Fa 26 anys que Hugo Chávez va arribar al govern a Veneçuela, i 27 de la seva primera victòria electoral. Des de llavors, s’han celebrat 32 consultes electorals, de les quals 30 han estat guanyades pel chavisme.
L’última, la número 32, va tenir lloc el passat 25 de maig, per elegir els governadors dels 24 estats que conformen la República Bolivariana de Veneçuela, els 260 diputats dels parlaments estatals i els 285 diputats nacionals. Més de 6.000 candidats, en representació de 54 organitzacions polítiques (36 d’àmbit nacional) de diverses orientacions, es van presentar a aquestes eleccions. En aquesta ocasió, una vegada més, el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) es va presentar en aliança amb altres partits sota el paraigua del Gran Pol Patriòtic (GPP). A més de l’aliança electoral, el chavisme fa temps que busca la unitat de les forces d’esquerra, tenint en compte la seva diversitat i pes polític diferenciat. En conjunt, les forces del canvi van obtenir el 82% dels vots, la majoria absoluta al Parlament i 23 dels 24 governadors estatals, entre ells cinc dones. En aquest darrer aspecte, cal destacar el vot femení, que reflecteix el paper de les dones en la direcció de molts organismes de masses i moviments populars.
El Gran Pol Patriòtic va augmentar els seus vots, superant els 5 milions i guanyant prop d’1,3 milions de vots més que el 2021. Aquest suport, en canvi, va disminuir als estats de Barinas, Carabobo, Mèrida i Táchira, on l’oposició continua sent forta.
Les divisions en les oposicions
L’únic estat guanyat per les oposicions va ser Cojedes, i el president Maduro va felicitar el guanyador i li va oferir cooperació. Ja ho havia fet el 2021 amb els governadors opositors que havien guanyat a Barinas, Nueva Esparta i Zulia, estats que ara han tornat a mans del chavisme, en part gràcies a les seves divisions.
Davant la unitat del Gran Pol Patriòtic, com ja és habitual, l’oposició es va presentar dividida entre una part moderada que va decidir participar en el procés electoral i una altra decididament colpista, estretament vinculada als Estats Units, que va cridar al boicot del procés i manté obertament l’estratègia de desestabilització.
Però no només això. També l’oposició «moderada» de dretes es va presentar dividida. D’una banda, la coalició Alianza Democrática; de l’altra, la Xarxa Decide d’Henrique Capriles, excandidat presidencial i exgovernador de Miranda. Recentment, Capriles va ser expulsat del partit Primero Justicia per haver decidit participar en les eleccions. També cal destacar la forta presència de candidats independents, al marge de les grans coalicions, cosa que ha fragmentat encara més l’escenari polític.
En canvi, el colpisme d’extrema dreta de María Corina Machado, que va fer campanya a favor del boicot electoral, continua inventant xifres, com en les eleccions presidencials de juliol passat que van donar la victòria a Maduro. Després dels comicis del 25 de maig, Machado va reivindicar una suposada victòria de l’abstenció: «més del 85% dels veneçolans van desobeir el règim». Afirmacions desmentides per les dades oficials del Consell Nacional Electoral (CNE), un poder formalment autònom del Govern i amb presència opositora. De fet, segons el CNE, dels 21.485.669 electors habilitats (d’uns 29 milions d’habitants), hi va participar el 42,63%. Una diferència gens menyspreable.
Però més enllà de la guerra mediàtica de xifres, l’abstenció té diverses causes. En primer lloc, l’absència dolorosa de com a mínim 4 milions de persones (més de 6 milions segons l’oposició…) que, especialment durant els anys més durs del bloqueig nord-americà i europeu, van emigrar a la recerca de millors condicions de vida, però continuen registrades al cens electoral. Tanmateix, fins i tot en els moments més difícils, l’oposició colpista ha demanat augmentar les «sancions» contra el país, sense preocupar-se per l’impacte sobre les condicions de vida de la població. La migració és una figura sempre agitada per l’oposició per demostrar la “fugida de la dictadura de Maduro”, però oblidada olímpicament quan es tracta d’eleccions, per inflar la xifra d’abstenció.
Una segona raó és la taxa d’abstenció «fisiològica» en aquest tipus d’eleccions, considerades «secundàries» respecte a les presidencials.
