De tant en tant, les estrenes de cinema més populars desperten converses públiques que d’una altra manera seria més difícil que s’avivessin, tal és el poder de l’entreteniment, l’oci i la cultura. Va passar en l’estiu de 2023 amb la famosíssima Barbie: una pel·lícula de la qual van sorgir infinitat de memes i que va rebentar les taquilles de l’època en el fenomen Barbenheimer, en el qual moltes espectadores acudien al cinema a veure tant aquesta pel·lícula com Oppenheimer, i que va avivar la conversa mediàtica sobre els seus components feministes i el missatge que pretenia fer arribar al públic.
En una època històrica en la qual el tardocapitalisme ho engoleix tot, el buida de contingut i afavoreix els artefactes culturals ultraprocessats abans que qualsevol obra que desperti mínimament una reflexió o cert pensament crític, sempre està bé que això passi. És un molt bon senyal que un llibre, una pel·lícula o una sèrie ens commogui o toqui les tecles adequades fins al punt que ens faci parlar d’ella durant setmanes i que sigui un debat prou popular per a arribar a diversos sectors de la població transcendint barreres d’edat, gènere o preferències socioculturals. A causa de l’actual segmentació de les ofertes culturals no solen donar-se les condicions perquè això passi: avui dia és molt fàcil crear-nos el nostre propi nínxol de producció audiovisual que ens agrada entre la infinitat de plataformes que tenim a l’abast i no arribar mai a crear una comunitat de reflexió al voltant d’elles. Però a vegades, com el cometa Halley, alguna producció artística agita el vesper prou perquè es coli en els nostres algoritmes generant discursos que ens facin reflexionar sobre ella durant més temps dels minuts posteriors a sortir de la sala de cinema.
És el cas de Superman, estrenada el mes de juliol passat, dirigida per James Gunn en aquest nou intent de reactivar l’univers cinematogràfic de DC Comics. Superman és el superheroi per excel·lència i no necessita presentació: la pel·lícula ho sap, i per això no ens conta de nou la seva història d’origen ja explorada en multitud d’ocasions, sinó que ens presenta a un Clark Kent, interpretat per David Corensweet, ja acostumat a bregar amb la seva vida “civil” com a reporter i les seves aventures com el superheroi natiu de Krypton. Aquesta pel·lícula és profundament pro Palestina, presentant un conflicte bèl·lic calcat gairebé al mil·límetre del genocidi que l’entitat sionista d’Israel està exercint contra el poble palestí. A més, gran part de la trama té relació amb l’estatus d’immigrant de Superman: nascut a Krypton, se li refereix com a “àlien” en alguna ocasió, no solament pel fet que és de facto un alienígena, sinó que és aquest terme amb el qual es refereixen als individus que no tenen papers de ciutadania als Estats Units.
Aquest Superman ofereix un model de masculinitat basat en, fonamentalment, ser una bona persona, i això resulta una anomalia en aquests temps en els quals els nens i adolescents es troben amb figures masculines mediàtiques que associen “ser un home” amb l’individualisme, la misogínia, el culte insà a determinada forma física i la desconnexió extrema amb les pròpies emocions. Per part seva, el supervilà Lex Luthor, interpretat per Nicholas Hoult, és una clara referència a Elon Musk o Jeff Bezos: magnats rics de la tecnologia que confabulen amb la ultradreta, i les intencions dels quals sempre són individualistes i mesquines. En aquest context tan hostil, aquest Superman és, com ell mateix diu, punk rock: la seva major fortalesa és que és tan humà com qualsevol persona i precisament el ser capaç de mostrar-se vulnerable, equivocar-se i així i tot seguir endavant i enfrontar-se a adversitats petites i grans per a poder millorar la vida de les persones és el que ho fa un superheroi.
Aquest estiu es va estrenar també una nova pel·lícula de la cèlebre saga de Jurassic Park. Tot i que Jurassic World Rebirth juga a ser la gran superproducció d’aventures que tothom espera, la pel·lícula desplega un subtext crític: els dinosaures ressuscitats es converteixen en mercaderia de la qual obtenir beneficis (en aquest cas una patent farmacèutica) dins d’un mercat global cada vegada més depredador.
El personatge de Henry Loomis, interpretat per Jonathan Bailey, funciona com a consciència de la història, ja que és un científic que veu com la seva passió per la recerca ha estat apropiada pel capital corporatiu i transformada en una arma, posant en evidència que la catàstrofe no ve de la ciència, sinó de la seva submissió al mercat que converteix tota forma de vida en producte.
La pregunta que queda flotant després de veure aquestes dues pel·lícules és si és possible fer un gran èxit de taquilla que, alhora, incorpori un discurs crític i compromès. El cinema, com a art, sempre ha tingut com a funció exposar realitats socials, commoure i incitar a la reflexió: darrere de les pel·lícules hi ha persones que volen contar històries per alguna cosa, sigui per a reivindicar, emocionar o connectar. Òbviament, qualsevol indústria dins del capitalisme no és revolucionària per si mateixa, però a vegades es colen aquests petits raigs de llum en un mainstream normalment podrit de propaganda neoliberal.
Ens agradin més o menys com a pel·lícules, sempre és possible la reflexió i la mirada crítica. Si no, què ens queda?
