A principis de juny es va celebrar a Vílnius una cimera entre l’anomenat B9 –com es coneix al grup format per Bulgària, la República Txeca, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, Romania i Eslovàquia– i els aliats nòrdics –Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia– que va comptar amb la participació del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, i de Mark Rutte, el secretari general de l’OTAN. Rutte va aprofitar l’avinentesa per elogiar Lituània com a exemple per a la resta de membres de l’Aliança Atlàntica, a la que contribueix destinant a defensa més d’un 4% del seu PIB, un percentatge que espera augmentar fins al 5% o el 6% el proper any.
No per discreta aquesta trobada hauria de ser considerada com a poc important. Com va recollir un article de l’investigador del think tank European Policy Centre (EPC) Paul Taylor per al diari britànic The Guardian, aquesta cimera va posar sobre la taula la possibilitat de reviure un altre grup de coordinació entre estats, anomenat Nordic-Baltic Eight (NB8), del qual formen part Estònia, Finlàndia, Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega, Suècia i Dinamarca, la primera ministra del qual, Mette Frederiksen, n’ocupa la presidència. Establert el 1992 per a la cooperació regional un cop dissolta la Unió Soviètica, aquest grup es presenta com una nova manera de coordinar els esforços polítics i militars –ara que tots els estats nòrdics són membres de l’OTAN– en l’Atlàntic Nord, la mar Bàltica i l’Àrtic.
Aquests dos darrers espais geogràfics són des de fa anys escenari de friccions amb Rússia. En la mar Bàltica se succeeixen les acusacions contra Moscou de violacions de l’espai aeri i sabotatge contra les línies submarines de comunicació. Els conflictes a l’Àrtic es couen per comparació a foc lent: l’escalfament global obre noves rutes de transport de mercaderies i permet l’explotació dels recursos naturals al seu subsol. Es calcula que el 20% de les reserves mundials de combustibles fòssils sense explotar es troba en aquesta regió, on ja s’han descobert més de 400 camps de gas natural i petroli. El 2024 Rússia tenia 32 instal·lacions militars a la regió àrtica, Noruega en tenia unes 15, els EUA 10, Canadà vuit, Dinamarca tres, i Islàndia una.
Com recordava l’article a The Guardian, els països de NB8 ja presenten un grau considerable d’integració militar. Les forces aèries dels estats nòrdics, per exemple, han creat enguany una divisió nòrdica dintre de les estructures de l’OTAN per implementar el concepte de ‘defensa nòrdica’ que permet que els avions de combat danesos, finlandesos, noruecs i suecs actuïn com una sola força en operacions conjuntes. Al mateix temps, apuntava Taylor, les tres repúbliques bàltiques estan construint una línia de defensa en les seves fronteres orientals i debaten la possibilitat de desenvolupar un projecte estonià consistent en aixecar un “mur de drons” al Bàltic fent servir tecnologia d’intel·ligència artificial (IA) i vehicles aeris no tripulats per a la vigilància i la protecció de les seves fronteres. Com és notori, els estats de l’NB8 han estat els més abrandats defensors d’incrementar l’ajuda militar a Ucraïna. Taylor destaca també la creixent importància d’aquest grup a la Unió Europea davant els problemes d’estabilitat política i parlamentària a Alemanya i França.
Un nou vector d’unitat o de tensió?
El periodista Rafael Poch-de-Feliu ha expressat la seva preocupació davant l’existència al si de la Unió Europea d’un “partit de la guerra, amb un gran pes dels bàltics, polonesos i nòrdics, que arrossega a la resta i que podria degenerar fàcilment en una guerra del Nord a l’àrea de la mar Bàltica”. Dos dels membres de les elits polítiques bàltiques ocupen posicions clau dintre de la Comissió Europea: l’ex-primera ministra estoniana Kaja Kallas com a Alta representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat i l’ex-primer ministre lituà Andrius Kubilius com a comissari europeu de Defensa. Tant Kallas com Kubilius són dos falcons pel que fa a la relació amb Rússia. Alguns representants d’aquesta classe política bàltica creuen que Rússia podria atacar els seus països un cop finalitzada la guerra a Ucraïna i que han d’armar-se en conseqüència per rebutjar l’atac.
Tanmateix, convé preguntar-se si la consolidació d’un nou bloc contribueix a la unitat europea o, al contrari, crea un nou pol de tensió dintre de la UE. Articles no molt diferents del de Taylor es van escriure al seu dia per parlar del Grup de Visegrád (V4), format per la República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria. En efecte, quan van coincidir els partits Llei i Justícia (PiS), Fidesz i ANO als governs de Polònia, Hongria i la República Txeca, aquest grup va actuar com a grup de pressió per a l’enduriment de les polítiques d’immigració i d’asil a la UE. Si Fidesz i Smer-SD aconsegueixen mantenir el govern a Budapest i Bratislava i el PiS i ANO aconsegueixen tornar als executius de Varsòvia i Praga –un escenari gens descartable a hores d’ara–, la cohesió ideològica del grup en aquesta matèria serà completa.
L’entusiasme d’alguns comentaristes polítics a l’hora de cuinar aquesta sopa continental de lletres i xifres (B9, V4, NB8…) podria acabar revelant-se digne de millor causa. Dit d’una altra manera, si el PP acabés formant un executiu de coalició amb Vox a Espanya i Chega arribés al govern a Portugal, què impediria aleshores que algun ideòleg a Roma ressuscités la idea de “llatinitat” de D’Annunzio i els feixistes italians, els hereus dels quals ara governen Itàlia?
