Al seu llibre “El PSUC a les terres de Lleida” —coescrit amb Pau Juvillà—, Antonieta Jarne analitza el recorregut d’una formació política cabdal per la història de Catalunya entre 1936 i 1986. Jarne descriu la participació dels i les militants del PSUC en les diferents etapes de la lluita antifranquista, posant èmfasi en períodes poc coneguts com van ser els de la repressió i la clandestinitat als anys 1940. L’interès d’aquesta obra és que permet als i les lectores reflexionar i aprofundir en com un partit pràcticament desaparegut a aquells anys a les Terres de Ponent, esdevindrà unes dècades més tard una força determinant en l’oposició al “tardofranquisme”. A més, Jarne és l’autora d’una obra de referència sobre la metgessa i regidora del PSUC a Lleida Aurèlia Pijoan, qualificada significativament pels franquistes com “una Victòria Kent local”.
1- Com va sorgir el PSUC a Lleida?
Cal que parlem d’una personalitat molt interessant, que va ser Luis Pérez García Lago. Ell primer va ser militant de la UGT a Madrid i l’octubre del 1934. Per haver tingut una activa participació en l’aixecament revolucionari de Madrid, va acabar a la presó. Llavors no va sortir-ne fins a les eleccions del 1936. Sabem que per la seva militància a la UGT va tenir molta amistat amb l’Antonio López Raimundo, el germà de Gregorio López Raimundo, qui vivia a Barcelona. Aleshores, durant una de les seves visites al seu amic Antònio a Barcelona, va haver-hi la insurrecció militar de juliol del 1936. I trobant-se allà, al cap d’uns dies va ser quan va formar-se el PSUC, que responia a la lògica de front populista d’aquells anys, per la por que hi havia cap als feixismes. Llavors, la direcció el va destinar a Lleida per muntar el partit. De juliol a agost del 1936 Garcia Lago va ser doncs l’home del PSUC a Lleida. Ell va muntar l’estructura i tot l’aparell, fent possible la construcció del PSUC a la Lleida de la guerra civil.
2- El relat del període 1936-1939 a Lleida posa en escena una nova força política, el PSUC, constituïda dies després de l’intent del cop d’estat. Quines característiques noves aportarà aquest partit a les terres lleidatanes i d’on venien els seus militants?
Pel que fa a les comarques de Lleida, i al primer PSUC format pocs dies després de la insurrecció militar, el perfil que podem dibuixar ve a conseqüència d’aquella lògica front populista, que correspon al que avui diríem «interclassista». El PSUC d’aquells moments era molt aglutinador de classes mitjanes i fins i tot en un primer moment va acollir un gruix destacable de les files d’ERC. El PSUC era sensible a la qüestió nacional, per la qual cosa la gent propera a l’ERC veia aquell PSUC amb simpatia.
A més, a diferència del POUM, era un partit que estava a favor d’una revolució social sense renunciar al caràcter reformista o pragmatista que a vegades exigeixen unes circumstàncies determinades. Mentrestant, el POUM era un partit revolucionari podem dir «de pedra picada», que no veia interès a fer cap concessió. Per tant, el PSUC xuclava de diferents formacions polítiques, de manera similar a com faria Convergència Democràtica de Catalunya a la política catalana als anys 80 i 90 del segle XX, que va ser un tipus de partit que va pescar a tot arreu. Aquesta característica es pot aplicar tant a les comarques de Lleida com a qualsevol altre lloc de Catalunya. En aquest aspecte no hi havia una especificitat del PSUC a les comarques de Lleida.
Ara bé, cal dir que des d’un punt de vista obrerista i sindicalista, a Lleida el sector obrer més absolutament hegemònic, que era el ferroviari, estava a les files del PSUC i de la UGT. Aquell era el sector obrer més nombrós dins la ciutat de Lleida. De fet, al llibre explico com durant el primer franquisme, l’any 1945, que era el període de dictadura nua i crua, amb una repressió implacable i amb una clandestinitat molt precària —que tenia conseqüències molt abruptes si enganxaven als militants—, les poques espurnes de resistència que es troben són a un grup de ferroviaris que eren antics militants que van intentar reconstruir el sindicat UGT. La qual cosa és molt significativa, tenint en compte la importància d’aquest sector.
3- Quines conseqüències va tenir la proximitat del Front d’Aragó i després el Front del Segre a la necessitat d’enfortir el PSUC i quin paper van tenir els seus militants?
