Des de La Realitat hem conversat amb el Jordi Callejo, treballador que va patir una agressió racista a Mataró el 29 de gener del 2022. A conseqüència d’aquest fet, va caure malalt amb una afectació molt greu i ha denunciat els fets davant diverses instàncies. El 30 d’abril de l’any passat es van organitzar dues mobilitzacions. Al matí, una concentració davant l’empresa on el Jordi va patir l’assetjament racista. A la tarda, una concentració a Plaça Sant Jaume, com a acte sindical unitari per l’1 de maig La unitat fa la força. El món del treball contra el racisme i l’extrema dreta.
El Jordi comença explicant-nos que “el racisme al món del treball no és un fet puntual, ni aïllat, però que són fets invisibilitats”. Des del punt de vista sindical, “cal moltíssima feina a fer, des del meu punt de vista no ho troben com una prioritat”. Assegura que “cal molta més pedagogia i formacions envers l’antiracisme laboral” i lamenta que no existeixi una suficient unitat sindical. Tot i que es va signar una Declaració sindical unitària: No deixem que ens divideixin. No al racisme. No Passaran!, “els grans sindicats s’ha despenjat. Repeteixo, insisteixo no s’ho prenen seriosament”. Conclou que cal “implementar accions sindicals i reforçar l’activisme sindical antiracista al món laboral”.
L’assetjament racista que va patir el Jordi tenia una doble component d’agressió verbal i agressió física i colpejava també la seva dignitat: “Si, totalment, les persones saben on poden fer més mal, i en aquest sentit pots fer molt més mal discriminar-te pel teu color de pell”. El Jordi va ser conseller d’ERC a Ciutat Vella i comenta que l’agressió racista tenia afegit un component d’odi ideològic per la seva vinculació a l’esquerra sobiranista: “Ser racialitzat, tenir una ideologia independentista, i a més d’esquerres, tinc tots els punts”. Davant de l’agressió, l’empresa no tenia cap protocol antiassetjament: “No hi havia protocol, i a més protegeixen a l’agressor pagant-li la defensa”.
Aquesta violència racista ha tingut un impacte en la seva salut psicoemocional i, davant les mobilitzacions de suport, l’empresa el va sancionar: “És terrible, clar que estic molt tocat psicològicament, per tota la deriva d’aquest conflicte laboral. Estic molt agraït perquè he rebut suport dels companys antiracistes i ells són conscients de la tremenda injustícia que visc”.
El racisme en general, i el racisme al món del treball en particular, a més d’expressió d’odi i d’una discriminació absolutament inacceptable, és també una forma d’abús de poder i una imposició d’una jerarquia autoritària, defensora de privilegis i de desigualtats estructurals: “La patronal es creu impune, davant de les persones migrades i racialitzades. Utilitzen la por a represàlies laboral futures”.
Quan alguna persona cerca el seu nom al Google, el primer que troba són paraules com ‘agressió’, ‘racisme’, ‘testimoni’. Si dedica més temps a llegir resultats de la recerca pot trobar que va formular una denúncia als tribunals per un delicte d’odi, i per danys morals i psicològics, demanda a Inspecció de Treball, i sol·licituds d’actuació institucional (Oficina per a la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona, Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya): “Hi ha molts processos judicials i administratius contra l’empresa”. Preguntat sobre si estem davant d’una justícia racista i patriarcal, destaca que “tot depèn del jutge que et toqui”,
SOS Racisme Catalunya, a la presentació dels resultats del projecte Abordatges innovadors al problema del racisme en el camp jurídic: noves articulacions entre teoria i pràctica, afirma que l’estudi revela les dificultats que enfronten les víctimes de racisme a l’hora de denunciar i trobar una resposta efectiva en el sistema judicial. L’experiència del Jordi coincideix “al 100%” amb aquestes afirmacions.
“El racisme no només pega. El racisme talla, empresona, aïlla, fa malament la feina dels somnis,” va escriure a Nació Digital. Amb la ploma com a arma, ha escrit a més a les tribunes d’Afroféminas, Social.cat i Línia Ciutat Vella. Ha parlat “del desgast, de la tristesa, de picar pedra, de solitud i insolidaritat de companyes i companys de feina, però també de l’esperança que neix cada cop que algú trenca el pacte del silenci”. La batalla de la comunicació és important per trencar la invisibilització del racisme estructural, per generar aliances i empènyer cap a la transformació social: “Cal denunciar públicament sempre i no tenir por! Però malauradament és molt complex, la patronal juga amb la por i la repressió laboral. Aquest és el gran problema pel qual és molt complicat denunciar-ho públicament”.
“Només es perd la lluita que s’abandona,” ha repetit contínuament: “Correcte aquest eslògan, el vaig veure publicat a xarxes a l’anterior directora d’oficina de tracte i no discriminació. I en un correu de comiat que em va enviar, em va emocionar molt. Va finalitzar el seu correu dient-me L’única lluita que es perd és la que s’abandona. Llavors l’he utilitzat com una forma d’empoderar-me”. Afegida a la denúncia, és una crida a organitzar-se, a plantar cara a les injustícies, a construir un altre món possible: “cal moltíssim organitzar-se davant l’auge dels discursos d’odi. I sobretot la implicació de la classe treballadora, els sindicats i els organismes oficials. Si no estem perduts”.
Li preguntem que li agradaria que aprenguessin les noves generacions de la seva experiència i no dubta: “A no callar davant les injustícies, CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL!”. Trencant el silenci, difonent el seu testimoni, el Jordi pot convertir-se en catalitzador, com a inspiració per a una generació de joves que sap que l’antiracisme no és una moda sinó una trinxera imprescindible de lluita: “Tant de bo puguem canviar alguna cosa. Per això és molt importat denunciar-ho als mitjans de comunicació, són la clau. Ser feminista és ser antiracista, ser un activista per l’habitatge és ser antiracista. Lluita per una vida digna és ser antiracista, lluita per la sanitat pública és ser antiracista”.
En acabar l’entrevista, el Jordi torna a recordar-nos els efectes que tenen aquest tipus d’agressions i reivindica prestar més atenció a “la salut mental de les persones que han patit racisme, mai s’ha ficat fil a l’agulla”.
Moltes gràcies, Jordi, per respondre a l’agressió racista i a la repressió patronal posterior amb resistència continuada i compartida, defugint de l’odi, amb una declaració de guerra al silenci, no resignant-te tampoc a ser només un titular de successos o una xifra d’estadística. Gràcies per la teva gran aportació a trencar el silenci, a construir antiracisme i antifeixisme comunitaris, a cridar per a reivindicar la vida. I, a fer-ho, sense demanar permís, sense abaixar el cap. Amb l’alegria com a forma de resistència i amb el record com a combustible. Gràcies per ser puny i llavor.
