Després de més de dos anys de guerra genocida que ha devastat la Franja de Gaza i s’ha cobrat desenes de milers de vides, s’ha anunciat un nou acord per aturar la guerra entre l’ocupació israeliana i Hamàs, sota el patrocini conjunt dels Estats Units, Qatar, Egipte i Turquia.
Tot i que l’acord sembla, a primera vista, una resposta humanitària per posar fi a la catàstrofe, el seu contingut polític i el moment en què s’ha produït indiquen un canvi profund en la manera de gestionar el conflicte palestí–israelià, no pas la seva conclusió.
1. Un acord de necessitat, no de voluntat
Les circumstàncies en què s’ha assolit l’acord revelen que neix de la necessitat més que no pas d’una autèntica voluntat política.
L’ocupació israeliana es troba immersa en una crisi militar i moral sense precedents, després d’haver fracassat en els seus objectius estratègics declarats d’eliminar Hamàs o d’imposar un “règim de seguretat alternatiu” a Gaza. Mentrestant, el seu govern afronta un aïllament internacional creixent i una pressió interna que exigeix posar fi a la guerra i retornar els captius.
Pel que fa a Hamàs, malgrat la seva resiliència militar, ha patit pèrdues humanes i materials enormes i viu una realitat humanitària catastròfica, cosa que fa necessària una pausa per reagrupar-se i restablir la cohesió interna.
Així, l’acord sorgeix com un pacte temporal que permet a cada part reivindicar una victòria parcial sense patir una derrota oficial.
2. L’equació intercanvi de presoners–retirada: entre la victòria simbòlica i els límits del possible
L’acord preveu l’alliberament de més de 2.000 presoners palestins a canvi de 20 captius israelians vius, juntament amb un intercanvi gradual de cossos i una retirada sincronitzada de les forces israelianes dels centres urbans.
Aquesta equació demostra que la qüestió dels presoners ha tornat a convertir-se en una palanca política per a la resistència palestina. Tot i això, consolida també el control israelià sobre el calendari d’aplicació, deixant un ampli marge per maniobrar i retardar el procés.
A més, la condició imposada per l’ocupació d’alliberar els captius abans de la retirada completa busca neutralitzar l’actiu negociador més important de Hamàs i convertir l’acord en un procés per fases, sota supervisió nord-americana i egípcia.
3. La dimensió nord-americana – Trump torna per la porta de Gaza
Aquest desenvolupament no pot separar-se del context electoral nord-americà ni del retorn de Donald Trump a l’escena política global.
El seu anunci de la “primera fase d’un pla de pau” s’emmarca en la voluntat de mostrar lideratge en el tema de l’Orient Mitjà i de presentar-se com un “pacificador fort” davant de fites polítiques internes a Washington.
El més destacat del pla, però, és la creació d’un “Consell de la Pau” presidit per Trump i Tony Blair per gestionar Gaza després de la guerra, una idea que ressuscita el model de tutela internacional llargament rebutjat pels palestins.
Això converteix Gaza d’un espai de resistència en una entitat sota vigilància internacional més propera a un laboratori de gestió de conflictes que no pas al nucli d’un estat independent.
4. Les garanties regionals: entre contenir el foc i preservar la influència
La mediació quadripartita (Estats Units, Egipte, Qatar, Turquia) reflecteix equilibris regionals delicats.
El Caire busca recuperar el seu paper central en el conflicte palestí, mentre que Doha i Ankara intenten equilibrar el suport a la resistència amb la seva implicació en els acords de postguerra.
Tanmateix, la suposada “garantia de no retorn a la guerra” és molt fràgil, ja que no hi ha cap mecanisme vinculant que asseguri el compliment per part de l’ocupació o que impedeixi les seves habituals violacions sobre el terreny.
5. El futur de Gaza: absència de visió i la il·lusió del “dia després”
L’aspecte més perillós de l’acord és que no defineix qui governarà Gaza després de la guerra.
Les converses sobre un govern palestí tecnocràtic sota la supervisió de l’Autoritat Palestina semblen més un maquillatge per tranquil·litzar Occident que no pas una solució real a la crisi.
Hamàs, tot i expressar la seva disposició a fer un pas enrere en l’àmbit administratiu, rebutja qualsevol tutela estrangera o política, mentre que Israel refusa qualsevol forma de govern que inclogui la resistència.
El resultat probable: un buit polític temporal omplert per disposicions de seguretat internacionals que podrien prolongar el període de tutela en lloc d’acabar-lo.
6. Entre treva i liquidació
Tot i l’optimisme cautelós que acompanya l’anunci, els palestins entenen que les treves sovint serveixen per imposar noves realitats sobre el terreny.
El discurs nord-americà sobre el “desarmament de Hamàs” i la “retirada gradual” suggereix que la treva no és el final de la guerra, sinó una etapa transitòria per reconfigurar Gaza políticament i en termes de seguretat.
Dit d’una altra manera, la treva podria marcar l’inici d’una nova fase del conflicte —lluitada amb altres eines— sobre qui controla la presa de decisions a Gaza, no només sobre qui atura els combats.
Conclusió: la pau sense justícia és només una explosió ajornada
L’Acord de Gaza representa un punt d’inflexió important en el curs de la guerra, però queda molt lluny d’una solució política justa.
Si no es reconeix el dret del poble palestí a l’alliberament i a l’autodeterminació, qualsevol “pau duradora” continuarà sent només tinta sobre el paper.
La veritable equació no és entre guerra i alto el foc, sinó entre una pau basada en la justícia i una “treva temporal” que perpetua l’ocupació amb mitjans més tous.
Les armes poden callar per ara, però les arrels del conflicte —ocupació, colonització i setge— romanen intactes, esperant la pròxima ronda d’una lluita que no ha acabat de debò, sinó que simplement ha canviat de forma.
