“De la mateixa que no hi ha pobres si no hi ha rics, ni cel sense infern, i no tenim una consciència del bé si no existeix el mal, igualment no hi ha corrupció sense un corruptor que corromp un aspirant a ser-ne o a un corruptor consumat sense cap prejudici moral. En aquesta situació, si se cedeix un centímetre s’acaba cedint un metre i, al cap d’uns anys, quilòmetres”. Agustí Casanova i Masferrer.
L’escàndol que esquitxa Cristóbal Montoro (exministre d’Hisenda del Partit Popular, executor del 155 i arquitecte de l’austeritat que va asfixiar milers d’ajuntaments i serveis públics i milions de famílies) és molt més que una taca en el seu expedient. És el símptoma d’un mal profund: la connivència entre poder polític i poder econòmic, i la impunitat garantida dels qui mouen els fils des dels despatxos de luxe. Perquè una vegada més, veiem com la justícia pot arribar a imputar els gestors polítics corruptes, però s’atura prudentment quan caldria tocar els veritables corruptors.
La corrupció legalitzada del capital
El cas Montoro arrenca amb una investigació sobre una consultora vinculada a l’exministre que facturava serveis milionaris a grans empreses com Ferrovial. El rastre dels diners porta a estructures opaques, facturació opaca i vincles amb fundacions com FAES, epicentre ideològic de la dreta i la ultradreta espanyola. Però el que realment ens hauria d’indignar és com, malgrat la magnitud de les sospites, ni Ferrovial ni cap de les grans empreses implicades no sembla que hagin de seure al banc dels acusats. Una vegada més, la corrupció política no és més que la part visible d’un iceberg molt més profund: la corrupció legalitzada del capital.
Ferrovial (que fa pocs mesos anunciava amb impunitat el seu trasllat fiscal als Països Baixos mentre continua fent negoci amb contractes públics a Espanya) és el paradigma d’aquesta realitat. Però no és una excepció. També hi trobem les grans energètiques, com Endesa o Iberdrola, que influeixen en les polítiques energètiques mentre col·loquen exministres als seus consells d’administració; o bancs com el BBVA, implicat en escàndols d’espionatge il·legal i vincles amb les clavegueres de l’Estat. I encara podríem afegir grans despatxos d’advocats i consultores que escriuen lleis a mida per als seus clients privats.
No cal subornar: n’hi ha prou amb crear estructures jurídiques i legals que permetin comprar influència política i accés privilegiat a la despesa pública. El lobby esdevé legal. El delicte, rendible. I els corruptors, invisibles.
Mà de ferro, guant de seda
La justícia, que sovint actua amb mà de ferro contra càrrecs públics menors, es transforma en guant de seda quan hauria de qüestionar els poders que realment governen l’Estat: els grans oligopolis, les constructores, les energètiques, les assessories que escriuen lleis a mida, les fundacions que dissenyen l’agenda política a l’ombra. El cas Montoro no és un accident; és una expressió més d’un règim que protegeix els qui paguen la festa i només escarmenta els cambrers.
En un Estat amb greus dèficits democràtics, la separació de poders és una ficció quan es tracta de tocar el poder econòmic. Per això la regeneració democràtica no pot ser només una croada contra la “corrupció” com a fenomen moral, sinó un desmuntatge del sistema que legalitza l’espoli. El problema no és només que hi hagi polítics que roben; és que hi ha empreses que compren governs sencers, amb total impunitat.
Denunciar els corruptes, sí. Però sobretot denunciar els corruptors
L’esquerra transformadora no pot caure en el parany de conformar-se amb condemnes individuals. Cal apuntar cap a l’arrel: el model econòmic i institucional que permet aquestes pràctiques. Denunciar els corruptes, sí. Però sobretot denunciar els corruptors, que continuen enriquint-se a costa del bé comú. Que ningú no s’enganyi: els corruptes poden caure, però els corruptors continuen manant.
