Quin futur espera el sistema polític palestí?
Just en el moment en què les faccions palestines estan immerses en els debats sobre els acords de postguerra per a Gaza —unes converses celebrades al Caire per abordar la segona fase del procés d’alto el foc i els seus reptes polítics i humanitaris—, el moviment Al-Fatah hi era notablement absent. Aquesta absència va arribar poc després que el president Mahmud Abbas emetés un nou decret constitucional que establia que el seu adjunt, Hussein al-Sheikh, assumiria les seves funcions en cas d’absència. El moment triat per aquest decret revela una crisi profunda dins l’estructura del sistema polític palestí i posa tot el discurs sobre la “reforma i la reconciliació” davant d’una realitat contradictòria sobre el terreny.
Un escenari de realisme polític
És evident que tothom està reavaluant la nova etapa amb una mirada diferent. Egipte, que encapçala els esforços regionals per reestructurar Gaza, ha presentat un full de ruta integral que inclou la formació d’un consell internacional per a la pau que supervisi la situació a la Franja, un marc internacional-palestí per a la reconstrucció, un comitè de suport comunitari per gestionar els afers quotidians i una força internacional d’estabilització.
El missatge egipci és clar: no hi ha marge per tornar a la guerra, ni escapatòria possible a la necessitat de consolidar l’alto el foc i avançar cap a una nova trajectòria política —encara que sigui dins de paràmetres limitats. Al capdavant d’aquest camí hi ha la protecció del projecte nacional, que ha de començar per assolir l’estabilitat humanitària sense renunciar als drets nacionals inalienables del poble palestí.
Recentment, el Caire ha acollit intenses consultes entre les faccions palestines, que van concloure amb uns “enteniments preliminars” sobre diverses qüestions clau —sobretot, el futur govern de la Franja de Gaza després de la guerra. Aquests acords es basaven en idees i propostes egípcies presentades pels Serveis d’Intel·ligència Generals després de mantenir converses amb líders de les diferents faccions palestines.
La posició egípcia sobre la formació d’un comitè tecnocràtic per gestionar Gaza ha anat més enllà de les antigues reserves de l’Autoritat Palestina. L’emissió d’un decret presidencial de Mahmud Abbas ja no és considerada una condició essencial, com ho havia estat en etapes anteriors. El Caire ara pretén formar el comitè mitjançant un consens amb les faccions, sense esperar una decisió oficial des de Ramallah.
A més, les faccions palestines no van objectar els noms proposats per a la formació del comitè, que inclouen figures de la mateixa Gaza —residents de la Franja amb trajectòries professionals i nacionals netes. Hamàs, per la seva banda, va mostrar una flexibilitat notable en els temes en discussió, permetent a altres faccions més marge per influir en els resultats, un pas que va contribuir significativament a l’èxit de la darrera ronda de diàlegs.
Hamàs entre la resistència i la governança: un moment de reavaluació
Una revisió de les declaracions i entrevistes dels dirigents de Hamàs mostra que el moviment viu una difícil reavaluació interna. Després de mesos d’una guerra devastadora, Hamàs parla ara amb un to nou —acceptant implícitament la idea de “suspendre l’ús de les armes”, participant en discussions sobre els dispositius de seguretat internacionals i mostrant obertura a un paper egipci i àrab més ampli en la gestió de la pròxima fase. Tot i això, la línia vermella continua intacta: el rebuig al desarmament, ja que les armes són considerades com un “armament nacional, no faccional”.
Aquesta nova flexibilitat no és tant una concessió com un reconeixement pragmàtic dels canvis de realitat sobre el terreny. Hamàs entén que la propera batalla política no es guanyarà als túnels ni amb coets, sinó a les taules de negociació —del Caire a Nova York.
Entre Fatah i Hamàs: la divisió com a doctrina política
La divisió entre les faccions palestines ja no és simplement un desacord polític —s’ha convertit en una doctrina política per a alguns actors. Fatah continua rebutjant una veritable associació amb Hamàs, mentre que Hamàs desconfia de les intencions de l’Autoritat Palestina. Mentrestant, altres forces nacionals observen passivament, com si fossin incapaces de trencar el bloqueig.