El PSUC n’era molt conscient, de la proximitat del Front. Això es veia reflectit en el fet que el PSUC va celebrar a Lleida reunions importants —no només a escala local sinó de tota Catalunya—. Per exemple, només dos mesos abans de l’ocupació franquista de Lleida, el PSUC va celebrar una de les reunions del Comitè Central del Partit a Lleida. Tenien molt present que el Front d’Aragó era proper i que havien de fer una demostració de força. Això es veia també en el fet que García Lago rebia molt sovint a Lleida les principals figures del PSUC per als mítings, o per reunions locals. Per exemple, la Caridad Mercader —mare de Ramon Mercader— una gran militant del PSUC i després del KGB, venia sovint a Lleida. El PSUC sentia clarament la necessitat de fer aquestes demostracions de força, que potser no feia a altres llocs.
4- Va haver-hi intercanvis amb el PCE durant aquell període? Com eren les relacions entre els dos partits?
Per totes les recerques que he fet, diria que l’autonomia del PSUC cap al PCE era total i absoluta. No he vist enforquillaments. Fins i tot durant la dictadura franquista, hi ha un període del primer franquisme, als anys 1942, 43 i 44, que va ser extraordinàriament complicats pel PSUC. A aquell període la repressió franquista va ser anorreadora, però és que a més a més, el PSUC que podia haver a l’exili a la França ocupada era molt difícil, i tant des d’allà com des d’aquí a l’interior, ignorava quins militants hi havia tant a Catalunya com a fora. Durant aquells anys el PSUC no era a una situació d’anestèsia total, però gairebé.
Aleshores, molt significativament a Lleida, a 1943 va haver-hi una ràtzia molt important, i va caure una cèl·lula del PCE. Va venir un destacament de policies de Madrid per dirigir els interrogatoris, que ja sabem que eren realitzats sota la tortura. Al llibre del PSUC explico aquest cas. Això és perquè des d’un punt de vista historiogràfic, em va cridar l’atenció poderosament. Com que no hi havia el PSUC, el PCE va tractar d’aprofitar-ho en el bon sentit de la paraula, per fer-se el seu espai creant una cèl·lula de 7 o 8 persones. Tenia contactes regulars amb una cèl·lula de Madrid amb qui s’intercanviava la premsa. Imagino que els interrogatoris van ser tan dolorosos que allò no va tenir cap mena de continuïtat.
Però contactes entre PSUC i el PCE a l’interior no hi havia, mentre que a l’exili si, i tant! Fins i tot en moltes ocasions el PCE se superposava al PSUC; penso en el cas de Mèxic, quan García Lago era el secretari del PSUC a Mèxic. Llavors en l’exili sí que hi va haver períodes en què el PCE se sobreposava al PSUC, però no durant el període de la guerra ni tampoc de la dictadura…
5- Als anys 40 molts d’aquells militants del PSUC —i també d’altres forces polítiques— serien criminalitzats i jutjats a Consells de guerra sumaríssims. Com van viure aquell període de la repressió interior o l’exili?
Diguem-ne que la naturalesa humana és molt variada. Després d’una experiència tan absolutament traumàtica com pot ser-ho una guerra, ja fos haver passat per un camp de concentració, una presó, tortures, etc. Aquelles ferides físiques i psíquiques són un dolor que les persones les metabolitzem com podem. M’he trobat una àmplia varietat: hi ha persones que intenten metabolitzar aquell dolor escrivint les seves memòries, que no deixen de ser una mena de teràpia per a qui va patir tot allò i que decideix que és una manera de poder sanar i exorcitzar el que van viure; però d’altres opten pel més absolut silenci. Hi ha casos de persones que van ser represaliades, com una persona que va ser condemnada a mort i va passar tota la nit esperant que el vinguessin a buscar per afusellar-lo, i al final va arribar un aval que li conmutava la pena de mort. Jo vaig conèixer aquesta persona 40 anys més tard, i no vaig ser capaç que em parlés. Quan m’hi atansava, els seus radars de persona gran es posaven en funcionament, se li humitejaven els ulls i s’acabava tota la conversa. Hi ha gent que no ho ha pogut superar aquell dolor, i van optar pel silenci. En canvi, altres han trobat altres vies d’escapament, com escriure memòries o guardar records. Un altre senyor es va crear una mena de museu, i ho feia per a ell, perquè les estratègies són múltiples i diverses. Eren experiències absolutament tràgiques i hi ha molts exemples diferents.
