“¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí.
¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.”
Kavafis, Esperant els bàrbars (1898)
La tornada de l’estiu ha començat amb una mobilització inèdita a França, i en el conjunt d’Europa. El dilluns d’aquesta setmana queia aparatosament el primer ministre François Bayrou i dimecres es produïa una mobilització obrera i popular, Bloquouns tout, que promet intensificar-se en els pròxims dies i setmanes, davant de l’anunci del president Macron d’un nou primer ministre, Sébastien Lecornu. Lecornu, que fins ara havia estat ministre de defensa, és un recanvi provocador perquè és posar al palau de Matignon, seu del primer ministre, a un home obertament militarista, justament després que el seu predecessor hagi caigut per un pressupost de retallades socials i augment de la despesa militar.
Abans d’arribar a aquest punt han sonat tota mena de melodies, en particular, la de la gran coalició desitjada pel Partit Socialista ansiós de tocar el poder com sigui i d’aplicar l’austeritat «de manera progressista». Així, davant de l’anunci de la qüestió de confiança el partit va anunciar el 29 d’agost el seu propi pressupost de govern que retallaria 22.000 milions d’euros, davant dels 44.000 de Bayrou. Aquesta, entre altres mesures dels socialistes, constituïa una traïció flagrant del programa firmat en el marc del Nou Front Popular. Ara bé, no és cap actitud sorprenent, ja que l’estratègia de François Hollande, i d’altres dirigents del Partit Socialista, pregonada públicament, és trencar el Nou Front Popular en nom d’una aliança amb el macronisme. Més sorprenent és l’actitud de la resta de partits del Nou Front Popular —els Verds, el Partit Comunista Francès i elements com François Ruffin— que han expressat el desig de formar un govern de cohabitació. En aquest cas, és directament una estratègia suïcida, que difícilment aprovarien les seves bases socials: entrar al govern després d’un any d’ostracisme per a aplicar més o menys retallades, però aplicar-les, és un sense sentit es miri com es miri. Malauradament per al Partit Socialista, i per aquells que volen seguir la seva deriva, la burgesia francesa està en una posició absolutament intransigent. Només cal veure el debat polític organitzat per la patronal francesa, la MEDEF, fa dues setmanes: el públic xiulava als líders de l’esquerra, aplaudia fervorosament als ministres macronistes presents i es mirava amb delit al cadell de l’extrema dreta, Jordan Bardella. Macron representa perfectament aquesta actitud encara que li suposi convertir-se en un Neró burgès, la burgesia prefereix cremar Roma abans que cedir en una sola mesura davant la plebs. I el fet de desplegar 80.000 policies aquest dimecres, ho ha il·lustrat perfectament.
Ara bé, el cert és que la mobilització de dimecres ha constituït una victòria, inèdita a Europa en els darrers deu anys. Si bé, des de fa dos anys els primers ministres francesos salten amb molta facilitat —Bayrou n’és el quart— aquest cas és especial perquè la seva dimissió és fruit directament de la mobilització popular. Doncs ha estat la por a la protesta del dia deu el que va empènyer a l’ex primer ministre a convocar una qüestió de confiança.
I sembla que aquesta por és més que justificada venint d’un estiu calent amb diferents vagues en l’àmbit d’empresa, com en l’hostaleria, així com en sectors estratègics com en l’energia i en els transports. És a dir, hi ha ja una predisposició a la lluita per part del moviment obrer organitzat, sobretot en la CGT i el front unitari sindical —l’anomenada Intersyndicale-. De fet, en aquesta jornada de lluita la CGT ha fet prop de mil convocatòries a la vaga en diferents centres i empreses, en el cas de l’administració pública ha aconseguit mobilitzar 10.000 vaguistes i en el cas del transport públic el 25% de la plantilla.
Però ha estat Bloquons tout que ha fet d’espurna, tot organitzant assemblees generals massives a les principals ciutats franceses. Allà han acudit estudiants, joves precaris, treballadors no sindicats, és a dir, el moviment obrer no organitzat. És justament aquest el qui a les grans ciutats —com París, Lió, Montpeller, Rennes, Grenoble o Marsella— ha protagonitzat els talls de carretera i els piquets més salvatges, aplegant en el conjunt del país més de 250.000 manifestants. Val a dir, que en les plantes fabrils en polígons industrials fora de les ciutats han estat els treballadors sindicats, com els de la planta d’Arcelor Mittal, qui han blocat les carreteres. La mobilització juvenil també ha estat un punt clau amb més de 100 instituts en vaga, o amb piquets, de la mateixa manera que les universitats de París o Besançon, que també han estat paralitzades. Cal destacar, en aquest sentit el paper de l’esquerra política, és a dir, La France Insoumise, que ha mobilitzat els seus militants i diputats per a participar en els piquets i en les manifestacions dels i les treballadores.
Aquí rau, de fet, la força real del Front Popular com a hipòtesi estratègica, és a dir, en l’aliança entre el moviment obrer organitzat, l’Intersyndicale, els sectors obrers més precaris, com abans els Gillets Jaunes i ara els bloquistes, i l’esquerra política rupturista, La France Insoumise. Ja que mentre els altres grups parlamentaris del Nou Front Popular s’han esbandit a la mínima trucada del palau de l’Eliseu, tirant per la borda el programa i el que fes falta —una actitud que hauria tingut més rebombori mediàtic si no fos per la desfeta de Macron i el seu exprimer ministre—, en canvi, han estat els sindicats, el moviment popular i l’esquerra rupturista els que han respost a Macron amb l’únic llenguatge que sembla entendre. Per aquest motiu, la combinació de la vaga general, els piquets i les mocions de censura, són l’única possibilitat de fer fora a Macron. Alhora que mostren realment qui compon el bloc popular i amb quin grau de compromís. Com ha etzibat la secretària general de la CGT, Sophie Binet, a certs partits del Nou Front Popular en avisar-los: «Le sujet central ça n’est pas le casting, c’est le contenu de la politique » (“El tema principal no és el càsting [a primer ministre], sinó el contingut de la política”).
I si a l’Eliseu regna la por — por que arriba a la baronessa de la Comissió Europea, Von der Leyen—, l’extrema dreta resta igualment descol·locada i fora de lloc. Bàsicament perquè no tenen cap alternativa a Macron i simplement esperen recollir la radicalització ultradretana de liberals i republicans, il·lustrada pel ministre d’interior Retailleau, membre del partit de Sarkozy Les Républicains. Raó per la qual l’extrema dreta vol una dimissió del president per a poder fer el recanvi sense més mobilitzacions entremig, una orientació més del gust de la patronal.
Ja que la mobilització dels diferents sectors de la classe treballadora està fent possible inclinar la balança del cantó popular, gràcies a aquest procés de lluites espectaculars que podria acabar fent caure al mateix Macron.
