a l’ombra de l’altra i que és difícil remuntar allò que ens han remuntat, però ¿estem potser ja conformes amb el món en què vivim? Ja no hi ha res a canviar en aquesta merda de món? Potser estem conformes amb què matin 200 nens a Gaza cada setmana i amb què un país n’extermini un altre en directe i per televisió? Ja no necessitem la nostra tan característica joventut rebel?
Ara la necessitem més que mai. Per qüestions humanes com el genocidi a Palestina, i també perquè ens trobem en una guerra en què la dreta està constantment amenaçant de fer seus els nostres joves; hem d’entendre que si Vox està reunint tants joves és perquè ha aconseguit ser el nou partit rebel d’aquest país. No cal ser gaire intel·ligent per saber que si això últim es fa realitat, no hi haurà res que pari cap genocidi, cap guerra, cap injustícia, ni res per l’estil.
Mantenir-nos drets serà molt difícil, sobretot perquè això és una cosa que ve de més amunt, una cosa gairebé invisible per als nostres ulls encegats per la boira. Abans ens preguntàvem com i quan s’ha produït aquest canvi pel qual la joventut rebel ha passat a pertànyer a la dreta. Doncs la pregunta té una resposta molt fàcil d’explicar, però molt difícil de solucionar.
Les xarxes socials
Què signifiquen les xarxes socials per als joves?
Per als joves, les xarxes socials no són només un accessori, sinó un pilar fonamental de la seva vida quotidiana i de la seva manera de relacionar-se amb el món. A la majoria de països, més del 90% dels joves entre 14 i 26 anys utilitzen les xarxes socials diàriament, i es constata que passen connectats entre 3 i 6 hores al dia.
Dir que les xarxes socials són un pilar fonamental per a la vida dels joves no és exagerar: molts joves hi construeixen les seves identitats i troben en elles una font principal de notícies, oci i socialització.
En l’àmbit cultural i polític, les xarxes socials marquen modes, tendències, debats polítics i mobilitzacions socials. Són centres de comunicació, identitat i cultura juvenil, però també hi ha riscos com dependència, pressió social, manipulació política i desinformació.
Aquesta part de l’article no es pot abordar sense deixar clar un fet que qualsevol persona amb una intel·ligència mitjana percep: les xarxes socials són plenes de missatges d’extrema dreta, però per què? Per què és la dreta qui té la paella pel mànec en aquest àmbit tecnològic? Com acabo de dir, és fàcil d’explicar, però no tan fàcil de solucionar.
Crec que tots ja sabem com són els discursos i arguments de la dreta radical, uns discursos simples, directes, rebels i carregats d’emocions (indignació, orgull, por). Són aquests discursos els que encaixen a la perfecció en el marc de les xarxes socials i els algoritmes, ja que les plataformes prioritzen el contingut polaritzant, emocional o provocador perquè està comprovat psicològicament que aquest tipus de continguts són els que recullen més interaccions en les persones (visites, “m’agrada”, etc.). L’extrema dreta ha aconseguit sembrar un espai en què disfressar els seus missatges polítics com a humor, ironia i mems; això permet que missatges polítics d’una duresa sense precedents es difonguin de manera atractiva i lleugera.
Aquests mems i vídeos propagandístics maquillats com a simple humor o ironia permeten a l’extrema dreta anar modelant a poc a poc cada jove que està tot el dia mirant vídeos, és a dir, tots i cadascun dels joves.
El problema és l’increïblement ben maquillats que estan aquests vídeos i mems. Són tan freqüents i “innocents” que apareixen en el teu algoritme i en els recomanats sense que en reconeguis el perill. Això fa que puguis fer un “m’agrada” sense adonar-te de quin tipus de vídeo o mem estàs veient. Però, un cop has fet el primer “m’agrada”, l’algoritme reacciona i, a partir d’aquell moment, et comencen a aparèixer el triple de vídeos que abans. La xarxa social sap perfectament amb quins usuaris intercanvies més vídeos, amb quins altres comparteixes més “m’agrada”, perquè la xarxa social ens coneix fins i tot millor que nosaltres mateixos. En el moment en què fas un “m’agrada” a un contingut, encara que sigui sense voler, la xarxa social comença el procés i transforma el teu algoritme i el dels teus usuaris més propers perquè rebis aquest tipus de vídeos. És molt fàcil mossegar l’ham, i un cop l’has mossegat és molt difícil escapar-ne.