6- Quins aspectes destacaria dels conflictes que es van produir entre les formacions polítiques revolucionàries a les comarques de Lleida?
Els conflictes que hi va haver entre les diferents formacions polítiques a Lleida són absolutament els mateixos que va haver-hi a altres comarques de Catalunya. Aquest és un aspecte molt interessant perquè si mirem la documentació d’un poble de 400 habitants i la de l’Ajuntament de Lleida, a on hi havia representants del PSUC, la CNT, etc…Doncs a un poble tan petit se seguien reproduint els mateixos arguments i tesis que hi podia haver a una gran ciutat.
7. El PSUC s’ha presentat molt com un partit «filo-soviètic» o «estalinista», i sobre el període de la guerra sembla predominar una mirada més romàntica i afí a l’òptica de la CNT i el POUM. Què diria sobre aquest punt?
El que apuntaria aquí són dues coses importants: primer, és que quan parlem de la guerra civil, no la podem deslligar del context europeu. I aquest implica l’ascens del feixisme, el nazisme i l’aparició d’aquella Unió Soviètica. Aquella URSS des de fa uns anys era el primer Estat que es declarava com un estat proletari. Per tant, qui vegi la guerra civil només amb una mirada interior se li escaparà tota la dimensió de la qüestió. Moltes de les coses que van passar durant la guerra civil no es poden entendre sense el context europeu.
Segon, és que amb la història s’ha de tenir molta cura i no podem fer valoracions dels anys 30, 40, 50 amb els ulls del present. Els esdeveniments dels anys 30 tenien una lògica i unes circumstàncies. És clar que hi havia l’estalinisme al PSUC, però i què? És per demonitzar el PSUC? I en aquest cas, per què es vol fer-ho? No podem fer valoracions del passat des d’interessos del present.
Finalment, cal recordar que el PSUC és un partit amb una trajectòria que va durar 50 anys, des del 1936 al 1986. En aquests 50 anys va haver-hi molts PSUC: el PSUC de la guerra el 1936-1939 no és el mateix PSUC que passa per la clandestinitat franquista. Aquell PSUC no té a veure amb el PSUC que estava a l’exili de la Unió Soviètica o de Mèxic. I tots aquests, no tenen res a veure més tard amb l’eurocomunisme de Carrillo. Estem parlant de molts PSUC. Llavors si des de determinats mitjans interessa activar la memòria d’un determinat PSUC per demonitzar-lo, això ja és un altre tema…
8- Per acabar, fem un salt endavant en el temps cap al final de la dictadura franquista als 60 i 70, amb un PSUC encara en una situació de clandestinitat. Com va fer el PSUC per créixer enmig d’aquelles lluites i adversitats?
Als anys 60 i 70 el PSUC s’acaba convertint —a Lleida i en general— en el Partit antifranquista per excel·lència, absorbint i agafant militància en diferents sectors. Hi havia un component interclassista molt important. Ara bé, des d’un punt de vista quantitatiu, la gran força i capacitat de mobilització li ve sense cap mena de dubte a través del sindicat CCOO. L’obrerisme és el que aconsegueix en els últims anys de la dictadura franquista, tenir la gran capacitat mobilitzadora a través de manifestacions, etc.
A més a més, tant el PSUC com el CCOO, als anys 60 són capaços d’enforquillar tres grans qüestions: primer, la lluita antifranquista inqüestionable, ja que a part hi havia grupuscles que eren a l’exili, però el PSUC era el partit de la lluita antifranquista per excel·lència. Segon, la lluita per unes millors condicions de vida de la classe treballadora, amb el paper incontestable de les CCOO. I tercer, la lluita pels drets nacionals de Catalunya. Això, tant el PSUC com les CCOO ho tenien molt assumit, i això es veu molt bé a la seva activa participació en la famosa Assemblea de Catalunya fundada el novembre del 1971. El més innovador és que per primera vegada aquestes tres qüestions convergeixen juntes. Abans ja hi havia una lluita antifranquista, la lluita pels drets de la classe treballadora també existia des de feia cent anys, i la lluita pels drets nacionals de Catalunya era exactament el mateix. Però per primera vegada s’enforquillen aquestes tres variables i les fan seves, això realment és una fita molt important que al PSUC li permetrà créixer extraordinàriament, però sobretot de la mà de les CCOO i de l’obrerisme sindicalista.
