Miguel, el 20 de juny és el dia mundial de les persones refugiades. Parlem de necropolítica. A la teva etapa d’eurodiputat al Parlament Europeu va estar, entre altres organitzacions que treballen pels drets humans, Caminant Fronteres, denunciant les morts que originen les polítiques migratòries dels governs d’Espanya i de la Unió Europea. Creus que la majoria de la població, incloent-hi les esquerres, tenen normalitzades aquestes morts?
Sí, evidentment sí. Jo crec que ningú no pot negar que la Unió Europea practica des de Schengen una autèntica necropolítica migratòria, un racisme institucional de guant blanc. Una Europa fortalesa, que cada vegada va “in crescendo” en les seves polítiques de mort. Sobretot arran de la mal anomenada crisi dels refugiats, el 2015, veiem una agudització i acceleració de les polítiques racistes, de mort, de la Unió Europea. I això és àmpliament conegut per la població i les organitzacions que, normalment, o miren cap a una altra banda o entenen que ara no toca. Jo crec que tothom ha vist les imatges de més de 40 persones apallissades fins a la mort a la tanca de Melilla, més 30 desaparegudes. Estem parlant de pràcticament 70 morts. Tothom ha vist aquestes imatges de cossos negres agonitzant el sol.
Qui era el ministre? Marlaska. Qui continua sent ministre? Marlaska. Ha passat alguna cosa? No. El coneixíem? Sí. Perquè potser, les morts a la Mediterrània, les morts a l’oceà Atlàntic, que és la ruta més perillosa i més mortífera, ara mateix, de l’Europa fortalesa, totes aquestes persones que moren poden ser números o poden ser estadístiques. No n’hem vist els cossos, les cares. Però en el cas de la tanca de Melilla, vam veure els seus cossos apallissats. Som plenament conscients del que ha passat.
Al cap de dos dies érem 200 persones a la plaça de Callao, protestant, de les quals més de la meitat eren persones racialitzades. Aquesta és la realitat. Jo et faig una altra pregunta. Si hagués estat un ministre del Partit Popular, quanta gent hi hauria hagut a la plaça de Callao?
Segurament hauria tingut un rebombori parlamentari, al Congrés, demanant la seva dimissió per part de la majoria dels grups parlamentaris.
Quanta gent va demanar la dimissió de Marlaska?
Doncs, pocs.
T’ho dic jo? Grup parlamentari, cap.
O diputats a títol personal
A títol personal, alguns, molt poquets. Ho dic perquè jo vaig liderar una carta de càrrecs públics demanant la dimissió de Marlaska i em vaig sentir molt sol recollint firmes. Vaig aconseguir que Marlaska hagués de venir al Parlament Europeu a donar explicacions i també em vaig sentir molt sol.
Crec que això demostra com som plenament conscients del que passa a les nostres fronteres, que en el millor dels casos mirem cap a una altra banda i en el pitjor emparem majoritàriament aquesta necropolítica migratòria. Hi ha excepcions, evidentment, però majoritàriament és el que passa. I la pregunta és per què? Per què emparem aquesta necropolítica migratòria que tracta les persones migrants, fonamentalment negres? Perquè hi ha una lògica de blanquitud a les polítiques racistes de l’Europa fortalesa.
Crec que també està molt vinculat amb les lògiques de l’escassetat que han construït les polítiques neoliberals. Les polítiques neoliberals no només han construït, o no només han generat, retallades dels nostres drets, no només han generat austericidi, sinó que també han generat un sentiment dins de la població d’escassetat, de no n’hi ha per a tothom. I davant aquesta lògica de no n’hi ha per a tots, l’extrema dreta aconsegueix construir un relat on se suma pràcticament el conjunt de l’arc parlamentari de “si no n’hi ha per a tots, expulsem sectors socials del repartiment dels recursos escassos”.
I a qui s’expulsa? Als sectors més fragilitats de la societat. I qui són aquests sectors? Doncs, evidentment, la població migrant. I aleshores hi ha una lògica que Saskia Sassen, la sociòloga, parla d’expulsió. Expulsem una part de la població del dret a tenir drets.