Òbviament, també hi ha algoritmes d’esquerres, però molt menys freqüents. Jo m’atreviria a dir que el meu algoritme actual d’Instagram és d’esquerres, però no negaré que alguna vegada he hagut de deixar Instagram per un temps a causa de les barbaritats que m’hi sortien, i que si el meu algoritme actual és així, és després d’haver deixat pel camí molts més algoritmes ultradretans; tres anys ha necessitat Instagram per adonar-se de quin tipus d’algoritmes van amb mi, mentre que només li van caldre unes hores per recomanar-me els primers vídeos ultradretans.
Al principi aquests vídeos et fan dubtar i desconfiar a poc a poc mitjançant missatges senzills contra els partits que formen el govern i contra cadascun dels seus discursos institucionals, fent-te creure, per exemple, que uns moros et prendran la feina o que el feminisme no existeix i que les dones volen implantar la seva pròpia dictadura. Bàsicament, et fan creure que els mitjans de comunicació, articles com aquest o llibres de memòria històrica et volen vendre la moto, però que, en canvi, la seva merda de vídeo de trenta segons a Instagram et diu tota la veritat. És així com es presenten com a antisistema; i és en aquest moment quan els joves, cridats pel seu instint rebel contra el poder, cauen en el parany.
Els vídeos curts són la clau d’aquesta atracció juvenil. Aquests vídeos es dediquen a simplificar debats complexos amb frases molt contundents com les que hem dit abans: “L’immigrant et pren la feina”, “el feminisme no existeix, és hembrisme”. Són els típics arguments i discursos d’ultradreta: missatges senzills, antisistema, rebels i estimulants; en altres paraules, missatges amb les característiques necessàries perquè no deixin de difondre’s i la xarxa social no deixi de guanyar diners.
Ara ja entenem per què aquest augment de la rebel·lia juvenil a la dreta i el descens a l’esquerra. Senzillament, un argument racional i ben explicat d’esquerres no cap en un vídeo de trenta segons a TikTok. Explicar bé la història que ha patit el poble espanyol en l’últim segle, després de quaranta anys de silenci sota una dictadura, no es pot explicar en un vídeo d’un minut; o potser es pot explicar, però no bé i de manera convincent. Explicar per què portar una bandereta d’Espanya al canell no et fa més patriota que el “moro” que treballa deu hores als camps d’Andalusia és una cosa que es fa molt millor en un llibre, perquè un petit vídeo no dóna per explicar tota la història d’Espanya o la del país colonitzat de l’immigrant que suposadament et pren la feina. Igualment, perquè un jove entengui el conflicte de Palestina i Israel també és molt millor usar una pel·lícula, un documental o un llibre. Perquè per explicar tota la història de la colonització de Palestina no n’hi ha prou amb un vídeo de TikTok; sí, en canvi, per dir que tots els palestins són uns terroristes antisemites que volen exterminar els jueus que tant han patit. En resum, per a un argument o un discurs racional no n’hi ha prou amb un vídeo d’Instagram, però un discurs senzill, antisistema i provocador no només hi cap sinó que encaixa a la perfecció amb allò que la xarxa social distribueix, fa viral i, per tant, vol que hi hagi.
Un estudi de la Universitat de Nova York va descobrir que cada paraula carregada d’indignació moral que s’afegia a un tuit feia que el seu retuit creixés un 20% més de mitjana. Les paraules que feien créixer més el retuit eren: “atac”, “dolent” i “culpa”. Amb elles es fan els discursos d’ultradreta. També les notícies falses són una altra de les seves característiques, i està comprovat que a Twitter viatgen sis vegades més ràpid que les vertaderes. Els simpatitzants de Bolsonaro, quan va guanyar les eleccions del Brasil, cridaven: “Facebook! Facebook!”, i durant el procés electoral dels EUA, Trump es va gastar 11 milions de dòlars en anuncis publicitaris a les xarxes socials més de 500 dies abans de les eleccions. Ell sabia perfectament que el 90% dels joves passen de mitjana 3,5 hores al dia a internet. En arribar al poder va obligar Zuckerberg (propietari de Meta i, per tant, de les xarxes socials més utilitzades del món, Facebook i Instagram) a fer que les seves plataformes fossin menys woke i censuressin menys els missatges d’odi contra estrangers, LGTBIQ+, dones, etcètera.
