Una de les estratègies més recurrents de l’extrema dreta contemporània que representa opcions com Aliança Catalana (AC) a Catalunya consisteix a assenyalar la suposada “incompatibilitat cultural” de les poblacions migrants. Aquest argument, encara que aparentment més sofisticat que els vells discursos racials, compleix la mateixa funció: marcar fronteres simbòliques que separen un “nosaltres” legítim d’un “ells” problemàtic.
Històricament, les societats han buscat mecanismes per classificar i ordenar les persones, justificant així la inclusió o l’exclusió. Durant el segle XIX i bona part del XX, la noció de “raça” es va utilitzar com a categoria central. Avui, en canvi, la paraula ha perdut legitimitat pública, però el seu lloc ha estat ocupat per una altra noció que opera amb lògiques similars: la de “cultura”. El procediment no ha variat gaire: identificar un grup com a diferent —i, per tant, com a amenaça— continua essent la clau del procés de segregació, encara que s’expressi ara en un llenguatge més acceptable socialment.
Un exemple primerenc d’aquestes dinàmiques el trobem en Madison Grant, advocat i naturalista nord-americà, que el 1916 va publicar The Passing of the Great Race [1]. En les seves pàgines, alertava contra el que considerava un perill per a la “raça blanca anglosaxona”: l’arribada d’immigrants del sud i de l’est d’Europa. La seva proposta, obertament eugenèsica, consistia a restringir l’accés a aquells que eren vistos com a portadors de “races inferiors”. Encara que avui resulti evident el caràcter pseudocientífic d’aquests plantejaments, en el seu moment van influir notablement en les polítiques migratòries restrictives dels Estats Units.
Davant aquest essencialisme, Franz Boas —considerat un dels pares de l’antropologia moderna— va obrir una escletxa fonamental. Després dels seus treballs de camp amb pobles inuit i kwakiutl, va començar a qüestionar la validesa de les categories racials rígides. A Ellis Island, ell i el seu equip van fer mesuraments físics a més de 17.000 immigrants i als seus descendents. Els resultats mostraven que les diferències dins de cada grup eren, sovint, més grans que les diferències entre grups. És a dir, la noció de races biològicament definides mancava de fonament científic sòlid (Boas, Changes in Bodily Form of Descendants of Immigrants [2], 1912).
Malgrat aquestes evidències, la maquinària legal i social va continuar funcionant amb inèrcies discriminatòries. Les lleis migratòries nord-americanes van mantenir quotes i filtres, disfressant prejudicis racials sota el criteri d’“origen nacional”. Com sol passar, les dades científiques avançaven més ràpidament que la disposició política i social per transformar els imaginaris col·lectius.
Després de la Segona Guerra Mundial, i amb la condemna global dels règims racistes, la retòrica basada en la raça va perdre terreny. Però l’impuls classificatori no va desaparèixer: simplement es va desplaçar. Avui, en molts contextos europeus i occidentals, la noció de “cultura” ha heretat el paper que abans complia la “raça”. S’argumenta que certes cultures són irreconciliables amb l’europea, l’espanyola o la catalana, com si existissin blocs tancats, estàtics i en permanent oposició. Aquest raonament no és gaire diferent del que sostenia la superioritat racial: atribueix als grups humans característiques fixes i universals, que explicarien el seu comportament i justificarien el seu valor social.
Tanmateix, l’antropologia fa dècades que mostra el contrari: les cultures són dinàmiques, canviants i resultat de múltiples processos d’intercanvi. No existeix una cultura “pura” ni “superior”; totes són construccions històriques subjectes a barreja i transformació. Reconèixer-ho no significa negar les diferències, sinó situar-les en el seu context i entendre la diversitat com a tret constitutiu de l’experiència humana.
D’aquí la necessitat de desmuntar l’ús de la “cultura” com a excusa per a l’exclusió, amb la mateixa fermesa amb què es rebutja avui el racisme biològic. El canvi de vocabulari no ens ha de fer perdre de vista la continuïtat de les lògiques discriminatòries. La història ensenya que els prejudicis, fins i tot enfrontats a proves científiques contundents, persisteixen amb una sorprenent tenacitat. Identificar com es reciclen —de la raça a la cultura— resulta crucial per no repetir vells errors amb nous disfresses.
Notes
[1] https://archive.org/details/passingofgreatra00gran
[2] https://archive.org/details/cu31924021414249
