Juny de 2025. Amb dos anys al davant abans de les pròximes eleccions presidencials, l’extrema dreta mai no ha semblat tan a prop del poder a França. Aquesta pujada no és un accident. És el resultat d’una crisi estructural del capitalisme, la desintegració de les forces progressistes i una estratègia deliberada de feixistització impulsada per l’estat. L’amenaça no és només electoral: és cultural, institucional i policial, i afecta tots els aspectes de la vida social. Per això, la lluita antifeixista ha d’arrelar en una anàlisi integral i en una resposta que estigui a l’altura de la magnitud de l’amenaça.
I. Estat de la qüestió
L’extrema dreta va liderar les enquestes a les eleccions europees i legislatives anticipades de 2024. Només el vot de l’esquerra els va impedir accedir al poder. Les pròximes eleccions municipals poden tornar a jugar a favor seu, reforçant encara més la seva presència local. Al mateix temps, l’extrema dreta es beneficia d’un aparell partidari consolidat, una xarxa sindical en expansió (especialment dins la policia) i d’una estratègia de normalització molt efectiva. Avui, aquesta estratègia gira al voltant d’un partit capdavanter — el Reagrupament Nacional — i d’un ecosistema de grups radicals. L’entrada al govern d’una dreta radicalitzada, molt alineada amb el moviment identitari — exemplificada per figures com Bruno Retailleau, ministre de l’Interior — els ha permès modelar el discurs polític nacional.
La retòrica d’extrema dreta és omnipresent: als mitjans privats, a les xarxes socials i a la cultura popular. Temes com la immigració, la seguretat i l’Islam s’aborden des d’una mirada reaccionària cada cop més hegemònica. Poderosos imperis capitalistes, liderats per multimilionaris com Bolloré i Stérin, han posat les seves fortunes al servei de la guerra ideològica. Gran part d’aquesta batalla té lloc en línia, on Jordan Bardella, líder del Reagrupament Nacional, és tota una celebritat, especialment entre els joves.
L’ascens de les idees d’extrema dreta va acompanyat d’un desplaçament cap a la dreta de l’estat central. Progressivament, el bloc burgès abandona el seu marc liberal per promoure restriccions a les llibertats individuals. L’amenaça ja no prové només de l’extrema dreta: l’ordre neoliberal mateix es torna feixista. Per exemple, la victòria del París Saint-Germain a la Lliga de Campions i els aldarulls posteriors van alimentar una narrativa de “l’enemic intern”. El ministre Retailleau va qualificar els joves manifestants de “bàrbars”, marcant-los com a radicalment i gairebé ontològicament diferents dels “veritables francesos”. Un segment de l’esquerra comença a cedir a aquesta pressió, abraçant idees com la “brutalització” de la societat sense criticar el paper del capitalisme com a catalitzador de violència.
A la primavera del 2025, Bardella va viatjar a Israel, continuant una estratègia ben assajada de rehabilitació internacional i ofuscació ideològica. La visita buscava enfortir la respectabilitat del Reagrupament Nacional mostrant-lo com el partit més pro-Israel, tapant així les seves arrels antisemites i vichistes. En realitat, el viatge pretenia aconseguir legitimitat política a través de la diplomàcia estatal i la consolidació d’aliances amb forces autoritàries d’extrema dreta en l’àmbit global. També volia fracturar la memòria política: instrumentalitzant la lluita contra l’antisemitisme per silenciar crítics mentre permetia que el racisme estructural — contra àrabs, musulmans, negres, gitanos i migrants — prosperés. Com sempre amb l’extrema dreta, això no és un gir, sinó una màscara que revela la centralitat de l’etnonacionalisme en el seu projecte polític.
L’única victòria real de l’esquerra el 2025 va ser la condemna del Reagrupament Nacional i de Marine Le Pen al març per malversació de fons públics. Però fins i tot això es va girar en contra, convertint-se en un missatge polític: la condició de víctimes reforça la seva narrativa de “nosaltres contra el món”. Un altre cop, parts de l’esquerra van fer ressò de la retòrica d’extrema dreta denunciant el poder judicial sobre la política i afirmant que la desestabilització política estava orquestrada pel govern a través de la fiscalia.