De fet, aquesta divisió s’ha convertit en la justificació més eficaç per mantenir el sistema actual. Cada part l’utilitza per legitimar la seva autoritat, i tots els intents de diàleg s’enfonsen en el moment en què amenacen els interessos de les elits dominants —tant a Cisjordània com a Gaza.
El decret constitucional: de la legitimitat revolucionària a l’autoritat hereditària
Enmig d’aquest estancament polític, el decret de Mahmud Abbas ha demostrat que la crisi no rau només en la divisió, sinó en la mateixa naturalesa del poder. En assignar la successió presidencial al seu adjunt, Hussein al-Sheikh —després d’haver atorgat anteriorment una autoritat similar a Rawhi Fattouh—, Abbas no feia un moviment procedimental, sinó un intent d’institucionalitzar l’herència política dins del sistema palestí.
Aquesta decisió, qualificada d’“inconstitucional” i “una greu violació de la Llei Bàsica”, revela una visió del poble palestí com una població que cal administrar, no pas com una ciutadania que cal representar.
La retòrica de l’“estabilitat institucional” s’ha convertit en una mera cobertura per a la política del “manteniment del poder”, mentre que l’absència del Consell Legislatiu ha permès emetre decrets que remodelen l’Autoritat segons les persones, no pas segons les institucions.
De fet, el decret elimina qualsevol perspectiva realista d’eleccions i consolida un sistema de successió política en què la legitimitat es transfereix mitjançant decisions administratives, no pas per les urnes.
Entre Gaza i Ramallah: dos projectes, cap pont
El contrast és evident: mentre les faccions i les forces nacionals intenten construir nous acords a Gaza basats en la governança col·lectiva i la responsabilitat compartida, l’Autoritat Palestina a Ramallah concentra el poder en mans d’un sol home i d’un cercle reduït.
En aquesta configuració, la reconciliació sembla llunyana, i parlar d’unitat nacional és buit de sentit si no hi ha una reforma profunda del sistema polític des de les seves arrels.
Una lectura més profunda: quan el poder tem el futur
El recent decret constitucional és, en essència, una expressió d’una profunda angoixa envers el futur.
L’actual direcció sap que qualsevol elecció justa revelaria l’erosió de la seva base popular i que l’emergència de noves figures nacionals trastocaria les dinàmiques internes dins del mateix Fatah.
Conscients que el canvi és inevitable, l’estratègia escollida és ajornar-lo indefinidament: sense eleccions, sense renovació de la legitimitat i sense una autèntica associació nacional.
Però el que aquesta direcció no entén és que la legitimitat no es pot fabricar per decret. Un govern que perd la confiança del seu poble acaba convertint-se en una autoritat sense legitimitat —en un estat sense ciutadans.
La responsabilitat de les forces nacionals
En aquest context turbulent, la responsabilitat de totes les forces nacionals és més gran que mai. Defensar el projecte nacional avui no significa només resistir l’ocupació, sinó també resistir la decadència interna dins l’estructura política palestina.
El que cal és una posició nacional valenta que vinculi el final de la guerra de Gaza amb l’inici d’un procés integral de reforma política —un procés que restitueixi al poble palestí el seu dret a escollir i a exigir responsabilitats.
La calma que es negocia al Caire serà insignificant si no es tradueix en una treva política interna que posi fi a la divisió i obri el camí a unes eleccions reals en què totes les forces participin, sense exclusions ni tuteles.
Conclusió: el moment de la veritat
El sistema polític palestí ha arribat a un moment de veritat: la seva legitimitat interna s’erosiona dia rere dia. Si aquesta realitat no s’afronta amb una voluntat nacional sincera —per part de totes les forces vives de la societat—, Palestina podria despertar-se aviat en una nova realitat: un lideratge sense legitimitat, unes faccions sense visió i un poble administrat, no pas representat.
El camí cap a la salvació comença retornant al poble —no elevant-se per damunt d’ell. Del ventre del dolor pot néixer un nou lideratge nacional, capaç de restituir el sentit de la llibertat, la democràcia i el dret del poble palestí a l’autodeterminació —lliure de tutela i d’herència.
