Hi ha moltes més persones bisexuals del que sembla, i segurament moltes més de les que tu, persona que llegeix això, et penses. ¿Per què estan a l’armari?
Doncs segurament totes i tots hi contribuïm, amb actituds i comportaments —gairebé sempre inconscients— que podríem titllar de bifòbia. Moltes persones llegiran això i pensaran, no ja que no tinguin actituds bifòbiques, sinó que la bifòbia no existeix. Doncs us prometo que existeix, i hi participem.
En aquest article farem un breu repàs a algunes dades sobre la bisexualitat, veurem que és una identitat amb què s’identifiquen moltes més dones que homes, però que en general està encara molt amagada, i analitzarem per què passa això, i per què sembla afectar els homes més encara que a les dones.
Algunes dades sobre bisexualitat
Es pot definir la bisexualitat de moltes maneres, però una de les definicions més acceptades és alguna cosa així com “atracció sexual cap a persones de més d’un gènere diferent”.
En una enquesta del CIS d’aquest any, un 5,9% de les persones es van declarar bisexuals, respecte del 2,8% que es van declarar homosexuals. Si us estranya que hi hagi més bisexuals que gais i lesbianes és normal. Com veurem en aquest article, la bisexualitat és una identitat invisible i invisibilitzada -i estigmatitzada!-, especialment en els homes. Certament, si ens fixem en el gènere, hi ha moltíssimes més dones bisexuals que no pas homes bisexuals: un 7,6% de les dones es consideren bisexuals, i només un 1,1% es consideren lesbianes. En canvi, un 4,4% dels homes es consideren bisexuals, davant d’un 4,6% que es consideren gais. Veiem, per tant, que la proporció de les diverses orientacions sexuals està fortament marcada pel gènere.
Les persones bisexuals estan molt més dins de l’armari que les altres orientacions i identitats. En una enquesta, un 45% dels homes bisexuals no es mostren mai, en cap context, tal com són. Un 30% de les dones bisexuals responien el mateix. En canvi, entre gais i lesbianes aquest percentatge baixa fins al 12% [1]
Llavors… On són totes aquestes persones bisexuals? Per què hi ha tants bisexuals dins l’armari? I per què amb els homes això és doblement exagerat?
La bifòbia existeix
Algú pot pensar que les persones bisexuals només pateixen l’homofòbia a estones: quan estan amb una persona que, visiblement, no encaixa amb l’heteronormativitat lligada a la seva identitat de gènere. Recordem que l’homofòbia són expressions molt violentes i clarament identificables, o bé d’altres més subtils que, progressivament, a força de posar-hi una mirada atenta i conscient, a poc a poc es reconeixen. Certament, es podria pensar que la bisexualitat és una orientació sexual privilegiada: les persones bisexuals tenen comportaments “homosexuals”, però tenen el (suposat) avantatge de semblar heterosexuals, si volen. Com explica Elisa Coll a Resistència Bisexual, tot i que això té un cert sentit, i és evident que una relació entre persones de gèneres diferents té els privilegis que li atorga l’heteropatriarcat, les persones bisexuals no pateixen l’heteropatriarcat només quan estan en relacions amb persones del seu mateix gènere. Com hem vist abans, les persones bisexuals són les que menys surten de l’armari, i nombroses estadístiques mostren que les persones bisexuals pateixen més problemes de salut mental i fins i tot física que les persones d’altres orientacions sexuals [2].
El cas és que les persones bisexuals tenen problemes propis i reben opressions característiques que altres col·lectius no reben [3]. Però compte! Que els hi siguin propis no vol dir que siguin més o menys greus: no es tracta de fer una cursa d’opressions.
La bisexualitat és una identitat de propi dret
En molts casos la bisexualitat és una no-identitat. És invisible, esborrada. Les relacions entre dues persones difícilment poden ser bisexuals: tendim a llegir les relacions de forma que sempre són entre dues persones del mateix gènere o de gèneres diferents: per tant, només concebem que les persones siguin heterosexuals o homosexuals. Tendim a classificar-ho tot en binaris absoluts i oposats. Per això és més fàcil pensar que algú s’ha “tornat” homosexual, o que ha “tornat enrere” cap a l’heterosexualitat que no pensar que sigui bisexual. Si em donessin un euro per cada cop que he sentit dir, d’una persona bisexual, que “ara és gai”, “al final s’ha tornat lesbi”, o “en el fons sí que era hetero” tindria uns vint euros, que no dona per pagar el lloguer, però no deixa de semblar-me massa.
A això s’hi afegeixen diversos mites i idees comunes sobre la bisexualitat que són sorprenentment prevalents. Per exemple, moltes persones titllen a les persones bisexuals de pervertides (“t’agrada una cosa o l’altra, però que t’agradi tot és pur vici”), de capritxoses, d’especialment promiscues (això no té res de dolent, però segueix sent fals), d’infidels, indecises o confuses. Aquesta idea d’indecisió o confusió té molt a veure amb la idea que la bisexualitat, en realitat, no existeix, i que les persones bisexuals en realitat és que no acaben de saber què són, si són heterosexuals que estan jugant o explorant, o són homosexuals que no ho volen admetre. Aquesta idea, tristament, és relativament freqüent entre gais i lesbianes, i dota a la bisexualitat d’un caràcter d’identitat transitòria que la invalida especialment.
És per això que Elisa Coll explica que la bisexualitat es converteix fàcilment en un no-lloc: un lloc com una autopista, un pàrquing o un passadís. Un lloc de pas, a on ningú hi fa la llar, sense comunitat ni història.
