Hi ha molts títols que es podrien aplicar a Jane Goodall (1934-2025): primatòloga, etòloga, conservacionista, missatgera de la pau de l’ONU, activista, escriptora, conferenciant, fundadora de l’Institut Jane Goodall, mentora… Però n’hi ha un que destaca per damunt de tots: va ser una humanitària. Ho assenyalo perquè, al meu entendre, no són els seus títols sinó les seves qualitats personals les que la van fer destacar per sobre dels altres: era una persona extremadament conscient, humil, empàtica i curiosa pel món que l’envoltava. A més, era atrevida i valenta, i no dubtava gens a defensar amb passió allò que creia correcte.
Va ser una de les primeres persones en l’àmbit científic a afirmar i defensar que els animals tenen sentiments, consciència, personalitat, intel·ligència… i, per tant, són subjectes mereixedors de drets. Va crear un context perfecte per desafiar l’antropocentrisme imperant i proposar altres maneres de conviure amb els animals i amb la natura, més igualitàries i respectuoses. Per això sempre l’he admirada i li estaré eternament agraïda.
De jove, recordo haver après la història de la Jane i com, sense gaire formació científica, va aconseguir —gràcies al seu compromís i al suport de la seva mare—, malgrat el ridícul generalitzat i el paternalisme, entrar en el món acadèmic i assolir primer el seu somni d’estudiar la natura. Tots hem sentit parlar del seu viatge a Gombe, Tanzània, per estudiar els ximpanzés en el seu hàbitat natural. Aquesta història em va impactar molt, ja que jo també era una nena curiosa i ecologista, i em va fer reflexionar sobre la importància que tenen els referents durant la infantesa. Potser, si hagués conegut aquesta història abans, hauria sabut que podia intentar perseguir els meus somnis, per molt utòpics que semblessin.
Crec que es pot dir, sens dubte, que era una bellíssima persona, i així la notícia de la seva mort ha despertat una onada d’obituaris i missatges de comiat afectuosos que recorden el llegat que va deixar enrere. Jane va ser, és i serà sempre un punt de referència per a totes les dones, per a tots els amants de la natura i dels animals, per a tots els científics, per a aquells que volen fer del món un lloc millor, més habitable i més just per a totes les espècies.
És cert que la seva marxa als 91 anys està lluny de ser prematura, però sí que ens ha pres per sorpresa per l’activitat que mantenia: segons fonts oficials, va morir mentre dormia durant un dels seus viatges per impartir un cicle de conferències als Estats Units. A Espanya tenim encara molt recent la seva aparició en els documentals Hope! i la seva entrevista amb Broncano a La Resistencia. En aquestes aparicions públiques sempre va ser propera i sincera, defensant l’acció per la protecció del medi ambient i fent de l’empatia la seva bandera.
En aquests temps incerts, quan la majoria de la gent sent que està perdent la fe i la voluntat de continuar lluitant per construir un món millor, crec que val la pena recordar la doctora Goodall: les accions individuals, per petites que siguin, quan es combinen, provoquen un canvi global. Que no guanyi la desídia, el pessimisme ni la indiferència. Li devem a la Jane. Que la terra et sigui lleu.
