A la primera part d’aquest article, publicada la setmana passada, s’analitzaven les diferents fases d’acumulació del sistema capitalista al llarg de la història, i es posava especial èmfasi en la globalització neoliberal, que caracteritzàvem com a l’última etapa dintre de la fase imperialista. En aquesta segona part, intentarem analitzar de manera somera quins són els elements de la globalització neoliberal que estan en crisi i quines tendències estem observant en l’àmbit mundial, que ens porten a dir que entrem en una nova etapa de la història del capitalisme, que de moment podem definir com la transició cap a un món multipolar amb àrees d’influència.
Des de posicions marxistes, ja s’han criticat durant els últims anys alguns elements d’aquesta globalització, com el creixement de les desigualtats, l’expansió de la pobresa i la precarietat en sectors amplis de la població; l’aprofundiment de l’acumulació capitalista o “acumulació per despossessió” (David Harvey), amb la privatització de béns públics, l’expropiació de terres, recursos naturals i territoris indígenes, i l’endeutament com a forma de control i sotmetiment; la internacionalització del capital financer i la generació de noves formes de dominació econòmica; l’afebliment de la classe treballadora organitzada, a través de la flexibilització laboral i l’atac als sindicats; l’increment de la dependència dels països perifèrics respecte dels centres de poder capitalista; l’esclat de la crisi ecosocial; o l’hegemonia ideològica, amb la promoció de l’individualisme o la desaparició de la lluita de classes com a categoria central d’anàlisi. Tota aquesta crítica, resumida de forma totalment insuficient en un paràgraf, ens ajuda enormement a analitzar què està passant en el moment actual i com s’està configurant una nova etapa d’acumulació capitalista.
Ja hem dit que des de Comunistes de Catalunya parlem d’una transició cap a un món multipolar amb zones d’influència, però hem de recordar que aquesta tesi no és totalment nova, ja que han existit autors marxistes (o propers al marxisme) que l’han avançada durant els últims anys. Immanuel Wallerstein (1) va predir ja el 1974 que els EUA perdrien la seva hegemonia i que el món avançaria cap a una fase multipolar amb lluites entre grans potències. Més recentment, David Harvey (2) sosté el 2003 que el neoliberalisme ha arribat a un punt de crisi i analitza com el capitalisme reorganitza l’espai geopolític i afavoreix l’aparició de nous centres de poder (Xina, Rússia, Índia). I Samir Amin (3), va defensar el 2006 que el capitalisme global està en crisi i que estem entrant en una era de “desoccidentalització”, on la Xina, Rússia i altres països desafien l’hegemonia occidental.
Però potser un dels autors actuals que més ha tractat el tema és García Linera (4), amb la seva hipòtesi de la desglobalització, sustentada en elements com la desacceleració del comerç mundial, la disminució dels fluxos transfronterers de capital, el Brexit, el primer govern de Trump, la reagrupació de les cadenes de valor essencials o la proposta de l’FMI de prorrogar els venciments del deute públic. Segons Linera (2021), “tenim un escenari paradoxal amb la Xina i Alemanya aliades pel lliure comerç i els Estats Units i Anglaterra aliats en una mirada proteccionista de l’economia i del món. Cada any tindrem un replantejament de la proposta neoliberal, cada cop més enfurismada, autoritària, racista, xenofòbica, antiliberal, antifeminista, cada cop més venjativa, cada vegada més feixista”.
Però no només han estat autors d’esquerres els que han teoritzat la crisi de la globalització neoliberal, sinó també d’altres de caràcter més conservador, fet que és important d’entendre per tal de donar-nos pistes sobre les posicions que s’estan plantejant en l’actualitat des de posicions polítiques de la dreta i de l’extrema dreta. Brzezinski, Mearsheimer, Todd o Parag Khanna ens donen algunes pistes, però el personatge més influent del pensament més reaccionari ha estat Samuel Huntington, que també va predir que els EUA perdrien el domini global i sorgirien blocs regionals amb valors i polítiques pròpies, tot i que el seu plantejament del xoc de civilitzacions entranya uns riscos evidents que ara estan presents en molts dirigents vinculats al neofeixisme en totes les seves versions.
