Contràriament a la creença popular, la majoria de les guerres tenen ben poc, d’èpiques. La invasió russa d’Ucraïna al febrer del 2022 –que molts consideren la “fase calenta” d’un conflicte que es venia covant des de molt abans– va tenir entre les seves primeres imatges una de força banal. Un circuit tancat de televisió d’un pas fronterer a Crimea registrà les imatges d’un soldat rus a punt de forçar, fusell en mà, la barrera per permetre l’entrada dels vehicles militars. Han passat tres anys des d’aquella imatge, una de les primeres d’una guerra que s’ha cobrat centenars de milers de vides ucraïneses i russes, causant una destrucció econòmica multimilionària a Ucraïna de la qual tardarà dècades a recuperar-se, i alterat l’ordre polític i econòmic europeu.
La majoria dels pronòstics que hem llegit als mitjans de comunicació al voltant d’aquesta guerra han fet, com és notori, ziga-zagues sota el pes de les simpaties polítiques dels seus autors i d’un volum d’informació i de desinformació molt difícil d’assimilar, més encara si se li suma el que generen altres temes d’actualitat. Independentment del que passi al camp de batalla i a la taula de negociació, aquest conflicte, i les seves conseqüències polítiques i econòmiques, marcarà la vida de les pròximes generacions. Si res no canvia, malgrat tot el discurs sobre la defensa de la seva sobirania, Ucraïna previsiblement seguirà sent un estat dependent –tan financerament com militar– dels seus patrocinadors estatunidencs i europeus. Si res no canvia, a Rússia previsiblement es consolidarà l’autoritarisme i conservadorisme del seu govern, amb totes les conseqüències que això suposa, per començar, per a la mateixa població russa que el patirà. Si res no canvia, la Unió Europea previsiblement s’endinsarà en un territori polític i econòmic desconegut, però en qualsevol cas molt fosc.
El sorramoll de la Unió Europea
Pel que fa a la Unió Europea, el conflicte a Ucraïna s’ha convertit en una mena de sorramoll: al no saber com moure’s dintre d’ell, com més es mou, més s’enfonsa en el mateix. La seva resposta diplomàtica al conflicte a Ucraïna ha trencat per complet qualsevol perspectiva de cooperació continental amb Rússia. La seva justificació moral per donar suport a Ucraïna és inevitablement vista com a hipòcrita per molts –i a l’anomenat ‘sud global’ això no passa desapercebut– quan el seu Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE) emet comunicats escrits amb guant de vellut sobre l’ofensiva israeliana a Gaza o els seus representants es reuneixen i fan negocis amb l’Azerbaidjan, l’ocupació de l’Alt Karabakh a mans del qual pot considerar-se a tots els efectes com a equivalent d’un cas de neteja ètnica contra la població armènia. Turquia ocupa des del 1974 il·legalment territori xipriota –i, des de l’entrada de Xipre a la UE el 2004, territori de la UE– sense moltes repercussions per als successius governs a Ankara. Amb la seva política –que els mitjans de comunicació també han fet seva per inèrcia– d’ignorar deliberadament la creixent influència social i penetració a l’aparell administratiu i militar de l’extrema dreta a Ucraïna, ha alliberat forces que escapen al seu control i suposen un risc per a l’estabilitat de la fràgil democràcia a Ucraïna i a la seva seguretat interna i, potencialment, també per a la de la resta del continent.
Econòmicament, i com a conseqüència tant de la política de Washington com de la de Brussel·les, Rússia s’ha convertit en el país més sancionat del món. Tanmateix, Moscou ha mantingut un considerable marge de maniobra internacional malgrat les sancions, que, en canvi, han tingut un efecte bumerang sobre l’economia europea. El cas paradigmàtic és, és clar, el de les sancions a la importació d’energia russa.
Com recull l’informe Draghi sobre competitivitat de la UE, “amb la pèrdua d’accés als gasoductes russos, el 42% de les importacions de gas a la UE arribaren com a gas natural liquat (GNL), en comparació amb el 20% el 2021”. Els preus del GNL, assenyala aquest informe, són superiors als del gas natural com a causa del procés de liqüefacció i transport, però també a conseqüència de la major competència entre compradors que hi ha ara. La petjada mediambiental del GNL resultant de l’extracció mitjançant tècniques de fracturació (fracking) als Estats Units i el transport transatlàntic és ignorada paradoxalment fins i tot pel gruix dels partits verds europeus per consideracions purament ideològiques. L’augment dels preus de l’energia ha estat un dels factors determinants que han portat a l’estancament econòmic i a la crisi industrial de la principal potència econòmica de la UE, Alemanya, amb el potencial d’arrossegar, per la seva dependència cap a ella, a la resta de països del bloc. Una crisi que també té conseqüències polítiques, amb l’avenç electoral de l’extrema dreta representada per Alternativa per a Alemanya (AfD), que ha explotat demagògicament els problemes econòmics del país i els seus efectes socials.
Res d’això sembla afectar els plans de les elits europees, que han optat per mantenir l’aposta –i en el cas dels polítics de les repúbliques bàltiques, hom podria dir que fins i tot doblar-la– amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, amb la voluntat de mantenir als EUA en el conflicte a Ucraïna o guanyar temps fins a comptar amb els recursos militars per sostenir-lo en solitari, com preveu el programa de rearmament de la UE. Amb l’esclat d’aquesta guerra, algú va dir, perspicaçment, que aquest era, a la seva manera, també un conflicte dels EUA contra la UE lliurat en territori ucraïnès. Si els EUA decidissin retirar-se –com el seu president ha suggerit, encara que sigui poc creïble– i deixar la voluminosa factura del conflicte a la UE –un país dividit i fracturat i urgentment necessitat d’una vasta reconstrucció econòmica i social que hauria de finançar una Europa que no passa precisament el seu millor moment, en cap dels aspectes que puguin plantejar-se–, Trump podria, en la seva aspiració de mantenir l’hegemonia mundial dels EUA (full-spectrum dominance), fer seves les paraules de Muley Hassan a La conjura de Fiesco de Friedrich Schiller: “El moro ha fet la seva feina, el moro pot retirar-se”.