Crec que ha quedat clar que els discursos d’esquerres no encaixen en el marc de les xarxes socials (o menys bé del que voldríem), mentre que els discursos ultradretans hi encaixen a la perfecció. Però, ¿és que no hi ha munts de llibres i pel·lícules que puguin contrarestar aquesta influència? Per què tots els joves prefereixen estar enganxats al mòbil tot el dia que, per exemple, llegir un llibre?
Atenció i raó
Jo fa un any no llegia absolutament res; els meus pares sempre em deien que deixés el mòbil i que em posés a llegir, encara que fos un còmic. A mi em molestava molt, no només perquè no volgués deixar el mòbil o l’ordinador, sinó perquè d’alguna manera sabia com n’era d’important llegir. Mai no m’havia aturat a reflexionar-hi, però tampoc no tenia cap dubte que llegir és probablement una de les coses més importants que existeixen.
Els meus pares escriuen llibres i sempre m’han interessat molt, però quan intentava llegir-ne algun no podia ni acabar un paràgraf sense pensar en què faria l’endemà o en què hi hauria per dinar; no podia mantenir la concentració durant el temps de lectura que jo mateix m’havia fixat. Un dia, una amiga ens va recomanar un llibre anomenat El valor de l’atenció (un assaig de l’escocès Johann Hari); jo li vaig comentar que, tot i que m’agradava molt la idea de llegir, no era capaç de fer-ho. Ella em va insistir que aquell era el llibre que necessitava.
Els primers dies no en vaig llegir gaire, però almenys m’hi mantenia mínimament enganxat i no el deixava. Van passar els dies i cada cop llegia més i més pàgines, fins i tot subratllava amb un bolígraf el que em semblava important. I una tarda, de sobte, el vaig acabar. Em vaig sentir molt orgullós, sobretot de descobrir que sí que podia enganxar-me a la lectura. A partir d’aquí no he deixat de llegir ni un sol dia; ja he perdut el compte dels llibres que he llegit i de la llista dels que vull llegir. Després d’haver llegit El valor de l’atenció, sentia que la meva vida havia canviat.
Més d’un any després, veig com la joventut va perdent el cap a poc a poc i això m’entristeix cada vegada més. Bé, pensava jo, al cap i a la fi, sempre hi ha d’haver una joventut així, no passa res mentre quedem nosaltres. Però últimament la meva preocupació ha anat empitjorant i la gota que ha fet vessar el vas ha estat detectar aquest tipus d’idees ultres en els meus amics més propers: amics i companys que s’han educat amb mi en un ambient progressista i feminista, sense estereotips racials, en resum, amb un mínim de seny. Quina és la raó perquè fins i tot els joves d’esquerres pateixin aquesta transformació?
Ja sabem el paper tan important que juguen les xarxes socials en aquest fenomen, però un cop conscienciats d’això, per què no hi posem remei? Sembla força senzill: simplement cal deixar una mica el mòbil i dedicar-se una mica més a veure pel·lícules, llegir llibres, etcètera. Doncs no és tan fàcil com sembla, i la raó la dona precisament El valor de l’atenció.
Ara mateix, tots i cadascun de nosaltres, adults i joves, hem d’afrontar la gran mutilació que pateix la facultat de l’atenció.
Què és l’atenció?
L’atenció és el procés psicològic que ens permet mantenir la concentració en certs estímuls i deixar en segon pla altres. Més senzillament, és la capacitat d’enfocar els sentits, pensaments o accions en alguna cosa específica per processar-la o fer-la millor.
Sembla simple, important i necessari, oi?
Efectivament, és així.
Ara imagineu-vos un món sense aquesta capacitat: seria un desastre, veritat?, un món sense una facultat tan simple i imprescindible com l’atenció; un món incapaç de mirar una pel·lícula, fer una feina, llegir un llibre. Com pot aquest món aturar-se a reflexionar sobre si el feminisme existeix, sobre si el que li diu un vídeo d’Instagram és veritat o no, o simplement pensar en el sentit de la vida?
Seria molt fàcil enganyar la gent, oi?, total, no es pararien a pensar o a qüestionar el que els dius ni deu minuts.