També hi ha un cert cansament envers la política i la participació electoral, present entre la població veneçolana, que mostra signes d’esgotament després de desenes de processos electorals.
En qualsevol cas, la dreta manté una bona base política i electoral, i ha guanyat espai entre els indiferents i els desencantats, utilitzant l’antipolítica com a eina, gràcies també a alguns errors del chavisme i l’arrogància d’alguns dels seus dirigents. La dreta colpista ha aconseguit convèncer diversos sectors populars, com ho demostra el segon lloc obtingut pel candidat de María Corina Machado en les eleccions presidencials del 28 de juliol. Per al chavisme, seria un greu error subestimar aquest fet i refugiar-se en un cert triomfalisme.
La primera vegada a la Guaiana Esequiba
Per primera vegada es va votar a la Guaiana Esequiba, territori que Veneçuela reclama a Guyana des del 1899. És un litigi que s’arrossega pels tribunals internacionals des de fa més d’un segle. El govern bolivarià ha apel·lat fins ara a la diplomàcia, al dret internacional i a l’acord de Ginebra, però amb poc èxit, ateses les riqueses en joc (petroli, or, bauxita, diamants, etc.) d’aquesta zona.
Davant els pobres resultats diplomàtics (tot i continuar per aquesta via), l’any passat el govern de Maduro va promoure un referèndum per sancionar l’existència de la Guaiana Esequiba com un estat integrant de Veneçuela, per donar un senyal polític i posar a prova la voluntat popular. Un referèndum àmpliament guanyat pel govern. Ara, el nou estat ha elegit un governador chavista i vuit diputats, tot i les amenaces de represàlies i detencions per part del govern guyanès a qui anés a votar. Aquest mateix govern, amb una clara mostra de vassallatge i una bona dosi de provocació, va permetre que la multinacional Exxon Mobil extragués petroli en la zona en disputa amb Veneçuela, amb la flota del Comando Sud dels EUA protegint les perforacions il·legals.
El vot dels pobles originaris
Capítol a part mereixen les eleccions dels representants dels pobles originaris, que van votar l’1 de juny, amb les seves pròpies normes i costums, i una alta participació. Hi ha gairebé 170.000 persones registrades com a tals i amb dret a vot, organitzades en unes 3.900 comunitats.
Des de la selva amazònica fins a les terres ancestrals del Zulia, passant pel delta de l’Orinoco, els pobles originaris es van mobilitzar per elegir tres diputats a l’Assemblea Nacional i nou als parlaments dels estats Amazones, Apure, Anzoátegui, Bolívar, Amacuro, Monagas, Sucre, Zulia i la Guaiana Esequiba. Els seus colors i la seva determinació van protagonitzar les eleccions d’aquests nou estats veneçolans.
Com reconeix la Constitució de la República Bolivariana de Veneçuela, aquestes eleccions es van celebrar d’acord amb les tradicions i costums de cada poble. L’article 125 de la Constitució garanteix els drets dels pobles originaris, incloses les seves formes d’organització social i política i els seus coneixements ancestrals. Un procés democràtic que reflecteix la voluntat de les comunitats i enforteix la identitat i l’autonomia dels pobles originaris. Alhora, reafirma el compromís de Veneçuela amb la inclusió i el respecte a la diversitat cultural i política dels seus pobles natius.
Per què guanya el chavisme?
En primer lloc, per l’organització capil·lar i unitària del PSUV i els seus aliats polítics: des del sector majoritari del Partit Comunista (que no té res a veure amb aquell que fa temps s’alia amb l’extrema dreta), que és el segon partit més votat de la coalició, fins als Tupamaros, passant per Pátria Para Todos (PPT), la Unidad Popular Venezolana (UPV), el partit de la desapareguda Lina Ron, i altres.
Però més enllà dels partits, a la victòria electoral hi han contribuït decisivament les organitzacions de masses del chavisme, començant per les organitzacions de carrer i de barri, com les anomenades Unitats de Batalla Bolívar i Chávez (UBCH). També ha estat clau l’aportació des de la base de les estructures socials del territori, en particular els Circuits Comunals i els Comitès Locals d’Abastiment i Producció (CLAP), així com les anomenades Missions (programes sectorials d’abast nacional), que juntament amb el Gran Pol Patriòtic s’han mobilitzat per tot el vast territori durant els darrers mesos.
