Una de les formes més cruels de violència és aquella que és invisible. La que no encaixa en el relat dominant. La que es viu en silenci, perquè no som capaces de reconèixer-la quan la vivim. La que creiem que no té nom, però que sempre n’ha tingut. I és que la violència masclista no sempre té una forma concreta, ni les dissidències n’estem exemptes de viure-la, o d’exercir-la. És possible parlar de violència de gènere dins del col·lectiu LGBT+? Per què no en sentim a parlar? Com s’entén que les dinàmiques de poder utilitzades per la cisheteronorma es perpetuïn fora d’ella? La resposta cal buscar-la en una tesi fonamental: la violència que patim i reproduïm dins del col·lectiu no neix del buit, sinó d’una altra violència anterior, estructural: la violència patriarcal, imposada, interioritzada i que deixa ferida. Cal entendre la violència per no limitar-se a compadir-la, sinó comprometre’ns a combatre-la.
El pes de l’imaginari col·lectiu dins de la invisibilització
La violència dins del col·lectiu LGBT+ sovint queda silenciada, no perquè no existeixi, sinó perquè no encaixa dins del relat únic que en tenim com a societat. L’imaginari col·lectiu tendeix a vincular el maltractament de parella a una relació heterosexual, on hi han dues figures clarament definides: un home agressor, dominant, i físicament violent, que exerceix violència contra una dona indefensa, vulnerable i submisa. Una lectura que, més enllà de no entendre les complexitats de la naturalesa del maltractament i provenir d’una mirada paternalista i clarament aliena a ell (no cal remarcar que caient en estereotips de gènere), tampoc contempla la possibilitat d’aquesta realitat fora de la norma. Això fa que moltes vivències de maltractament o abús sexual dins de relacions dissidents siguin ignorades, qüestionades o directament desemparades. Quan la violència no té la forma que esperem, sembla que deixi d’existir. És obviada, i no en prenem responsabilitat.
Però la influència del cisheteropatriarcat no desapareix quan es viu fora de la norma. Les estructures de poder, els rols de gènere i les formes de control que sustenten la violència masclista també es poden reproduir en parelles del mateix gènere o formades per identitats dissidents. La violència exercida per un dels seus membres, quan respon a aquests mateixos rols i dinàmiques, continua sent una violència patriarcal a causa del seu origen. I silenciar aquestes violències no és fer-les desaparèixer. És mantenir els agressors impunes, i és deixar que les estructures patriarcals continuïn reproduint-se en un silenci còmplice. És abandonar les víctimes i condemnar-nos a una doble violència. Repensar el concepte de violència masclista des d’un feminisme interseccional és clau per trencar el silenci i no deixar ningú enrere en la lluita contra aquesta.
Una violència heretada
L’arrel d’aquestes violències en té la seva respectiva en una d’anterior: la violència simbòlica, estructural i emocional que representa créixer i viure en una societat que castiga les identitats no normatives. El rebuig social perpetuat, l’estigma, la invisibilització, la discriminació i la violència externa que pateix el col·lectiu acaba molts cops infiltrant-se en el procés de trobar la mateixa identitat. L’homofòbia i la transfòbia interioritzades es converteixen en una ferida la gestió de la qual és clau a l’hora de relacionar-nos. I quan una ferida no es cura, es transmet. És aquí on comencem a veure com el trauma social esdevé violència interpersonal.
Per garantir la pròpia supervivència en el context d’aquesta homofòbia interioritzada, tot sovint s’acaba derivant en una desconnexió emocional, fet que al seu torn es trasllada a una desvaloració de les relacions interpersonals. Així, quan arriba el moment de construir vincles, ho fem amb les eines que ens han deixat. I si aquestes eines són les del patriarcat —el control, el poder, la possessió, la por de mostrar-nos vulnerables o la utilització d’aquesta vulnerabilitat com a manipulació— el resultat en són relacions en què l’autoestima ferida, el rebuig a la identitat pròpia i la necessitat de validació es barregen amb dinàmiques de poder i abús, reproduint inconscientment el mateix mal que hem rebut.
El problema és que aquestes violències no encaixen en el relat institucional de què és el maltractament. I això les fa invisibles. Les víctimes tenim por de no ser cregudes, de ser ridiculitzades o culpabilitzades, o de contribuir a l’estigma. I el silenci esdevé normalització, i la normalització, encobriment social.