Tot això, sumat a la falta de referents –sovint invisibilitzats activament declarant-los, contra ells mateixos, com a gais o lesbianes– fa que sigui difícil sentir la bisexualitat com un element sòlid de la pròpia identitat, i deixa l’orientació sexual en una mena de limbe que desdibuixa la identitat general i genera buidor. Així, no és estrany que les persones bisexuals pateixin més problemes de salut mental.
I el gènere? Bisexualitat i masculinitat
Tota aquesta bifòbia està fortament travessada pel gènere. Abans de parlar dels homes hem de dir que dones bisexuals reben violències específiques. Per exemple, pateixen més intensament les acusacions de vicioses o promiscues i són víctima de més violència masclista que les dones heterosexuals. En general, la seva bisexualitat és un element d’objectificació i alhora de victimització per part de la mirada masculina. Hi ha més aspectes en què la societat i la mirada patriarcal afecta en especial a les dones bisexuals, com a dones i com a bisexuals, però considero que no em correspon desenvolupar-les. En canvi, sí que trobo interessant recuperar la pregunta: per què hi ha menys homes bisexuals, i per què estan dins de l’armari?
Per trobar la resposta –la resposta que jo proposo, com a mínim– hem de parlar de masculinitat. És a dir, de què vol dir ser un home. Ser un home vol dir reconèixer-se i ser reconegut en un conjunt de comportaments i expressions que es construeixen col·lectivament i que s’identifiquen amb la “masculinitat”. Dins d’això, ser un home “com cal” és complir els paràmetres del que s’anomena masculinitat hegemònica o dominant. Ja sabeu: ser fort, no expressar emocions –emocions que no siguin la ràbia, que aparentment no compta–, ser racional, etc. Els detalls d’aquesta masculinitat canvien amb els anys, però es fonamenten en uns pilars que podem anomenar “les tres negacions”: no siguis un bebè, no siguis una dona i no siguis homosexual [4]. Ningú encaixa perfectament en aquest ideal de masculinitat, és clar, però la majoria dels homes viuen en una tensió constant per assemblar-s’hi, totalment o en algunes parts.
Però més enllà d’aquesta masculinitat hegemònica se’n construeixen d’altres. Aquestes altres masculinitats alternatives, o dissidents, són castigades pel sistema, per tal que els homes aprenguin com no ha de ser i, per oposició, com sí que han de ser.
Tenint en compte que un dels pilars de la masculinitat hegemònica és no siguis homosexual, el fet de renunciar a complir-la genera necessàriament –a més del càstig social– masculinitats dissidents, construïdes també col·lectivament. Els homes bisexuals sovint viuen aquesta dissidència de manera molt menys clara i categòrica que els homes homosexuals, cosa que dificulta molt la construcció clara d’una masculinitat pròpia –i d’una identitat en general– i genera conflictes forts. És a dir, que els homes bisexuals no tenen un lloc clar a on anar per definir-se com a homes d’una manera que encaixi amb la seva identitat sexual.
Una manera més simple (i una mica més cínica) de veure-ho és que, tenint en compte el trasbals que suposa en la construcció de la masculinitat el fet de sortir-se de l’heterosexualitat, molts homes es forcen a no fer-ho si poden sobreviure dins d’aquest esquema. Això explicaria per què hi ha molts menys homes bisexuals que dones bisexuals, i molts més homes gais que dones lesbianes. Ara bé, mantenir-se per força i supervivència dins de l’heterosexualitat és justament el que genera problemes de salut mental i d’identitat.
Recentment, existeix un cert auge de la bisexualitat masculina a través d’identificar-se activament amb aspectes de masculinitats alternatives existents, i de donar-hi càrrega política de dissidència a la seva masculinitat i a la seva orientació sexual.
Resumint: les persones bisexuals som aquí
Més enllà d’això, hi ha un creixement clar en el nombre de persones –homes i dones– que s’identifiquen com a bisexuals activament i amb càrrega política, lluitant contra la bifòbia i els mites de la bisexualitat (són promíscues, indecises, etc.). Davant d’aquest augment, hi ha qui diu que la bisexualitat és una moda, però, com hem vist, la bisexualitat ha estat molt de temps a l’armari, i les persones bisexuals han existit sempre –tot i que molts cops no eren conscients que es podien identificar així–. Davant una concepció del desig i de la identitat com a binaris, estàtics i immutables (recordem allò d’“en el fons era gai” o “al final era heterosexual”), cal reivindicar que el desig no és estàtic, i que ens hem de permetre l’exploració, l’autoconeixement i les identitats complexes.
Notes al peu:
[1] Dades d’una enquesta de 2020 de l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA)
[2] En parlen Elisa coll a “Resistencia bisexual: Mapas para una disisdencia habitable” (Ed. Melusina), i Shiri Eisner a “Bi: Apuntes para una revolución bisexual” (Ed. Descontrol)
[3] Aquí donaré alguns apunts de les opressions específiques que reben les persones bisexuals, però se’n pot parlar a bastament: des de com s’ha estudiat la bisexualitat per part de psicòlegs i psiquiatres durant més d’un segle fins a mites com el que tothom és bisexual, que ningú no ho és, o que les persones bisexuals han de viure un equilibri perfecte d’atracció cap al gènere propi i altres gèneres. Si en voleu saber més, us recomano “Resistencia bisexual” d’Elisa Coll, o “Bi: Apuntes para una revolución bisexual”, se Shiri Eisner., però se’n pot parlar a bastament, i hi ha material molt interessant al respecte, com els llibres d’Elisa Coll i Shiri Eisner.
[4]Fernando Herranz Velázquez, Aprender a ser hombre: Una mirada histórica al origen de la hegemonía social masculina. Ed. En el mar.