II. Causes estructurals de l’ascens: una perspectiva marxista
Enfront del col·lapse ecològic, la inflació, la desindustrialització i l’augment de la ràbia social, les classes dominants adopten formes de govern cada cop més autoritàries. El parlament és esquivat per decrets i consells de defensa; la repressió judicial de la protesta es fa sistemàtica; l’executiu ja no amaga la seva alineació amb doctrines de seguretat. En aquest context, l’extrema dreta no és una anomalia, sinó una peça funcional del capitalisme. Desvia l’enuig cap als més vulnerables, naturalitza les jerarquies socials i utilitza el racisme com a eina de governança.
Les forces d’esquerra parlamentàries, mentrestant, oscil·len entre apel·lacions a la raó republicana i una oposició moralista. La seva incapacitat per proposar una estratègia valenta i transformadora genera confusió i abstenció. Però l’arrel més profunda de la seva impotència rau en l’estructura de la vida política francesa, que orbita al voltant de l’elecció presidencial. Aquesta competició, que concentra el poder mediàtic i l’ambició personal, impedeix la construcció de coalicions a llarg termini. Imposa un ritme de dalt a baix, un culte al lideratge i una lògica de competició — quan l’esquerra hauria de reconstruir la solidaritat, el conflicte social i les aliances populars.
Tot el camp polític d’esquerres sembla atrapat en cicles de posicionament i maniobres tàctiques, sense construir un projecte d’emancipació popular que estigui a l’altura de l’amenaça. Les condemnes a l’extrema dreta són freqüents, però manquen d’una estratègia política clara i duradora. Les connexions amb les lluites reals — vagues, campanyes contra el tancament de fàbriques, resistència a la violència policial — sovint són superficials o instrumentals. Es creen oposicions artificials entre dues Franceses imaginades: les ciutats rurals i els blocs urbans. Aquestes narratives divideixen la lluita de classes i ignoren els interessos comuns.
Mentrestant, els mecanismes de solidaritat i conflicte col·lectiu s’ensorren. Les estructures tradicionals d’educació política — sindicats, partits, associacions cíviques — s’erosionen, afectades per la precarietat, l’individualisme i fins i tot la infiltració d’extrema dreta. La por substitueix l’enuig; l’odi, l’esperança. L’extrema dreta prospera en aquest buit, revivint un discurs de dignitat a través del treball basat en l’exclusió: glorificant els “francesos treballadors”, denunciant els “defraudadors de la seguretat social” i estigmatitzant els estrangers. Aquesta ètica nacionalista del treball, falsa, però potent, arrela en l’abandonament ideològic de la política laboral per part de l’esquerra.
La precarietat generalitzada, el treball precari, els suïcidis laborals i els acomiadaments constants no han desencadenat una contraofensiva política coherent. Pitjor encara, el tancament de les últimes siderúrgiques de França — simbolitzat per ArcelorMittal — marca no només la decadència industrial, sinó la despossessió política. En aquests territoris arrasats, l’extrema dreta prospera per manca d’alternatives. A menys que l’esquerra reconstrueixi una política laboral arrelada en la planificació ecològica, el control col·lectiu de la producció, la reducció dràstica de la jornada laboral i la democràcia a la feina, continuarà deixant espai per a la feixistització social.
Aquesta dinàmica cal situar-la dins la configuració històrica específica de França. Com a país capitalista central i potència neocolonial amb una influència militar i diplomàtica desmesurada, França no és només una nació en crisi — és un imperi en retrocés. La crisi actual no es pot comprendre sense l’herència colonial, que l’extrema dreta intenta revifar mitjançant narratives de dominació, superioritat racial, missions civilitzadores i jerarquies poblacionals.