Veiem com Aliança Catalana arriben a parlar de reemigració, és a dir, expulsar totes les persones migrants, incloent-hi les que tenen una situació administrativa regularitzada.
No només. La reemigració seria un altre concepte que va fins i tot més enllà i té un element etnoidentitari molt fort. Perquè seria, en el cas d’Aliança Catalana, tothom que no tingui cognom català.
Repatriació al lloc d’origen.
Però no una persona migrant, sinó una persona nascuda a Catalunya. Fins i tot amb diverses generacions nascudes a Catalunya, però que etnoidentitàriament no sigui considerat català.
Perquè el concepte de reemigració ve de “generació Identitària”. Bàsicament, han estat els austríacs, l’extrema dreta austríaca, els que ho han popularitzat. Després AfD, Alternativa per Alemanya, que repartien butlletes d’avió a totes les persones que tenien cognoms no alemanys, però eren tan alemanys com qualsevol, perquè podien haver nascut diverses generacions a Alemanya.
És el que proposa Aliança Catalana, que va un pas endavant. No la categoritzaria com la “Vox independentista”, sinó que és diferent. Té un element etnoidentitari més fort que Vox. Vox té una qüestió més cultural. Tu, si parles espanyol, si et sents espanyol, si ets cristià, hi ha un cert element d’assimilació, per exemple, cap a la població llatinoamericana, en alguns sentits. Cosa que no ho veuràs a Aliança Catalana, que té un concepte molt més islamòfob, molt més etnoidentitari, de què vol dir ser català, que connecta millor amb l’extrema dreta austríaca o l’extrema dreta alemanya i amb certs elements també de l’extrema dreta francesa.
De fet, Plataforma per Catalunya, al seu moment, el 2000, també tenia aquest concepte més etnoidentitari en les seves propostes i la islamofòbia era també un element important. De fet, van ser els primers que van començar a qüestionar l’element del padró a Catalunya. I, ara veiem com es reprèn el tema per part d’Aliança Catalana, però també per part del PP, per part de Vox, per part de Junts, per part del PSC, per part d’Esquerra.
Però, per tornar al tema inicial, jo crec que hi ha una lògica de xovinisme del benestar, que anomena Habermas, on si jo vull tenir drets, he d’expulsar el meu veí del dret a tenir drets. I en aquesta lògica d’expulsió es construeix un element molt pervers, de guerra entre l’últim i el penúltim pels recursos escassos. I s’hi construeix aquesta matriu de xenofòbia econòmica, conjuntada amb aquesta lògica de la blanquitud, molt vinculada als processos colonials al seu moment. És a dir, la identitat de la blanquitud construeix la legitimació social i popular de les polítiques migratòries i de la necropolítica de la Unió Europea.
Però aquesta cultura dels altres, de la blanquitud, està inserida també en part de l’esquerra europea, en el sentit que causa més impacte emocional, per no dir ja impacte mediàtic, que l’exèrcit sionista assassini uns periodistes occidentals, uns cooperants occidentals o uns funcionaris occidentals de les Nacions Unides que milers de nenes i nens assassinats i torturats.
Perquè la blanquitud és un constructe ideològic nascut a la modernitat europea, vinculat a la legitimació dels processos colonials en curs. I l’esquerra europea no deixa de viure a Europa, no deixa de viure a la mateixa realitat on et travessen les lògiques de la identitat de la blanquitud i el patriarcat. L’esquerra europea no és patriarcal? És patriarcal, evidentment. I té elements racistes? És clar que sí. Això és una qüestió evident, però no sols opera la lògica de la blanquitud, que és molt important. De fet, si tornem al tema de Melilla et faria una altra pregunta. Tu creus que si haguessin matat 70 refugiats ucraïnesos Marlaska seguiria sent ministre?
Ni Sánchez. És clar. Ni Sánchez.
