La “Intervenció inaugural a l’Assemblea de Barcelona” de Marcelino Camacho, pronunciada l’11 de juliol de 1976 a l’Església de Sant Medir, constitueix un document fonamental per entendre el naixement i consolidació del sindicalisme de classe a l’Estat espanyol en el moment de transició cap a la democràcia. Aquesta assemblea, celebrada encara en la clandestinitat, simbolitza el pas decisiu de Comissions Obreres d’un moviment sociopolític i sindical de resistència antifranquista a una força sindical organitzada amb vocació de transformar profundament la societat i el sistema de relacions laborals. Les seves paraules van implicar el pas de moviment sociopolític a sindicat de nou tipus.
Aquesta peça és, doncs, molt més que una declaració d’intencions: és el manifest fundacional del model sindical actual de Comissions Obreres; un sindicalisme de classe, sociopolític, reivindicatiu, democràtic i independent, arrelat en la lluita antifranquista i projectat i arrelat en la classe treballadora. En un moment en què el futur polític de l’Estat espanyol encara era incert, Camacho traça amb claredat una visió de classe per a un moviment obrer protagonista dels canvis socials i polítics que havien de venir.
Traducció al català i nota de Lucía Aliagas Picazo.
Siguin les nostres primeres paraules un record-homenatge als treballadors assassinats, empresonats i represaliats pel feixisme, per la seva lluita per la llibertat sindical, les llibertats democràtiques i nacionals, pels seus drets i interessos de classe.
Per a nosaltres, la llarga nit de la dictadura no ha acabat.
Aquesta Assemblea General de Delegats de Comissions Obreres ha hagut de ser reduïda a una quarta part i encara s’ha de fer en la clandestinitat; després que se’ns hagués prohibit, per partida doble, fer l’Assemblea de 2.000 delegats a la “Ciudad de los Muchachos” de Madrid, els dies 27, 28 i 29 de juny.
De tota manera, pel moment en què es fa i pel que anem a discutir, aquesta Assemblea passarà a la història.
En el moment en què estem a punt de tancar un capítol de la història més negra de l’Estat espanyol i quan, després de 40 anys de feixisme i de repressió, estem conquerint la llibertat.
És just reconèixer que, malgrat aquesta brutal repressió i la dissolució de les organitzacions obreres, els treballadors no ens vam resignar.
Tampoc els sindicats feixistes, els verticals, van confondre o sotmetre els obrers. La classe obrera dels nostres pobles mai es va doblegar ni sotmetre. A diferència d’altres països on no hi va haver un moviment obrer de masses en l’oposició durant la dominació feixista, al nostre país, en els sis primers mesos d’aquest any, gairebé vuit milions de treballadors s’han posat a peu dret reclamant el seu dret a la vida, al treball, a la llibertat.
Avui podem afirmar que els principals protagonistes de la Unitat i de la lluita, i per tant dels canvis que s’acosten, hem estat els treballadors.
És cert que allò que s’ha anomenat “miracle econòmic espanyol” no ha estat altra cosa que el resultat de l’explotació més despietada que ha conegut la nostra classe i la nostra història. És veritat que aquesta primera gran acumulació capitalista de la història de l’Estat espanyol s’ha fet sobre la base de jornades laborals de 12, 14 i 16 hores, de la famosa pluriocupació, però també és cert que la nostra lluita mai no ha cessat.
Amb aquesta “gran acumulació” capitalista com a punt de partida, s’entra a finals de la dècada de 1950 en el neocapitalisme econòmic, en el capitalisme monopolista d’Estat. Aquesta nova etapa del creixement capitalista per seguir desenvolupant l’explotació dels treballadors, exigia noves formes, augment de la productivitat, amb una major intensitat de l’esforç físic o psíquic. Amb aquest objectiu es va posar en vigor la Llei de Convenis de 1958, mentre es posava fi a l’autarquia econòmica.
Així, si fins llavors els salaris mínims es fixaven a través de les Ordenanzas pel Govern, a partir d’aquesta llei calia negociar-los entre empresaris i treballadors. Com a conseqüència, apareixia la necessitat d’establir una nova correlació de forces de classe, d’establir un nou equilibri per negociar des de posicions de força, ja que tota negociació entre classes antagònica condueix a la submissió del més dèbil al més fort si no es fa des de posicions fortes. D’aquesta necessitat històrica neix primer el naixement i després el desenvolupament de les Comissions Obreres.
No podem comprendre el perquè de les Comissions Obreres sense veure-les com la culminació d’un procés històric. Sense l’heroisme dels vells militants obrer i de les noves promocions d’aquests, que es jugaven la vida o llargs anys de presó, no hauríem arribat al nou moviment obrer sindical organitzat de Comissions. Desenes de milers d’acomiadats i empresonats – a més dels que van perdre la vida – ha estat el tribut que ens ha tocat pagar a Comissions Obreres, no podem oblidar que més del 95% del total de processats per qüestions sindicals d’aquests darrers quinze anys són membres de CCOO. La classe treballadora ha fet el seu camí en condicions extremadament dures i és precisament en les virtuts i defectes d’aquest passat gloriós en què s’ha format el ferment del nou moviment obrer organitzat de les Comissions Obreres.
En efecte, estan indefensos els treballadors davant els capitalistes per l’atomització dels membres de cada una de les nombroses sigles clandestines existents, que no tenien contacte real amb les àmplies masses de treballadors; amb uns sindicats oficials (la CNS) al servei dels explotadors; els treballadors dels pobles de l’Estat espanyol no tenien una altra alternativa que generar les seves formes d’autodefensa primer, i d’ofensiva després, o morir com a classe conscient, capaç no només d’ESTAR, sinó de SER a la societat.
