Existeix un soroll constant, inquietant, que genera malestar entre aquells que viuen amb por i desconfiança tot allò que s’allunya de la seva zona de confort. Un soroll que neix d’una creença arrelada: la idea que l’ensenyament sempre s’ha fet –i s’ha de fer– d’una única manera.
Aquest soroll pren forma d’alarmes que esclaten a les xarxes socials, als espais comuns i, cada cop més, als mitjans de comunicació. Titulars alarmistes, superficials, que busquen el rebombori i l’èxit efímer, i que apunten directament a l’escola pública, acusant-la de perdre qualitat de manera desmesurada.
La campanya està ben orquestrada: es parla d’un suposat “baix nivell educatiu”, sense concretar què significa “nivell” ni quines són les necessitats reals de la societat actual i en conseqüència quin sentit té l’educació actual. S’imposen judicis simplistes, basats en relats personals aïllats i sense cap suport d’estudis rigorosos, centrats en continguts desfasats i buits de significat.
Una de les alarmes més preocupants és la criminalització de l’adolescència. Es parla d’alumnes disruptius, deshumanitzats, poc empàtics, sense tenir en compte les seves realitats personals ni les dificultats de créixer en entorns complexos i sovint deshumanitzats. Es generalitza, es culpabilitza, i es perd tota mirada empàtica i comprensiva. Són joves que, davant el desencís dels adults referents, deixen de creure en un futur possible.
Aquest discurs carregat de negativitat ens aboca a un relat desolador: un suposat nivell baix, adolescents descontrolats, un futur inexistent i canvis socials que només empitjoren la situació. En aquest relat, la diversitat és vista com un problema: alenteix i incomoda. Es promou la uniformització de les actituds i les vides, perquè és més fàcil d’ordenar, controlar i adoctrinar.
I no només es fan diagnòstics esbiaixats, sinó que també es proposen “solucions” igualment preocupants. Es reclama tornar a l’escola del passat, a una imatge idealitzada on –suposadament– tot funcionava bé: tothom estudiava, aprovava i callava; el coneixement es transmetia en silenci i sense errors. Es reivindica una disciplina rígida i una cultura de l’esforç buida de sentit, com si esforçar-se fos un valor en si mateix, desvinculat de la motivació, l’interès o el sentit del que s’aprèn.
El coneixement es valora només per la seva quantitat, i no per la seva qualitat o significat. Es menyspreen les metodologies centrades en l’alumne, es ridiculitzen els mestres motivats, i es defensa una escola autoritària, vertical, on el professorat és distanciat i amargat. Es considera que participar, opinar o sentir-se part de la comunitat educativa debilita l’autoritat, quan, en realitat, la reforça des del respecte i la confiança.
Es deslegitima la pedagogia crítica, s’obliden els mestres de la República, i es menysprea la figura del pedagog, a qui es considera allunyat de la realitat, carregat de teories inservibles. Es relega la pràctica dins les aules a l’únic criteri vàlid per valorar un docent, com si educar fos un acte mecànic i no una tasca profunda, artesanal i intel·lectual. La figura del pedagog és vista com a teòric mal informat i gens necessari.
El debat educatiu se simplifica fins a l’absurd: es redueix a anècdotes, es treu de context i esdevé un espectacle que amaga la veritable funció de l’escola. Perquè sí, l’escola és política i és en aquest context que cal defensar el seu paper com a espai de convivència, de creació de ciutadania crítica, de reconeixement a la diversitat, la complexitat i la diferència. Tal com ens recorda Philippe Meirieu, cal fugir de la tecnificació de l’educació i reivindicar el docent com un artesà, algú capaç de despertar el desig d’aprendre, d’acompanyar, de transformar. Hem de creure en el poder emancipador de la pedagogia crítica i crear les condicions perquè això sigui possible.
A l’escola hi construïm un futur possible. Som adults referents, i per això tenim el deure de crear espais de participació, de fer sentir als infants i joves que formen part d’una comunitat que vetlla pel bé comú. No projectem una sola identitat com a model ideal, deixem que construeixin la seva pròpia. Només així entendran que el pensament crític és transformador i que ser diferent és un dret i una riquesa.
Tenim el compromís urgent de defensar una pedagogia emancipadora davant la pedagogia de la regressió.