El que hem d’entendre és que en perdre la capacitat de concentració no només es perd la facultat de l’atenció. En perdre aquesta capacitat, també es debilita la percepció clara: es capten menys detalls de l’entorn o de la tasca que s’està fent. També es debilita la memòria: l’atenció és la porta d’entrada al record de les coses. Igualment, es debilita la comprensió: si no et concentres, entens la informació de manera superficial i confusa. El mateix passa amb el control i les accions: si no prestes atenció, comets més errors (pensa-hi quan condueixes). I el que fas, en general, es torna més lent i ineficaç (pensa-hi amb l’aprenentatge).
Tot tan evident com preocupant. Però encara falta una de les facultats més importants que estan en perill: la raó.
La raó és la facultat de l’ésser humà que ens permet pensar de manera lògica, reflexionar i treure conclusions per acostar-nos a la veritat i a la justícia. La raó ens permet analitzar, comparar, jutjar i donar sentit a allò que percebem o experimentem. La raó ens permet distingir el que és veritable del que és fals. Es diferencia de les emocions o la intuïció perquè busca la coherència i la lògica. És urgent entendre que sense la facultat de l’atenció no hi ha raó que valgui, ja que sense ella és impossible reflexionar, qüestionar, analitzar, jutjar, distingir i pensar entorn de la idea de veritat i de justícia. Sense ella és impossible adonar-se, per exemple, del tipus de missatge que conté un vídeo de TikTok (això sumat a com de ben disfressats estan) o desenvolupar un pensament racional sobre la immigració o la pobresa.
Així que et surt un paio com Llados a Instagram dient-te que si no ets milionari és perquè no vols, que només has d’anar al gimnàs. O que si estàs gras és perquè no t’esforces prou, com si estar gras fos dolent i com si ho estiguessis per no seguir la seva rutina de gimnàs. Les ments incapaces de la més petita reflexió racional no poden analitzar aquest tipus de vídeos. Per això gent com Llados, amb els seus missatges simples, provocadors i “antisistema”, aconsegueix tantes visites i tants “m’agrada”: “Ets pobre? Doncs guanya diners!” o “Ets un rodamon? Doncs compra’t una casa!”. Aquestes consignes no són gaire diferents de les de Vox: “No tens feina? És culpa de l’immigrant!” o “Vivim en una dictadura sanchista! Perro Sánchez fill de puta!”. Ja els agradaria, en una dictadura, insultar públicament el dictador o dir el que diuen cada dia a la lleugera. Un altre molt semblant és: “Ja no es pot dir res, et censuren” quan diuen sempre el que els surt dels nassos i ningú els fa res. O formulat d’una altra manera: “Si dius alguna cosa de les dones ets masclista, si dius alguna cosa dels immigrants ets racista, ens ataquen tot el temps, és que ja no es pot dir res”. Però després la generació de vidre som nosaltres!
En fi, com ja va dir Rufián, és més fàcil cantar un himne que entendre un desnonament.
Al llibre El valor de l’atenció se’ns explica més a fons com funciona aquesta mutilació i les seves conseqüències catastròfiques:
Hari parla de l’augment de la velocitat i alternança a la nostra vida: volem fer un munt de coses tot el temps i molt de pressa, quan hauríem, al contrari, de donar menys velocitat a la nostra vida, més calma, de manera que quan fem alguna cosa tractem de fer només això, ja que si multipliquem les tasques la nostra atenció es divideix i va desapareixent a poc a poc.
Hari parla també de la desaparició dels estats de flux. L’estat de flux descriu l’estat en què entrem quan fem una activitat amb tanta concentració i tant plaer que perdem el sentit de nosaltres mateixos i sembla que el temps desapareix. L’estat de flux és la forma de concentració i atenció més profunda que es coneix. Pot passar jugant a futbol, sortint a córrer, llegint, escrivint, etcètera. Avui dia, gairebé ja no hi ha estats de flux en nosaltres, i ens conformem amb pujar fotos i vídeos a les nostres xarxes socials per obtenir un “m’agrada”, sense adonar-nos que cap d’aquestes recompenses no pot comparar-se a la llibertat que acompanya un estat de flux, quan estimem realment el que estem fent.