A França, la lluita de classes està inseparablement vinculada a la resistència contra les herències imperials, la racialització i la desigualtat espacial i econòmica. Els barris obrers, les regions desindustrialitzades i els territoris d’ultramar són els llocs on la dominació econòmica i la història colonial s’entrecreuen.
La burgesia francesa mai no va trencar amb un estat fort, autoritari, repressiu i tecnocràtic. El compromís fordista d’era postbèl·lica — basat en el treball assalariat, el creixement i la integració de la classe mitjana — s’ha esfondrat. El capitalisme francès d’avui es basa en l’explotació dels més precaris, el lloguer, l’expulsió de les classes treballadores dels centres urbans i un immens aparell de seguretat. Per entendre l’ascens de l’extrema dreta, doncs, cal vincular l’anàlisi de classes amb la història colonial i extreure les conclusions necessàries per a una estratègia antifeixista arrelada, popular i internacionalista.
III. Un antifexisme fragmentat però viu
Les manifestacions del Primer de Maig, les commemoracions per l’assassinat de Clément Méric i les protestes contra les lleis autoritàries mostren que la resistència antifeixista encara és viva, però que li costa coordinar-se en l’àmbit nacional. Tanmateix, l’augment de les tensions socials i la violència de l’extrema dreta subratllen la urgència d’un front ampli. L’atac al bar Le Prolé a Alès per militants d’extrema dreta no va ser un incident aïllat: representa una estratègia d’intimidació dirigida als espais de sociabilitat popular. Aquests atacs prosperen en un clima d’impunitat policial, repressió política i normalització mediàtica de l’odi. També mostren la radicalització d’alguns sectors juvenils cap a l’extrema dreta.
En resposta, col·lectius locals, sindicats (Solidaires, CGT), associacions (LDH, Attac), grups antifeixistes, moviments feministes, ecològics i antiracistes es reconstrueixen des de la base. El que va passar el 9 de juny de 2025 a Montargis va ser un punt d’inflexió. Aquesta ciutat obrera, marcada per la lluita social, va ser escollida per l’Agrupament Nacional per acollir una gran concentració internacional amb Orbán, Salvini i Abascal. L’objectiu: imposar una visió autoritària del poder en un bastió popular.
La resposta va ser massiva. Una mobilització unitària, inclusiva i popular va enviar un missatge clar: la lluita continua viva. Més de 4.000 persones van manifestar-se en una població de 15.000 habitants, convocades per la CGT, el PCF, França Insubmisa i molts altres grups d’esquerres. Aquesta demostració de força demostra que l’antifeixisme pot tornar a ser un projecte ofensiu, connectant treball, igualtat i sobirania popular.
Al mateix temps, la solidaritat amb la Flotilla de la Llibertat cap a Gaza — violentament reprimida per l’exèrcit israelià — encarna l’antifeixisme internacionalista. Aquesta solidaritat afirma una consciència clara: la lluita contra l’extrema dreta no es limita a les fronteres nacionals. Implica un rebuig global de les lògiques imperialistes, racistes i autoritàries.
L’antifeixisme ja no pot conformar-se amb la denúncia: ha de reconstruir-se. Això exigeix una articulació estratègica de la memòria històrica, el conflicte social, l’organització territorial, l’internacionalisme i la lluita pel poder. Perquè això és el que a l’esquerra li manca actualment: una visió del poder no com un artefacte electoral solitari, sinó com l’extensió de la mobilització, l’educació política i la consciència col·lectiva. La batalla no serà només moral o simbòlica: serà organitzativa, social i política. Demana que totes les persones d’esquerra prenguin el seu lloc en el moviment.
La feixistització de la societat francesa no és un fenomen espontani: és el resultat de processos polítics, culturals i econòmics. La lluita antifeixista no pot reduir-se a una postura moral: ha d’arrelar en la reconstrucció d’una estratègia política de classe, ancorada en el treball, la democràcia directa i l’ecologia popular. La batalla pel 2027 comença ara: al carrer, als barris, als llocs de treball i a la batalla d’idees.