70 refugiats. Doncs jo t’explicaré una anècdota. Mira, al mes de l’assassinat a Melilla jo em vaig desplaçar-hi. I vaig poder tenir reunions amb diversos supervivents. I no ho vaig poder fer públic perquè era un peticionari d’asil. Cal recordar que de les 200 persones que no van ser expulsades en calent, el 99% han tingut el dret a demanar asil. Crec que és important que la gent sàpiga que eren fonamentalment sudanesos i del Txad. Dos llocs en guerra i amb dret a l’asil i al refugi polític. Doncs un d’ells em va dir, bé, jo soc ucraïnès. La meva mare és ucraïnesa i el meu pare és sudanès. Jo anava amb una eurodiputada alemanya, de Die Linke, que li va preguntar: “I per què no vas anar a la frontera i vas dir que eres ucraïnès? (perquè tenia doble nacionalitat). I va respondre “perquè soc negre”.
Perquè no hi ha cap negre que es pugui acostar a 4 o 5 quilòmetres de la frontera amb Melilla. La gendarmeria marroquina no deixa a cap negre acostar-s’hi. Crec que és un exemple gràfic d’aquella lògica de la blanquitud que parlàvem abans.
En lògica de la blanquitud, o al revés, ¿com s’explica que l’extrema dreta nord-americana trumpista sigui tan racista i, en canvi, hagi tingut un corriment de vots de persones d’origen d’Amèrica Llatina i afrodescendents que no es van sentir interpel·lats pel partit demòcrata? Un partit racista, una opció racista que obté vot multiracial.
Una gran contradicció. Bé, primer cal agafar les dades amb pinces, perquè els demòcrates van continuar guanyant entre la població negra, fonamentalment. I entre la població llatina també van guanyar els demòcrates. Una altra cosa és que, tant a la població negra com a la població llatina, va créixer el trumpisme. Evidentment, no hi ha una única raó, però, per exemple, la qüestió de la nova dreta cristiana i dels evangèlics té una força molt important al corriment de vot llatí i de vot negre cap a Trump.
La mateixa influència evangèlica que va fer pujar al poder Bolsonaro
Aquí nosaltres no tenim tanta influència evangèlica, és clar. El lobby evangèlic s’està tornant un lobby fonamental a la política nord-americana i a la política llatinoamericana. No podríem entendre la victòria de Bolsonaro sense els evangèlics, però tampoc la de Bukele, per exemple, a El Salvador.
Fins i tot als Estats Units, una societat on el 82% de la societat és creient practicant. Un 82% és una barbaritat. D’aquell 82%, el 75% són cristians. I d’aquest 75% el 55% són evangèlics. És a dir, el poder de l’evangelisme, ara mateix, políticament, és molt fort. Poca gent coneix que Trump, ja des de la primera legislatura, va aplicar el que es deien els dilluns de prec a la Casa Blanca, reunint tot el seu gabinet amb diferents pastors evangèlics, entre els quals hi ha diversos llatins, i resaven conjuntament, esmorzaven i comentaven l’agenda política de la setmana. Hi ha molta gent que ha vinculat, per exemple, el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units, de Tel-Aviv, a Jerusalem, com una qüestió de cessió a l’Estat d’Israel. Va ser una cessió als evangelistes. Els evangelistes es declaren sionistes. De fet, si veiem la primera administració de Trump, per exemple, Pence, el que n’era el vicepresident, era un evangèlic acèrrim. El responsable de la política exterior era també un altre evangèlic i el cap del Pentàgon també Fins i tot van afavorir que altres països llatinoamericans com Guatemala, Hondures o Brasil també modifiquessin la seva ambaixada a Israel.
De fet, l’evangelisme va posar un nom a Trump, que és el “Ciro” modern. Per als evangèlics, “Ciro”, aquest rei pervertit, aquest rei babilònic, que encarnava tot allò que un bon cristià rebutjaria, però que va ser convençut per Déu per canviar i ser l’executor de Déu a la terra. Trump ha estat comparat amb un “Ciro” modern pels evangèlics, per dir que ha anat amb prostitutes, té problemes amb la justícia, però Déu l’ha convençut perquè sigui l’executor de la seva obra a la terra. Veiem com els evangèlics o els neofonamentalismes religiosos tenen cada cop més pes a l’extrema dreta.