Hari ens parla també de l’augment del cansament físic i mental. Està comprovat que cada vegada dormim menys; sembla que preferim passar la nit amb el mòbil. Quan dormim, el nostre cervell descansa i, per dir-ho d’alguna manera, es neteja. Si no dorms prou, quan et despertes, al teu cervell encara hi ha la brossa que no s’ha pogut netejar durant la nit i això fa que et costi més pensar. Per tant, com menys dorms, més es redueix la teva atenció, la teva memòria i la teva imaginació, perquè quan dorms el cervell uneix i processa tot el que ha passat durant el dia, creant i essent un dels pilars fonamentals de la imaginació i la creativitat. Utilitzar el mòbil és un gran error: els mòbils emeten una llum anomenada llum blava, que enganya el teu cervell fent-li creure que encara és de dia. Això redueix la producció de melatonina, l’hormona que regula la son, i retarda la sensació de cansament. Per fer-nos una idea, el 90% dels nord-americans miren algun dispositiu electrònic abans d’anar a dormir.
Una altra conseqüència que descriu Hari: el desplom de la lectura sostinguda i les divagacions mentals. La gent ja no és capaç de llegir un llibre; la seva atenció ja no dona per a més. També les divagacions mentals pràcticament ja no existeixen. Això és un altre cop dur per a la creativitat; és a dir, per a la capacitat de crear alguna cosa nova a partir de l’associació de dues coses que ja hi eren. Les divagacions mentals, en ser cursos de pensaments molt extensos, permeten més fàcilment aquest tipus d’associacions. La divagació mental pot semblar un moment en què no estàs prestant atenció a res, però en realitat és un moment d’atenció molt profunda en què el teu cervell va reflexionant i resolent els teus pensaments a poc a poc. L’“eureka” d’Arquimedes va ser divagant en una banyera quan va veure que l’aigua pujava. Els joves ja no divaguen, no llegeixen un llibre o veuen una pel·lícula; és molt més fàcil i divertit estar amb el mòbil.
Fa poc em trobava en un campament amb més nois i noies de la meva edat, i a vegades em sentia una mica frustrat quan els meus companys i amics feien bromes, dient, per exemple, que “amb Franco es vivia millor”, mentre tots es partien de riure. Una tarda vam quedar per veure una pel·lícula, i vam decidir posar El maestro que prometió el mar, de Patricia Font, una pel·lícula preciosa que explica la història d’un mestre republicà a qui van matar i fer desaparèixer el dia del cop d’estat feixista, i del qual encara no s’han trobat les restes. Quan van decidir posar-la vaig pensar que per fi s’adonarien de les barbaritats que deien, i dels crims i les morts que va causar el feixisme a Espanya. Per un moment vaig pensar en la frase de Josep Fontana: “Amb el feixisme es va passar d’obrir biblioteques i escoles a una dictadura en què es matava els mestres i es cremaven els llibres”.
Però un cop passats els vint primers minuts de pel·lícula, la imatge era molt diferent. Vaig mirar el sofà i vaig trobar les dues noies (que no havien fet cap broma sobre Franco) veient tranquil·lament la pel·lícula i els tres nois que havien dit aquelles barbaritats, abocats al seu mòbil. Aquell dia la pel·lícula només la vam veure tres persones de les sis que érem a la sala. La imatge dels nois amb el mòbil mentre la pel·lícula avançava demostrava on tenen l’atenció la majoria de joves d’aquest país que es dediquen a fer aquest tipus de bromes i acudits. Em vaig sentir trist i desanimat.
Tot això són més proves de la mutilació de la nostra atenció. Es tracta d’alguna cosa molt greu; ara entenem perquè fins i tot els nostres amics, companys i fills d’esquerres que s’han educat entorn de la raó, la veritat i la justícia, pateixen també aquesta dura transformació ultradretana. Ara ho entenem molt millor: els adolescents ja no són capaços de llegir un llibre o veure una pel·lícula, la seva capacitat d’atenció ja no arriba a això. D’aquí el creixement de l’extrema dreta. Ja no és només que els joves es trobin molt més els discursos de dreta en el seu dia a dia, sinó que ara ja només són capaços de captar aquests, i no perquè no vulguin captar altres continguts sinó perquè, senzillament, la seva ment no pot captar-los. Aquest és el perill al qual ens enfrontem arreu del món, ja que es tracta d’una crisi mundial, capaç de fer mal a qualsevol, fins i tot al qui menys s’ho espera o es creu millor format.
