Pontesa va ser molt més que una fàbrica de porcellanes a Galícia; va ser un motor d’emancipació i d’esperança per a centenars de treballadores, i avui continua sent símbol d’una lluita obrera encara oberta. Fundada l’any 1961, arran del grup ceràmic Álvarez, per Manuel Álvarez a Ponte Sampaio, a la ria de Vigo, Pontesa va néixer en el context de la reindustrialització de l’Estat espanyol d’aquella època, impulsada per fortunes d’indians retornats d’Amèrica. Durant dècades, la fàbrica va donar feina a més de mil persones, especialment dones joves que, per primer cop, trobaven la via cap a la independència econòmica.
Pontesa, a més d’un lloc de treball, era també un teixit de vida comunitària, amb escola, economat, cantina i activitats esportives, com un equip de bàsquet femení. Durant els primers anys, especialment als seixanta i setanta, va viure un temps d’esplendor, exportant a Llatinoamèrica, i fins i tot els sindicats van aconseguir reduir la jornada laboral de 48 a 40 hores setmanals. Però amb la reconversió industrial dels anys vuitanta i noranta, les condicions laborals es van degradar: jornades de dotze hores, salaris miserables, una gestió negligent i una estructura patriarcal inadmissible van acabar desencadenant un gran malestar entre les treballadores, canalitzat en una lluita obrera exemplar, convocant-se al llarg dels anys aturs laborals i manifestacions. Aquestes reivindicacions continuen actives: el tancament definitiu de la fàbrica va arribar l’any 2001, però des de llavors les treballadores continuen lluitant als jutjats per reclamar els salaris impagats i les indemnitzacions.
La directora, periodista i escriptora gallega Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), amb una obra cultural que té entre els seus temes centrals la lluita feminista i obrera, recupera aquesta història silenciada al documental “Nación”, estrenat el 2020, posant veu i rostre a aquestes dones que, més de vint anys després del tancament de la fàbrica, continuen reclamant justícia. Explicant la història de Pontesa, “Nación” es converteix en un cant a la necessitat de memòria, solidaritat i lluita col·lectiva. La pel·lícula ha estat reconeguda amb el Premi Especial a la Millor Direcció al Festival de Cinema Europeu de Sevilla i nominada als Premis Mestre Mateo com a Millor Documental i Millor Música Original. El passat divendres 25 d’abril, en un acte organitzat per l’ACGB (Asemblea Cultura Galega de Barcelona), “Nación” es va projectar al Cinema Maldà de Barcelona, amb la presència de la mateixa Margarita.
Ledo ens mostra com per a moltes d’aquestes dones, l’entrada al món laboral a través de les portes de Pontesa va suposar un despertar de l’autoestima i la consciència de classe. Com a un dels personatges trobem a la sindicalista Nieves P. Lusquiños (ara ja tristament morta, el passat 16 d’abril), que va entrar a treballar-hi amb només 14 anys, obtenint el seu primer salari “en un sobre beix” que li obria un futur d’independència personal, fins que el patró va deixar de pagar els salaris. En una de les escenes de la pel·lícula, ella mateixa afirma amb rotunditat: “Traballar sen cobrar? Iso nin falar!” (“Treballar sense cobrar? Això ni parlar-ne!”). A través de la fàbrica, moltes dones van viure les seves primeres experiències d’autodefensa i reivindicació de drets, conreant una fèrria dignitat que es transmet de manera molt emotiva en cada fotograma de la pel·lícula. Com explica la directora, sense aquests espais industrials, el feminisme popular, òbviament travessat per la qüestió de classe, tal com el coneixem avui no hauria estat possible.
A través de la mirada cinematogràfica d’Alberte Branco, la música de Mercedes Peón i les interpretacions de Mónica de Nut, “Nación” ens explica que el litigi que aquestes dones van sostenir va arribar a vista oral el 28 de gener de 2020 als jutjats de la Corunya. L’última vista es va celebrar en el jutjat de primera instància d’aquesta ciutat, i la sentència, dictada el 26 d’octubre del mateix any, va ser desfavorable als interessos de les antigues treballadores de Pontesa, que van haver de recórrer a l’Audiència Provincial de la Corunya i esgotar el procediment judicial. La lluita de Pontesa no és història tancada: els terrenys on s’aixecava la fàbrica també han estat objecte de disputa. Es tracta d’un espai molt valuós situat a la costa gallega. Durant anys, una empresa immobiliària va fer-lo servir de manera irregular per emmagatzemar cereals i eucaliptus, fins que un incendi va posar en evidència l’abandonament i la degradació de l’espai. Finalment, la justícia va anul·lar la concessió administrativa d’aquests terrenys el 2022, en part per protegir el litoral d’un ús especulatiu. Aquesta decisió judicial forma part d’una tendència més àmplia a Galícia i altres zones costaneres, on les administracions i moviments ciutadans estan recuperant espais que havien estat ocupats per empreses privades sense respectar la normativa.
Margarita Ledo ens recorda amb “Nación” que la lluita de la classe obrera no és només una qüestió de millora de condicions econòmiques, sinó que implica necessàriament una ruptura social i cultural profunda. L’erosió de la lluita sindical i la desaparició d’espais comunitaris són, així doncs, conseqüències directes de l’hegemonia de l’individualisme neoliberal.En moments com l’actual, amb una precarietat laboral creixent i una desafecció generalitzada cap als sindicats, el llegat de Pontesa ens urgeix a recuperar l’esperit col·lectiu, la consciència de classe i la necessitat de lluitar organitzadament per defensar drets que mai hauríem d’haver perdut. Ledo ens adverteix que sense comunitat no hi ha futur i que l’organització sindical, lluny de ser una cosa caduca, és absolutament necessària en el context del capitalisme tardà en el qual ens trobem. Pontesa, i les seves dones, continuen sent un far en aquests temps en els quals és tan fàcil caure en la desesperança.