Alhora, les forces bolivarianes han estat capaces de presentar una proposta orgànica de govern, tant als territoris com a escala nacional. Una proposta unitària i unificada, malgrat el fort debat intern, que, tanmateix, representa un senyal de vitalitat del procés participatiu. Una proposta que ha despertat moltes expectatives, debatuda amb els parlamentaris en milers d’assemblees populars, basada en 7 grans eixos de transformació del país.
D’entre els processos participatius duts a terme aquest any, també destaquen les tres consultes populars sobre «pressupostos participatius» per a projectes territorials, i n’hi haurà dues més abans que acabi l’any.
Una distància sideral respecte a la proposta buida de les oposicions «venudes a la pàtria», que no tenen capacitat de convèncer com a alternativa, donades les seves receptes trillades de privatització neoliberal, dictades per Washington. Disposades, com estan, a lliurar el país als Estats Units a canvi de reconeixement polític i unes engrunes. El cas paradigmàtic és la farsa del «president autoproclamat» Juan Guaidó, gràcies al qual els moderns pirates de Washington s’han apoderat d’actius veneçolans importants com l’empresa de distribució de petroli CITGO, entre altres.
Finalment, però no menys important, les darreres setmanes l’administració Trump ha decidit deportar molts migrants veneçolans, retinguts als Estats Units i enviats a El Salvador a canvi de sucosos pagaments al règim de Bukele. Un intent de resoldre la qüestió migratòria «venent migrants» i externalitzant-los a tercers països. Una «moda internacional» recent, que també ha posat en el punt de mira el govern italià de Meloni i el cas d’Albània. Les deportacions van provocar una onada d’indignació a Veneçuela, van deixar al descobert les contradiccions de les oposicions i les van posar en un compromís.
Un jardí de roses?
Com sempre, l’experiència veneçolana no és un jardí de roses ni un paradís terrenal, i hi ha molts problemes per resoldre. El procés del socialisme bolivarià ha estat sempre un laboratori per construir una societat amb «la màxima suma de felicitat, la màxima seguretat social i la màxima estabilitat política possible» (Simón Bolívar dixit). És un procés amb característiques pròpies i contradictòries, com qualsevol procés real, fet per dones i homes de carn i ossos. Un canvi que ha de ser analitzat amb els seus propis problemes, en la seva realitat concreta, lluny del miratge de la democràcia representativa i de les malalties de l’eurocentrisme que també afecten una bona part de l’esquerra occidental.
Hi ha un fet que pesa com una muntanya i que és ignorat de manera instrumental per l’artilleria mediàtica del mainstream internacional. Des de la primera victòria electoral del comandant Hugo Chávez i ara amb el govern del president Nicolás Maduro, el procés veneçolà ha patit l’atac incessant i implacable d’una guerra multifacètica, feta de bloqueig econòmic i comercial, atacs diplomàtics, terrorisme violent i agressives campanyes mediàtiques internacionals. Tant des dels Estats Units com des dels sectors i governs més reaccionaris de la Unió Europea, decidits a enfonsar l’experiència bolivariana per demostrar que no hi ha alternativa al capitalisme.
Malgrat això, el 25 de maig la majoria dels electors i electores van confirmar la vocació de pau i la voluntat de continuar el procés de transformació del país. Un vot que va rebutjar els complots colpistes de l’imperialisme nord-americà i del feixisme internacional, i va confirmar la voluntat del poble veneçolà de construir el seu propi destí.
Com sostenia el dirigent revolucionari veneçolà desaparegut Alí Rodríguez, el repte al qual s’enfronta el procés bolivarià és passar d’un capitalisme d’Estat redistributiu a una transició en direcció socialista. Una prova important en l’àmbit legislatiu serà la proposta de reforma constitucional, que el Govern ha anunciat que vol presentar al nou Parlament que prendrà possessió el 5 de gener de 2026. Una reforma que pretén enfortir el poder popular des de baix, des de les Comunes, embrions de govern comunitari i territorial, així com l’experiència de «democràcia participativa i protagònica».
Mentrestant, Veneçuela ha estat escollida per segona vegada a la vicepresidència de l’Assemblea General de l’ONU.
Article originalment publicat a https://marcoconsolo.altervista.org/el-chavismo-vuelve-a-ganar-en-venezuela/.