A l’última pàgina del seu llibre Johann Hari diu el següent: “Jo creia que ja no quedaven lluites polítiques… Com n’estava d’equivocat. L’alliberament de l’atenció humana podria ser la batalla moral i política definidora del nostre temps. El seu èxit és la condició prèvia per al triomf de pràcticament totes les altres lluites.”
Sense atenció i sense raó, com podrem combatre el masclisme? El racisme? I el genocidi a Palestina? I les guerres? I el canvi climàtic? Com podrem combatre tot això? Ens rendim ja? O hi ha alguna solució?
Què podem fer?
En la pregunta d’aquesta última part de l’article he volgut usar el verb poder perquè no confonguem la pregunta i la situació en què ens trobem. Per guanyar aquesta batalla, la pregunta no és: què fem ara? No, no és tan fàcil com que simplement ara, del no-res, cadascú faci tal o tal cosa i que tot es resolgui d’un cop. La pregunta s’expressa millor amb el verb poder, perquè si poguéssim fer tot allò que la pregunta què fem ara?, ens dicta, ja estaria tot solucionat. Però crec que tots sabem que, si no tothom canvia la seva vida de manera radical i sobtada, no és perquè no vulgui, sinó perquè no pot.
El llibre El valor de l’atenció insisteix molt que no el confonguem amb un llibre d’autoajuda. Al final, Johann Hari ho explica així: “Si aquest fos un llibre d’autoajuda, jo podria situar una conclusió deliciosament simple a aquesta història. Aquests llibres presenten una estructura satisfactòria: l’autor identifica un problema (que, en general, ell mateix ha experimentat) i ens explica com l’ha resolt personalment. A continuació diu: i ara, estimat lector, tu podràs fer el que jo he fet i seràs lliure”.
Johann Hari ens presenta el concepte d’“optimisme cruel”. Es tracta d’una forma d’afecte que es basa en fantasies de progrés o aspiracions que, per regla general, són il·lusòries i contraproduents. És mantenir les persones a prop d’objectius, metes o mons que, en realitat, les debiliten. El que pot començar com a positiu, motivador i esperançador, acaba sent una acumulació de frustracions, problemes i inseguretats.
Un exemple molt clar que ja hem esmentat seria el de Llados i els Gymbros. És força senzill: simplement vas a una persona amb pocs diners i li dius que, si va al gimnàs i hi inverteix no sé quants diners en les seves classes, en pocs dies serà milionària. Quin és el resultat? Un 99% arruïnat i un 1% milionari. Per norma general, aquest 1% sol ser gent que, un cop a dalt, ens ven la pel·lícula que ha començat des de baix, quan en realitat són persones que es podien permetre gastar cinquanta mil euros en una sessió i que, per tant, no semblen venir precisament de baix. A més, no són milionaris per haver-se gastat els cinquanta mil euros a la classe: simplement ja ho eren abans, i ara només ho són una mica més.
Crec que l’exemple és clar: vens a una persona objectius, metes i mons impossibles d’aconseguir, i li dius que, si hi posa esforç, disciplina i motivació, ho aconseguirà. Lògicament, aquestes persones l’únic que aconsegueixen és arruïnar-se encara més. Un cop allà, els dius que és perquè no s’han esforçat prou i els parles de meritocràcia.
Hem posat l’exemple de Llados i els milionaris, probablement el més destructiu, sobretot entre joves de sexe masculí, segons molts estudis. Però no ens pensem que és l’únic; l’optimisme cruel és a molts altres llocs. No cal anar gaire lluny. Un altre exemple és l’obesitat. Pots fer creure a algú que, si va molt al gimnàs i segueix una rutina, deixarà de ser obès, però per molt que faci peses i segueixi la rutina, no es posarà com el paio que surt a la pantalla, perquè l’obesitat és una malaltia que, lògicament, no es cura anant al gimnàs i que implica un estat patològic de l’organisme, no només un tret estètic o d’estil de vida. De fet, anar al gimnàs i no obtenir els resultats que prometia el paio del vídeo d’Instagram probablement només farà que la persona s’estressi més, i redueixi aquest estrès amb més menjar, que alhora li farà pensar que està més grassa i que no s’ha esforçat prou; així es crea un cercle viciós i infinit.