Les treballadores, encara vivint en una societat malalta infectada de feixisme, com a cos viu en la societat no podíem morir com a classe sense que ella morís també i per això com una necessitat històrica van crear el seu antivirus, el seu anticòs: les Comissions Obreres.
Així, espontàniament primer, conscientment després, vam crear els embrions d’un nou moviment obrer, com una necessitat per defensar-nos en les noves condicions, iniciant a partir de llavors un nou equilibri en defensa dels nostres interessos de classe; immediats i mediats. En aquest procés podríem distingir tres fases:
- La fase espontània, en què les Comissions neixen i moren amb cada problema concret;
- La fase conscient, en què passen a ser permanents, se situen en la perspectiva de la classe, estenen i generalitzen les seves experiències, es coordinen en l’àmbit de l’Estat, passant per la creació de les Comissions nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia. I creen el Secretariat com a instrument de la Coordinació General de l’Estat;
- I una tercera fase que s’inicia a començaments de 1976, en què Comissions Obreres s’aproxima per la seva forma i pel seu fons al Sindicat de nou tipus, unitari en la llibertat, concebut com un moviment obrer fortament organitzat, de caràcter sociopolític, de masses i de classe, democràtic i independent.
Com que altres companys s’estendran sobre això i sobre el Congrés Sindical Constituent, permeteu-me que no m’hi estengui.
La primera fase, defensiva encara, es caracteritza per un grau d’organització molt dèbil i inestable i se situa cronològicament – amb lleugeres diferències depenent el lloc – entre 1956 i 1963, aproximadament.
En la segona fase, la defensiva, s’està transformant en contraatac, el grau d’organització és més ampli, arriba a tot l’Estat, encara que és insuficient, ja és de lluny superior a tota la resta de tendències sindicals existents fora de Comissions Obreres.
La tercera fase, en què ja hem entrat, es caracteritza per una ofensiva generalitzada de la classe treballadora de les forces democràtiques quan encara estem a punt de conquerir la llibertat. Però també el règim i la dreta maniobren. Quan no poden impedir el final de la dictadura, tractaran de salvar l’essencial d’aquesta, per això intenten dividir les forces obreres i democràtiques i, si això també els és impossible, tractaran de contenir les forces més conscients, les Comissions Obreres, perquè el buit l’ocupin forces que, des del punt de vista de classe, resultin menys molestes.
En aquestes circumstàncies, desenvolupar al màxim l’organització de Comissions sense descuidar les assemblees, base del moviment, és vital perquè la influència decisiva de Comissions Obreres sigui la que passi a ser la que ocupi el terreny que li correspon. És un fet ja indiscutible històricament adquirit, i sigui quina sigui l’opinió que es tingui sobre Comissions, que aquestes han estat les principals protagonistes, sinó les úniques, de les principals lluites obreres dels darrers quinze anys. Hem tret la classe obrera del reflux de la derrota i l’hem posada dempeus, cosa que li permet donar el seu pes i talla en la conjuntura històrica actual.
De tots és coneguda la nostra alternativa sindical cap a la unitat, que passa, a més dels acords necessaris per dalt amb les altres tendències cristal·litzades, per la convocatòria d’un Congrés Sindical Constituent, un cop conquerides les llibertats, en què els treballadors tinguin sempre la darrera paraula. Ens comprometem a respectar la voluntat sobirana dels treballadors, sigui quina sigui. La nostra proposta seria la d’anar cap a una Confederació, Federació o Unió que creés un sindicat de nou tipus, unitari en la llibertat, com a moviment sindical organitzat, de caràcter sociopolític, de classe, democràtic i independent de tots els Estats i de tots els partits. Es respectarien les tendències o corrents en el seu si, les direccions s’elegirien per representació proporcional i les grans decisions es prendrien per majories qualificades de dos terços o tres quarts dels membres d’una direcció determinada, moltes vegades sobre la base d’un compromís.
De tota manera, seria ingenu creure que els nostres amics, per una banda, per unes raons, i els nostres enemics de classe, per una altra banda, i per altres raons, acceptaran fàcilment la convocatòria d’aquest Congrés Sindical Constituent en llibertat. Per això el més urgent en aquest moment històric és concentrar al màxim els nostres esforços en l’element organitzatiu de Comissions Obreres i estructurar-nos en un procés cap a aquest sindicat de classe de nou tipus.
Des d’aquest moment hem de considerar la possibilitat d’anar a un Congrés de Comissions Obreres, en un termini relativament breu; i fins i tot, sense deixar de dir-nos Comissions Obreres, hauríem de pensar en com afegim alguna paraula que permeti als tècnics i professionals propers a Comissions veure’s compromesos amb el nostre sindicat fins i tot en el nom.
Fem d’aquesta Assemblea de Comissions Obreres, l’assemblea del salt organitzatiu. De la transformació pel que fa al fons essencial en aquest Sindicat obrer unitari de nou tipus.
Som conscients i sabem que sense unitat sindical en llibertat, no hi ha emancipació de la nostra classe; i que sense unes Comissions Obreres més fortes i més organitzades no hi haurà unitat sindical.
Visquin les Comissions Obreres en la seva tercera fase organitzativa!
Visca la llibertat sindical, les llibertats democràtiques i nacionals!
Visca el Socialisme!