És evident que el segon mandat de Donald Trump està contribuint a l’acceleració d’elements centrals del que hem conegut com a globalització neoliberal: un major proteccionisme, amb un increment d’aranzels que se suma a la retirada prèvia dels EUA d’espais com el TPP (amb Mèxic i Canadà) i la renegociació de la NAFTA (a l’àrea del Pacífic); la desconfiança en les institucions multilaterals, com l’OMC, l’OMS i fins i tot l’OTAN; el rebuig de les deslocalitzacions; o la defensa del nacionalisme econòmic, amb la idea de la reindustrialització. Tots aquests trets aprofundeixen en la crisi de la globalització neoliberal i refermen la hipòtesi de construcció d’una nova etapa econòmica internacional.
Però també és important assenyalar que el mateix Trump segueix defensant alguns elements centrals del neoliberalisme, com les retallades, l’afavoriment de les grans empreses, la gran rebaixa d’impostos a les corporacions, l’aprofundiment en la desregulació del sector bancari, l’explotació laboral o el negacionisme climàtic. El seu estil és més nacionalista, autoritari i populista, i això el distancia del neoliberalisme “globalista” clàssic. El que fa Trump és substituir el neoliberalisme multilateral per un capitalisme nacionalista, en què els EUA busquen avantatge a través de la força, no de regles compartides.
Al moment actual, no estem en disposició de tancar una caracterització completa de la nova etapa basada en un món multipolar amb àrees d’influència, però podem apuntar alguns trets: fi del domini absolut dels EUA, amb la divisió del món en zones d’influència on cada potència dominant establiria aliances econòmiques, militars i polítiques; una major regionalització, amb una reducció del comerç global interdependent i una priorització de les cadenes de subministrament regionals; un major proteccionisme, conflictes comercials entre blocs, augment d’acords bilaterals i aliances estratègiques en lloc de regles globals uniformes; una major competència geopolítica i militar, amb un risc més elevat de conflictes híbrids, un augment de la despesa militar i possibles enfrontaments indirectes en zones estratègiques (Ucraïna, Orient Mitjà, Àfrica…); majors oportunitats per a països intermedis i increment del potencial dels BRICS+; l’auge de l’extrema dreta; o la crisi de legitimitat de les institucions. Una altra vegada, estem davant una enumeració incompleta que cal estudiar amb més profunditat.
L’anàlisi marxista d’aquesta realitat en procés de canvi és fonamental a l’hora d’entendre la realitat i poder transformar-la amb les eines adequades. Tal com hem assenyalat des de Comunistes de Catalunya al document de l’últim Comitè Central: “Sense cap mena de dubte, la lluita per la pau és imprescindible per poder donar una sortida democràtica i justa a la crisi ecosocial. I aquesta lluita per la pau no pot quedar-se en un plantejament abstracte de rebuig al darrer conflicte militar que es troba en primer pla a l’agenda mediàtica. S’ha d’imbricar en la lluita per una societat millor, per un desenvolupament sostenible i socialment just (…) Aquesta crisi ecosocial ens obliga a una transició energètica que no pot esperar, a substituir la lògica capitalista del creixement il·limitat per un decreixement socialment just, i per tant una planificació econòmica i governança en l’àmbit global. No hi ha democràcia sense redistribució de la riquesa, però sobretot, hem de començar a parlar de predistribució de la riquesa, de planificació econòmica a mitjà i llarg termini. La UE no només hauria de desistir de les seves ambicions bel·licistes i de la trajectòria de col·lisió amb Rússia, sinó que hauria de treballar braç a braç amb els BRICS, establir relacions directes amb la Xina, Brasil, Sud-àfrica, i sumar-se al Grup d’Amics per la Pau”.
(1) Wallerstein, I. (1974). The modern world-system. Academic Press.
(2) Harvey, D. (2003). The new imperialism. Oxford University Press.
(3) Amin, S. (2006). Beyond US hegemony: Assessing the prospects for a multipolar world. Zed Books.
(4) https://www.elviejotopo.com/topoexpress/globalizacion-neoliberal-en-crisis/