El parany de la masculinitat normativa en identitats dissidents
Un dels elements centrals en moltes d’aquestes violències és la masculinitat. No per la seva essència, sinó pel seu aprenentatge. Parlem de la masculinitat normativa que ens ensenya el sistema, aquella que es vesteix com a armadura: la que ha de protegir, dominar, imposar, i sobretot, mai no mostrar vulnerabilitat. Però cap realitat humana està exempta d’una vulnerabilitat, i aquest model esdevé sense remei una masculinitat fràgil, reaccionària i agressiva davant el qüestionament de la seva autoritat.
En el cas dels homes trans, aquesta masculinitat fràgil pot haver estat l’únic referent de masculinitat que hem vist validat al nostre entorn. Molts hem hagut de lluitar per ser reconeguts com a homes en un món que ens nega la nostra existència. I aquesta lluita, travessada per una pressió profunda per encaixar dins dels paràmetres de la masculinitat normativa, ens fa vulnerables a adoptar conductes “tradicionalment masculines” com a manera de reafirmar-nos. I això inclou l’ús de la violència com a evasió d’una gestió emocional.
Així, la masculinitat tòxica s’aprèn com a mecanisme de defensa, no com a expressió lliure. És una resposta ferida a la transfòbia i la inseguretat identitària dins d’un paradigma binari. I quan aquesta masculinitat se sent amenaçada pot esclatar en forma de violència, com a reafirmació desesperada d’una identitat qüestionada, reproduint rols agressius i dominants dins les relacions afectives. Davant d’iguals, la pròpia transfòbia genera més transfòbia, i la relació amb l’altre es converteix en una lluita de poder, en lloc d’un espai de suport i creixement.
Agressions sexuals. La responsabilitat amb la llibertat col·lectiva en el marc de l’alliberament sexual
Les agressions sexuals dins del col·lectiu existeixen. I cal urgentment visibilitzar-les.
Reivindicar el plaer, els cossos no normatius i la llibertat sexual ha estat essencial per trencar amb la moral repressiva, derivada d’una llarga història de clandestinitat on el desig s’ha viscut des de la vergonya i rere les ombres. Però aquesta alliberació, quan la llibertat individual no va acompanyada d’una consciència col·lectiva, esdevé un espai de reproducció de violència.
En entorns on el desig està desconnectat de l’afecte i la responsabilitat emocional, on el consentiment es dona per fet i no negociat sobreentenent-se dins d’una hipersexualització, es normalitzen els abusos sexuals. Són les dinàmiques on el desig d’una persona passa per sobre de l’altre, on el sexe esdevé una eina per validar-se, controlar o agredir, i on la vulnerabilitat no té cabuda, instrumentalitzant el cos de l’altri per guarir un ego ferit. No podem referir-nos-hi com a una llibertat, sinó com a una perpetuació de les estructures de poder que volem ignorar.
L’alliberament sexual no pot ser individualista. Necessita conviure amb una cultura de responsabilitat emocional i consentiment, que posi al centre la cura, el respecte i la perspectiva col·lectiva. Només quan construïm vincles afectius des del reconeixement mutu podem començar a trencar realment amb les lògiques de poder heretades del patriarcat.
Trencar el silenci per guarir la ferida
Parlar de violència dins del col·lectiu LGBT+ no és atacar-nos, tot el contrari. És donar-nos veu i no abandonar-nos. És reconèixer les nostres pròpies vivències i finalment, visibilitzar-nos. És també revisar-nos per cuidar-nos. És reconèixer que la dissidència sexual i de gènere no ens allibera automàticament de les estructures que ens han oprimit, i entendre que viure en un sistema patriarcal implica reproduir-ne, encara inconscientment, moltes de les seves dinàmiques. I que només des del qüestionament, la responsabilitat i la cura, canviant les eines de la cisheteronorma per les d’un feminisme interseccional, podem transformar-les.
Reconèixer les violències masclistes dins del col·lectiu no vol dir que siguin la norma, simplement que també existeixen i mereixen ser incloses en el relat comú. Parlar-ne és començar a guarir.