De fet, el primer diputat evangèlic pentecostal a Espanya surt elegit amb Vox. Per exemple, Ayuso va portar diversos predicadors evangèlics a mítings del Partit Popular a la Comunitat de Madrid per connectar amb la població llatina. Això ha tingut un pes molt important també a Trump, a l’última elecció.
Quina diferència fonamental trobes entre el primer mandat i el segon mandat de Trump?
No portem tant de temps, però sí que hi ha certs elements importants que ens permeten entendre que tindrem un Trump molt més perillós a la segona legislatura que la primera.
Primer, a tots els governs d’extrema dreta és molt més dura a la segona legislatura que la primera. Entre altres coses, perquè a la primera legislatura comença havent de saber on és el bany a la Casa Oval. Ara Trump coneix l’Estat, coneix les seves limitacions, ha aconseguit conèixer els secrets de l’Estat nord-americà, mentre que a la primera legislatura era un novell i de fet era un outsider de l’aparell republicà.
Ara és tot el contrari. Coneix l’Estat. Ha tingut una llarga experiència, en aquest sentit, d’una legislatura i, després els anys posteriors, per a un altre element fonamental, modificar el Partit Republicà. Trump ja no és un outsider del Partit Republicà. El Partit Republicà ha esdevingut un Partit trumpista o de majoria trumpista. A la primera legislatura la majoria dels diputats republicans eren contraris a Trump. Ara la majoria dels diputats republicans, per no dir pràcticament la totalitat, són trumpistes. A la primera legislatura, Trump no controlava ni el Senat ni el Congrés. En aquesta els controla, A la primera legislatura Trump no tenia el control del Tribunal Suprem, no tenia cap majoria conservadora. Gràcies a la primera legislatura, on va poder col·locar diferents magistrats, ara controla el Tribunal.
Clinton va treure quatre milions de vots a Trump. Trump, en aquesta segona legislatura, va guanyar en vot popular. Tenim un Trump amb experiència, sense traves, que no té contrapesos dins del que ara seria el model democràtic nord-americà. Tenim un Trump encoratjat, que sap que si no aconsegueix canviar la Constitució nord-americana o donar un cop estat, serà la seva última legislatura, amb la qual trepitjarà l’accelerador. La gran diferència és que és un Trump molt més perillós que a la primera legislatura.
En aquest segon mandat, la política aranzelària, la monetària i la fiscal són una expressió de què els Estats Units estan en absolut declivi. I potser el que intenta és una hegemonia compartida amb la Xina i Rússia, una tripolaritat. Tu creus que està intentant això? No em puc carregar el multilateralisme, no puc tornar a la unilateralitat, a la potència hegemonia, intentaré tenir dos o tres regnes de taifes mundials.
No. Crec que ell el que vol és tornar a la lògica unipolar de l’imperi.
Això és possible?
Però, qui diu que sigui possible? Jo dic que cal no confondre el possible amb allò que pretén Trump. Jo crec que això és un element important. El MAGA, tornar a fer gran Amèrica una altra vegada. No és tornar a fer gran Amèrica una altra vegada amb la Xina. No és tornar a fer gran Amèrica una altra vegada amb Europa. No és tornar a fer gran Amèrica una altra vegada amb els BRICS, amb Rússia.
La seva lògica és una lògica i ell funciona com si no estiguéssim davant d’una pèrdua de la unipolaritat. La lògica aranzelària és molt clara en aquest sentit. Els Estats Units manen, i si econòmicament ja no mana, militarment segueixen manant. Jo crec que això és un element molt important, Trump no té cap problema a utilitzar aquests dos elements i a fer política com fer negocis. Però el seu objectiu és tornar a la unipolaritat, no negociar. És una lògica de subordinació. Amb els aranzels s’ha vist, vindran a besar-me el cul.
Ho aconseguirà? No ho sabem. Però crec que cal ser previnguts, en el sentit que l’imperi nord-americà està en declivi, però no ha caigut. Ni hi ha cap altre imperi que ocuparà el seu lloc a curt termini. L’hegemonia cultural nord-americana continua sent total en l’àmbit mundial. Continuem consumint Netflix, HBO. Podríem parlar que està en declivi, que consumim una mica menys que abans. Però és hegemònic i sobretot, la capacitat de regeneració del capitalisme nord-americà en els darrers 100 anys és increïble.