Hem d’entendre que això té molt a veure amb la pujada de l’extrema dreta: tant els Gymbros com la ultradreta utilitzen la mateixa lògica absurda, acompanyada de mentides i un optimisme cruel. Per això és tan freqüent i no ens hauria de semblar estrany que aquest tipus de persones acabin sent feixistes. Un exemple molt bàsic és el del sexe masculí. Com hem dit, la majoria de persones que cauen en aquestes trampes són joves de sexe masculí; com també ho són la major part dels votants de Vox.
Si El valor de l’atenció fos un llibre d’autoajuda barata, ens plantejaria aquest tipus de solucions individuals: fer exercici, llegir almenys una vegada al dia, dormir un mínim de vuit hores, fer passejades per divagar i donar menys velocitat a la nostra vida.
Tot això està molt bé, no diré a ningú que no ho faci o que estigui malament. Però hem de saber que no tot es resoldrà amb aquests canvis individuals. Per començar, perquè no tothom es pot permetre aquest tipus de canvis: no tothom pot permetre’s fer una passejada al dia, llegir, anar més a poc a poc i, a més, després de tot això, dormir les vuit hores necessàries. Una persona que treballa onze hores al dia i que després ha de cuidar els seus fills fent-los el sopar, ficant-los al llit i donant-los, encara que sigui una mica, d’amor i atenció, no és capaç de fer tot l’anterior. I si un dia ho aconsegueix, haurà estat a correcuita i amb molta ansietat, és a dir, sense cap mena d’atenció i, per tant, malament.
Cal ser realistes i admetre que vivim en un món capitalista en què algunes persones es poden permetre aplicar aquests canvis individuals a la seva vida, però molta altra gent no.
Fa poc, l’actual ministra de Treball, Yolanda Díaz, presentava una proposta de reducció de la jornada laboral per permetre a totes aquestes persones una mica menys de feina i una mica més de vida. El Partit Popular (PP), Vox i Junts (les tres dretes) han impedit que la proposta tiri endavant. Ja sabem que ells, des de les seves empresetes milionàries i explotadores, sí que es poden permetre tot el que hem dit i moltes coses més, de manera que els problemes de l’atenció, les xarxes socials, la raó i l’optimisme cruel no els preocupen. El pitjor de tot és que, després, el vot de la joventut i de la gent econòmicament més desesperada se l’emporten ells; perquè, igual que Llados i els Gymbros amb els seus arguments, il·lusionar i mentir és una cosa que els va molt bé.
Crec que ha quedat clar per què els canvis individuals estan bé, però no són suficients, i que, si els vols fer, has de tenir sempre present que no tot es resoldrà simplement amb això. I llavors, què fer? No hi ha una altra solució?
A El valor de l’atenció, Hari ho deixa molt clar: si volem guanyar aquesta guerra, la solució ha de ser col·lectiva. Com a alternativa a l’optimisme cruel, Hari ens proposa, per començar, l’optimisme autèntic. Hari el defineix com l’optimisme pel qual reconeixem sincerament les barreres que s’alcen en el nostre camí cap a l’objectiu i establim un pla per treballar conjuntament amb altres persones per enderrocar-les pas a pas.
En el seu llibre, Hari proposa tres grans objectius col·lectius:
Un: Prohibir el capitalisme de vigilància. Es tracta de prohibir allò que ens fa esclaus de les xarxes socials. No pot ser que les xarxes ens coneguin millor que nosaltres mateixos amb la finalitat de treure més i més diners. Així és el capitalisme. Mentre això segueixi existint, la nostra atenció no serà mai alliberada. El capitalisme de vigilància fa que siguem esclaus de la xarxa i que aquesta controli tot el que fem i el que vol que fem. La xarxa social sap exactament on atacar, ens coneix tan bé que aprèn els nostres punts febles en matèria de distracció i apunta contra ells. Si fos pel capitalisme de vigilància, estaríem una eternitat amb el mòbil mirant Instagram. Hem d’entendre que el capitalisme dissenya els mòbils i les xarxes amb la intenció que no els deixem mai, perquè com més temps tinguin els teus ulls davant de la pantalla, més diners guanyen ells. El capitalisme de vigilància s’ha de prohibir.
