L’extrema dreta ha deixat de ser un fenomen marginal per convertir-se en una força política amb una capacitat significativa d’incidir en la política europea. Els seus èxits electorals, la seva presència als mitjans i l’adopció del seu discurs per part d’altres formacions han estat elements clau en el seu creixement. I el més alarmant és que aquest creixement sovint va acompanyat d’un procés de normalització que posa en risc els fonaments democràtics.
Un dels grans reptes per entendre i combatre aquest fenomen és precisament la seva heterogeneïtat i la manca de consens sobre què és exactament l’extrema dreta. No hi ha una definició única que permeti catalogar amb claredat qui en forma part i qui no. Això ens pot fer caure tant en l’exageració —veient feixisme arreu— com en la banalització, disfressant l’extrema dreta amb eufemismes com “populisme” o “conservadorisme”, que s’ha donat especialment en casos com el d’Itàlia. Per això, cal anomenar les coses pel seu nom i reconèixer els trets característics d’aquestes formacions.
Són evidents les similituds amb el feixisme històric, i l’acadèmia ha teoritzat àmpliament sobre si és o no adequat anomenar-lo així. Umberto Eco ens parla de l’ur-feixisme com la capacitat del feixisme en transformar-se en formes aparentment més innocents, de renovar-se. De la mateixa manera Enzo Traverso ens proposa el terme postfeixisme o Miguel Urbán el d’autoritarisme reaccionari per parlar de l’extrema dreta actual. Altres autors com Cas Mudde o Jason Stanley també han teoritzat sobre les característiques de l’extrema dreta actual i les seves similituds amb el feixisme històric: discursos populistes que idealitzen un passat gloriós (Make America Great Again), lideratges autoritaris, rebuig a la immigració —especialment de persones musulmanes— i una gran habilitat per modular el missatge segons el context. Així, han passat de dir que els migrants venien a robar feina, a acusar-los de posar en perill els drets de les dones o les llibertats LGBTI+. També s’oposen a l’educació sexual, al reconeixement de la violència masclista o al matrimoni igualitari, tot i que sovint instrumentalitzen certs drets quan els serveixen per atacar col·lectius concrets.
Aquestes idees han calat en el debat públic, sovint amplificades per mitjans de comunicació i xarxes socials, però també assumides parcialment per partits que, tot i no ser d’extrema dreta, han fet seves algunes de les seves propostes. Això ha tingut conseqüències profundes: el desplaçament de l’eix ideològic cap a la dreta i la consolidació de marcs mentals i polítics abans impensables en democràcies consolidades. Han mogut cap a la dreta el que s’anomena «la finestra d’Oberton».
Aquest procés s’ha vist clarament a les darreres eleccions europees de juny de 2024, en què diversos partits d’extrema dreta van obtenir resultats molt positius a França, Alemanya, Itàlia o els Països Baixos. Malgrat estar dividits en diversos grups parlamentaris, en conjunt són ja la segona força a l’Eurocambra, només per darrere del Partit Popular Europeu.
Als Països Baixos, Geert Wilders i el seu Partit per la Llibertat van guanyar les eleccions del 2023 i, després de llargues negociacions, van aconseguir formar govern amb el suport de partits que, fins aquell moment, havien mantingut un cordó sanitari. A Alemanya, Alternativa per Alemanya va guanyar per primera vegada unes eleccions regionals a Turíngia el setembre de 2024 amb més d’un 30% dels vots. A Portugal, el partit d’extrema dreta Chega, que entrava per primer cop al parlament lusità el 2019 amb un 1,4% dels vots i un diputat, a les eleccions del maig de 2025 aconseguia ser la segona força a les eleccions legislatives, només per darrere del partit conservador.
Aquests exemples mostren fins a quin punt l’extrema dreta ha sabut imposar la seva agenda. És igual de rellevant, però, i en part explicatiu del seu èxit electoral, com altres forces polítiques —tant de dreta com d’esquerra— han acabat comprant-ne part del relat. No es tracta només de tenir representació parlamentària, sinó de condicionar el conjunt del debat públic, de canviar els grans consensos socials, especialment en temes com la seguretat, les migracions o el canvi climàtic.
Vegis com, després que Giorgia Meloni anunciés la creació de centre de detenció fora de les seves fronteres, destinats a allotjar els migrants irregulars arribats al seu país, ràpidament les forces anomenades democràtiques a la Unió Europea van començar a veure amb bons ulls el que fins llavors es considerava inacceptable. Pocs dies després, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen s’obria a estudiar la proposta italiana com una solució per la Unió Europea. De la mateixa manera, més recentment el president del Regne Unit, Keir Starmer, del partit laborista, anunciava que estava estudiant la creació de centres de retorn per a migrants fora de les seves fronteres.
El perill, doncs, no és només que aquestes formacions governin, sinó que la seva visió del món es normalitzi i esdevingui hegemònica. I aquest risc s’amplifica quan les respostes polítiques per a frenar-los es limiten a vetar-les dels espais institucionals sense qüestionar-ne els marcs ideològics. El cordó sanitari, en aquest sentit, pot ser insuficient o fins i tot contraproduent si no s’acompanya d’una resposta contundent contra el seu relat: des de la demonització de l’educació sexual fins a l’estigmatització de les persones migrades. La resposta a l’extrema dreta no ha de ser l’oposició en si mateixa, sinó la construcció d’una alternativa política real que trenqui amb els seus marcs.
Les implicacions d’aquest auge en la democràcia són evidents, perquè no afecten només els col·lectius diana de l’extrema dreta, sinó que també erosionen la cohesió social i posen en dubte els grans consensos democràtics en favor dels drets humans i la igualtat, fins ara majoritaris i suportats per grans capes de la nostra societat. Sabem que les democràcies europees tenen moltes deficiències i cal continuar treballant per un món més just, però l’auge dels partits d’extrema dreta i la normalització dels seus marcs ideològics posen en dubte fins i tot aquests mínims. Hem de tenir clar, parafrasejant a Audre Lorde, que el demà pertany (o ha de pertànyer) a la gent que creiem que el demà pertany a tothom. És un deure democràtic construir alternatives que combatin l’auge de l’extrema dreta arreu.