La seva capacitat militar no té avui dia comparació en l’àmbit mundial i el seu desplegament no té comparació amb cap altre exèrcit. Els xinesos no en tenen, són el tercer en despesa. La Unió Europea està abans que els xinesos, i el quart seria Rússia.
El gran problema és econòmic. És aquí on es veu més el declivi de l’imperi nord-americà. I és on Trump està intentant imposar una relació avantatjosa per intentar recuperar aquest imperi econòmic perdut. I això és el que veig més difícil d’aconseguir. És on jo crec que té més problemes. Però l’hegemonia no només és econòmica i l’imperi encara no ha caigut. Trump pot ser el seu enterrador, però qui sap cap on va.
Fa pocs dies hem vist una manifestació de defensa dels valors europeus. Però obliden que tota la política de rearmament europeu, que ho defensen amb el relat de l’autonomia estratègica d’Europa, és comprar armes i el seu respectiu programari als Estats Units. Com s’ho empassa això una bona part de la població?
El rearmament europeu seria més complex, perquè hi ha una proposta d’inversió molt forta a la indústria militar pròpia europea. Ara mateix la dependència nord-americana és molt gran, però dins del rearmament es vol limitar aquesta dependència armamentística nord-americana per al 2030 en un 40% Hi ha una lògica d’independència de la indústria militar.
I de fet França és la segona indústria militar del món, superant Rússia. Jo crec que és un element important. I Alemanya, que és la cinquena, és la que més està invertint diners públics per intentar accelerar en aquesta carrera. Amb la qual cosa, el rearmament sí que té una lògica de construir una mena de certa independència, no només militar en el sentit dels exèrcits, sinó també militar en el sentit de la indústria.
També en política europea, el PSOE, Pedro Sánchez, admet que s’incorpori una part de l’extrema dreta a la Comissió Europea a canvi de tenir la comissària Teresa Rivera. Veurem una homologació institucional de l’extrema dreta als governs de la Comissió Europea en els pròxims temps?
Fa temps que veiem una homologació de l’extrema dreta. No sé si recordes quan l’FPO austríac, de Haider, va entrar al govern austríac el 2000. Onze països de la Unió Europea van imposar fins i tot queixes diplomàtiques. I ara l’FPO austríaca van guanyar les eleccions, se’ls ha encomanat formar govern i ningú ha dit res. Meloni és presidenta del govern d’Itàlia, Orban és president d’Hongria, Wilders n’és el president dels Països Baixos. Hi ha clarament una homologació.
Podem veure Fratelli d’Italia, de Meloni, al PP Europeu d’aquí a quatre dies.
Potser. No és descartable, ni de bon tros. Ja ho va estar al seu moment. Cal recordar que Fratelli d’Italia és una escissió de Forza Italia. I Meloni va ser la ministra de joventut de Berlusconi. Amb la qual cosa ja ha estat al Partit Popular. De fet, Tajani, l’actual cap de Forza Italia i expresident del Parlament Europeu, ha plantejat aquesta possibilitat. Evidentment, perquè hi hagi una extrema dreta bona, hi ha d’haver una extrema dreta dolenta. Això és una lògica molt important. Però sí, crec que l’extrema dreta ja està homologada a Europa. El Partit Popular al Parlament Europeu té majoria amb l’extrema dreta i la utilitzen.
Però, abans de Teresa Rivera, cal recordar que el Partit Socialista Europeu ja vota moltes vegades amb l’extrema dreta, permetent, per exemple, que Hermann Tertsch, de Vox, fos vicepresident de la Comissió Unió Europea-Mèxic, a la legislatura anterior. Es va votar una colpista boliviana, que era la proposta d’Hermann Tertsch i l’extrema dreta europea, perquè no sortís una candidata sahrauí. O sigui, que no és una cosa nova en aquest sentit. Una altra cosa és que anem cada vegada a una normalització encara major.