Dos: Implantar la setmana laboral de quatre dies. Es tracta de menys feina i més vida. Qualsevol mesura en aquest sentit compta: no cal que sigui necessàriament la reducció a quatre dies laborals; la proposta de la ministra Yolanda Díaz de reduir la jornada laboral de 40 a 37,5 hores sense reduir salaris era un gran pas cap a aquest objectiu de recuperació de l’atenció, i hem vist com ha estat rebutjada al Congrés. Com més temps i llibertat tinguin els ciutadans per estar amb les seves famílies, sortir a passejar o llegir un llibre, més gran serà la capacitat d’atenció d’aquestes persones. Com ja vam veure anteriorment, la gent constantment esgotada física i mentalment és incapaç de prestar atenció.
Tres: Reconstruir la infància entorn del joc lliure dels infants. Sigui als barris o a les escoles, els nens que juguen al marge dels adults desenvolupen les capacitats necessàries per a l’atenció que un nen confinat a casa no desenvolupa. La creativitat i la imaginació es desenvolupen jugant i inventant jocs amb altres nens. Els vincles socials es desenvolupen jugant amb altres infants; així és com aprenem a interactuar, socialitzar i resoldre problemes. També es desenvolupa la vivacitat: els nens experimenten alegria i plaer comú amb més persones i amics del seu entorn. Aquestes són característiques que uns nens que es quedessin a casa o als bancs del pati de l’institut amb el mòbil no desenvoluparien.
Conclusió
Quan explicàvem l’atenció, intentàvem imaginar un món sense atenció. Doncs aquí el teniu davant dels vostres ulls tots els maleïts dies: un món incapaç de concentrar-se, de reflexionar res, de qüestionar si és veritat o mentida el que li diuen, de raonar el que se li planteja, en fi, un món que no és capaç de pensar.
Vivim una situació perillosa per a tothom, però els més perjudicats són, sense cap mena de dubte, els joves. I qui resoldrà això si no són ells? Qui seran els que, en un futur no gaire llunyà, seran adults? Ara vull fer una pregunta directa als joves que estiguin llegint això. Jo tinc 15 anys a punt de fer-ne 16: realment volem viure en aquesta merda de món quan siguem veritables adults? D’aquí a vint anys, potser? Quan ja tinguem fills, potser?
El món ens ha d’escoltar, això queda clar. Però perquè ens escoltin, hem de demostrar-los que valem la pena. Hem de recuperar aquella rebel·lia que ens han pres i, amb ella, tornar a ser nosaltres mateixos. Hem de tenir les coses clares i enfrontar-nos-hi sense cap mena de por ni vergonya. Sé que és difícil i que ara els joves de dretes són molts més. Sé que la joventut pateix un dels pitjors ensorraments que ha tingut, que la situació és molt difícil i que estan caient fins i tot les persones que més estimem i que mai pensàvem que caurien. Sé que és molt difícil fer alguna cosa davant de centenars de persones cridant “Perro Sánchez, hijo de puta!” en unes festes o en una discoteca. O davant d’uns amics teus que diuen que Franco va fer coses bones. Però si nosaltres no fem res, ens mengen. Hem de pensar que ens hauran pres i ens estaran prenent moltes altres coses, però hi ha una cosa que encara tenim i que no ens podran prendre mai: la raó.
Cal batallar, dir i demostrar qui som sense gens de por ni vergonya. No ens pot fer vergonya portar una bandera republicana o una samarreta antifeixista. No ens ha de fer por interrompre una persona que diu que el feminisme és un privilegi o que el que estem veient a Palestina no és un genocidi. No ens ha de fer vergonya dir que som d’esquerres, perquè aquesta guerra no es lliurarà sense això. Des de quan som nosaltres els que amaguem la nostra orientació política dient que som apolítics?
Escric això perquè crec que és urgent. No ho escric per convèncer els joves que ja són feixistes, sinó els que encara no ho són i que, sense adonar-se’n, creient-se d’esquerres, repeteixen discursos de la dreta. És una crida a tots aquests joves que pateixen per no atrevir-se a dir el que són; i a tots els que encara no saben què són i que poden sentir-se atrets per discursos simples i provocadors.
Un dia, un ancià em va dir pel carrer: “Quina enveja que em feu els adolescents; quan un és adolescent encara creu que pot canviar el món!”. Sens dubte, aquesta és un dels avantatges de la joventut davant la resta. Encara que en el fons sapiguem que no és veritat, l’energia i la motivació per fer-ho ens sobra. Aprofitem-les.
El món ens convoca.
Això és una crida a la joventut.
Traducció al català des de: https://rebelion.org/por-que-los-jovenes-somos-de-derechas/
