La casualitat va fer que l’estrena d’Eddington als cinemes de Catalunya fos dos dies després de l’assassinat a Utah de l’influencer dretà Charlie Kirk, en un clima polític cada cop més polaritzat i enrarit, retornant-la a l’actualitat. La pel·lícula és tan pròpia de la nostra època que fins i tot la seva definició escapa als gèneres tradicionals (a l’entrada en anglès de Wikipedia apareix com a neo-western, thriller i comèdia d’humor negre, tot alhora). Més sorprenent ha estat la reacció de perplexitat de determinats espectadors, que no han entès que determinat punt d’inflexió del relat —que no s’explicarà aquí per evitar fer un espòiler de la pel·lícula— evidencia que ens trobem davant d’una faula política, símptoma, una altra vegada, de com la saturació de continguts de consum fàcil i gairebé dissenyats per algorismes suposa un repte per a produccions com Eddington, més interessades a explorar els matisos i les moltes zones de grisos d’una societat.
En aquest sentit, és interessant recuperar una conversa que el director d’Eddington, Ari Aster, va mantenir amb el documentalista britànic Adam Curtis per al diari The Guardian a l’estiu. Al diàleg Aster explica, entre moltes altres coses, el gir argumental que ha deixat sorpresos a tants espectadors en recordar l’opressiu i carregat ambient de paranoia que va marcar els mesos de la pandèmia de covid. “Volia que la pel·lícula mateixa es veiés atrapada per aquella paranoia”, assegurava el cineasta, qui revelava com “al principi vaig intentar adoptar una postura més ampla i objectiva, i després aquesta objectivitat, d’alguna manera, s’esvaeix” quan “totes aquelles fantasies del que està ocorrent comencen a apoderar-se de la pel·lícula.”
Al diàleg hi ha, però, una reflexió de Curtis encara més punyent sobre el cinema polític. “Una bona pel·lícula política fa que la gent reflexioni sobre si mateixa”, observava el documentalista britànic, “el problema és que en els darrers 30 o 40 anys les pel·lícules que es diuen a si mateixes polítiques han estat tot el contrari.” Segons Curtis, aquests llargmetratges “han educat als seus públics dient-los: ‘Tens raó per pensar com penses i creure en el que creus’”, i, d’aquesta manera, continua, “animen a la gent a complaure’s en la seva pròpia rectitud i bloquejar així qualsevol mena de reflexió sobre si mateixos.” La seva conclusió és encara més pessimista, ja que, a la pràctica, això “significa que moltes ‘pel·lícules radicals’ són, en realitat, reaccionàries.”
Durant els darrers anys, i possiblement com a reflex de la polarització social que viuen els Estats Units, hem tingut certament a un Hollywood, l’oficial, que ha donat suport al Partit Demòcrata amb molt poques excepcions, i a una mena de Hollywood reaccionari, capitanejat per Mel Gibson i Jim Caveziel. Però l’un i l’altre s’han centrat a produir la mena de pel·lícules que criticava Curtis. No és gaire difícil imaginar-se quin dels dos personatges enfrontats en aquesta pel·lícula —l’alcalde d’aquest petit municipi fictici de Nou Mèxic (Pedro Pascal) o el seu xèrif (Joaquin Phoniex)— hauria resultat beneficiat si Eddington l’hagués dirigida l’un o l’altre. Com apunta Curtis, Aster ha optat per “retratar als personatges en els seus propis termes: potser no simpatitzes amb ells, però comprens per què la gent s’ha retirat al seu propi món i no accepta ja qualsevol altra realitat.”
El protagonista silent d’Eddington són però les pantalles, i més concretament les dels telèfons mòbils, quasi omnipresents en tots els esdeveniments més importants de la pel·lícula i que acompanyen als personatges des que s’aixequen i fins que se’n van a dormir. Els mòbils són l’accelerador portàtil de la polarització política i social dels esdeveniments de la pel·lícula —la pandèmia de covid i les restriccions per evitar el seu contagi, el moviment ‘Black Lives Matter’—, un dispositiu tecnològic que, més que per comunicar-se entre ells, serveix per atrapar als personatges en la seva pròpia bombolla ideològica.
Aster va començar la seva trajectòria en el cinema de terror amb dues pel·lícules molt ben rebudes per la crítica, Hereditary (2018) i Midsommar (2019), i això es deixa notar en alguns dels moments d’Eddington —de manera clara, en la molt celebrada fotografia de Darius Khondji—. L’epíleg d’Eddington està filmat sense subratllats emocionals i és, per això mateix, el més terrorífic: perquè cinc anys després de la pandèmia aquesta és la nostra realitat, i tots sabem que encara, molt probablement, pot anar a pitjor.
