La història de la famosíssima cervesa Guinness és una bona mostra d’una transformació profunda en les relacions de treball, i un relat col·lectiu d’història obrera i de les tensions polítiques i socials d’Irlanda. El que va néixer al segle XVIII com una cerveseria dublinesa, arrelada a la cultura popular i vinculada a la classe treballadora, ha acabat convertint-se en una peça més de la maquinària corporativa del capitalisme global.
La seva història comença el 31 de desembre de 1759, quan Arthur Guinness (1725–1803) va llogar per 9000 anys la vella fàbrica St. James’s Gate Brewery a Dublín, per un contracte de 100 lliures inicials i una renda anual de 45 lliures que encara es pot veure al museu de la fàbrica, i a partir d’això va produir la cervesa ale i també la coneguda cervesa negra basada en l’estil porter originat a Londres a principis del segle XVIII.
A finals del segle XIX, Guinness va deixar de produir ale per concentrar-se només en la cervesa negra, i el 1801 va crear la porter de les Índies Occidentals, precursora de l’actual Foreign Extra Stout. Les exportacions es van estendre ràpidament a Lisboa, Barbados, Guernsey, Trinidad i Tobago i Sierra Leone. A finals del segle, Guinness ja era una de les tres grans cerveseres britàniques i irlandeses, venent més d’1,1 milions de barrils l’any. El 1886 es va convertir en una companyia pública, sense recórrer a descomptes ni a publicitat agressiva, orgullosa de la seva pròpia reputació.
Durant bona part del segle XX, treballar a Guinness significava gaudir de condicions laborals que avui semblarien gairebé utòpiques: salaris dignes, bones pensions assegurades, instal·lacions esportives i culturals dins la mateixa fàbrica, i una arquitectura industrial pensada per a la salut i el benestar de la plantilla. Tanmateix, aquest model no era cap regal altruista, sinó que formava part d’una estratègia per garantir una mà d’obra estable i lleial: era, al cap i a la fi, un model inscrit dins la lògica capitalista (i, com sabem, no hi ha emancipació possible dins del capitalisme), i amb una forta dosi del que algunes veus denominen paternalisme corporatiu, en què l’empresa assumeix un paper “protector” per reforçar la fidelitat i limitar les crítiques que puguin sorgir cap a les seves pràctiques. No obstant això, fins i tot tenint aquesta situació present, per a la classe obrera aquelles condicions implicaven uns avantatges reals en el seu dia a dia i dignificaven la vida quotidiana, i això permet gaudir d’un cert benestar i comoditat.
Amb l’expansió del neoliberalisme a mesura que avançava el segle XX i la fusió de Guinness a la multinacional Diageo l’any 1997, tot això es va dissoldre. El benestar col·lectiu es va transformar en “despesa” als ulls de l’empresa, les prestacions socials van desaparèixer, i la marca va passar de símbol obrer a eina corporativa global, vinculada a interessos financers i a xarxes polítiques de dreta. El que abans era una certa garantia de dignitat es va substituir per externalitzacions, precarietat i el triomf del “mínim cost”, molt lluny de qualsevol compromís social. Aquesta dinàmica no és, per descomptat, exclusiva de la història de Guinness, sinó un fenomen tristament comú en plena era de triomf neoliberal: com ja vam explicar al nostre article Pontesa, una història de memòria obrera: “Traballar sen cobrar? Iso nin falar!” (https://www.realitat.cat/2025/05/pontesa-una-historia-de-memoria-obrera-traballar-sen-cobrar-iso-nin-falar/), les treballadores d’aquesta fàbrica de porcellana a Vigo també van viure com els drets laborals i les condicions dignes esdevenien objecte de retallades sistemàtiques, impagaments i degradació professional.
És significatiu que, al mateix temps que el món laboral contemporani viu sota la precarietat i la inestabilitat constant, la cultura popular recuperi ara aquesta història amb la sèrie House of Guinness, estrenada el setembre del 2025, creada i escrita per Steven Knight i dirigida per Mounia Akl i Tom Shankland. La producció dramatitza les tensions familiars i polítiques de la família Guinness al segle XIX. Encara que sigui ficció, la sèrie ens obliga a pensar que la construcció de grans fortunes empresarials mai està deslligada de conflictes socials i de classe: a la sèrie es refereixen a la família com a “alta burgesia protestant i unionista”, enfrontada a les protestes dels fenians, és a dir, nacionalistes irlandesos que s’oposaven al domini britànic a Irlanda i membres de la Germandat Republicana Irlandesa. S’hi mostra un poble explotat i enfadat que qüestionava els seus vincles amb l’Imperi britànic. La sèrie arrenca el 1868, amb la mort de Benjamin Guinness: dues dècades després de la publicació del Manifest Comunista, les tensions entre classe obrera i burgesia estaven més presents que mai, i es reflecteix la ràbia que l’opulència d’uns pocs produïa en una majoria cansada de treballar fins a l’extenuació.
Quines lliçons podem extreure avui de la trajectòria de Guinness? Per exemple, que darrere de cada “benefici” ofert pel capital hi ha una estratègia de control, però també l’empremta d’unes lluites obreres que van arrencar millores reals. Allò que ara se’ns presenta com una excepció gairebé impossible d’assolir (feines estables, amb drets garantits i amb unes bones condicions materials que respectin la dignitat de la classe treballadora) no només va existir, sinó que va ser viscut com a normalitat per milers de persones: la dignitat en el treball no és un somni ingenu, sinó una experiència concreta que ja va ser viscuda i després arrabassada. La memòria obrera, sigui a Dublín o a Vigo, ens recorda que els drets no són concessions, sinó conquestes col·lectives. Informar-nos sobre aquestes històries, ja sigui a través d’obres de ficció com les sèries televisives o d’altres formats, no és recuperar-les per mirar enrere amb nostàlgia, sinó dotar-nos d’arguments i d’imaginaris per a les batalles presents. En temps de precarietat i individualització, el moviment obrer té en aquests records una eina poderosa: demostrar que el treball pot ser exercit de manera digna i que només la presa de consciència com a classe obrera, l’organització i la lluita poden tornar a fer-ho possible.
