De sobte, tot es va desconnectar. No només la llum, també el telèfon, i amb ell, la possibilitat de saber què estava passant, i per què. Res de feina en el sector serveis: ni ordinadors, ni per suposat connexió a internet o documents al núvol. Res de xarxes socials, plataformes de contingut o televisió. Metro i tramvies fora de servei. Semàfors apagats. Frigorífics en silenci fúnebre, els seus continguts podrint-se lentament i inexorable. Moltes persones vagant, mòbil en mà, esperant rebre (un) senyal, presoners de la mateixa sensació que es produeix quan, en una sala de cinema, el projector falla, s’encenen els llums i els espectadors es miren desconcertats entre ells, sense saber ben bé què fer i no sense un punt de vergonya, com si de sobte haguessin estat descoberts abandonant-se a un plaer culpable i fugisser.
Una mica de tot això va haver-hi el passat dilluns quan Espanya i Portugal van quedar-se a les fosques. A la sensació de sorpresa li va succeir una altra de debilitat i a aquesta, en alguns casos, la de desassossec. Circula una història apòcrifa sobre Lenin, segons la qual, un grup de comissaris arribats d’arreu la Unió Soviètica van visitar-lo al seu despatx al Kremlin per lamentar la política bolxevic de clausura d’esglésies. “No us preocupeu”, es diu que va afirmar Lenin, “adoraran l’electricitat”. Se non è vero, è ben trobato: avui tots som adoradors de l’electricitat, no només simples usuaris d’ella.
La insostenible pulsió electrificadora
Descartada ja a aquestes alçades la possibilitat d’un ciberatac, en els propers dies comptarem amb més informació tècnica sobre el succeït. Més enllà de les columnes d’opinió i els comentaris a xarxes socials que banalitzen el fet, ofegant-lo en un bany de romanticisme, i que reflecteixen la distància social d’un estrat intel·lectual liberal-progressista de les societats catalana i espanyola, l’apagada del 28 d’abril va revifar, ni que sigui per moments, la incomoditat del fet que les vagues promeses de lliçons apreses després de la pandèmia de la covid-19 van convertir-se en somnis elèctrics, uns somnis que havien de fer-nos oblidar els malsons que ens empaitaven, però que sembla que a tots els efectes ens els apropin encara més.
Javier Blas, analista d’energia a Bloomberg, va repescar un article publicat només quatre dies enrere on recordava que des del 2010 la demanda d’electricitat s’ha accelerat sense que sembli tenir aturador: del 2025 al 2027, segons senyalava aquest autor, s’espera que el consum elèctric mundial augmenti cada any l’equivalent del que el Japó consumeix avui, i gairebé el 50% d’aquesta demanda d’energia elèctrica acaba satisfent-se amb gas natural i carbó, la qual suposa un risc evident per al medi ambient. Això es deu, en part, per l’expansió de noves tecnologies com ara els centres de dades i la intel·ligència artificial –s’ha calculat que Chat GPT-3 necessitava una quantitat de kilowatts per al seu entrenament comparable al consum d’energia d’una llar mitjana a Espanya durant 23 anys (ara va per la quarta generació)–, però aquí també hauria d’afegir-se l’automòbil elèctric, cada cop més present, i els problemes del qual s’han abordat en altres textos de manera més detallada.
Los Angeles Times va publicar l’any 2022 un article sobre la transició energètica a Califòrnia on s’apuntava que l’electrificació del parc automobilístic suposaria amb tota probabilitat duplicar la demanda d’electricitat de l’estat. El discurs oficial al voltant d’aquestes tecnologies està embolcallat, naturalment, de nombroses capes d’ideologia que impedeixen arribar al moll de l’os: un debat sobre la planificació urbanística i la mobilitat més enllà del predomini d’un mecanisme de transport individual que ha tingut un innegable impacte en el segle XX a gairebé tots els nivells que hom pugui imaginar. Segurament ja ningú en dubti a aquestes alçades, quan un dels majors promotors de l’electrificació de l’automòbil com Elon Musk ha esdevingut un facilitador de bon grat dels plans polítics i econòmics de l’administració de Donald Trump als Estats Units. Clar i ras: es pot mantenir l’ordre capitalista actual amb energies renovables? L’horitzó de canvi social de determinades esquerres és, en el fons, el mateix ordre que pretén superar –la multiplicació, a un ritme constant, d’automòbils, electrodomèstics i dispositius electrònics–, només que amb energies verdes i una redistribució econòmica una mica més justa, si és que això és possible?
No una “pausa”, sinó un esquinç al vel
L’apagada ha estat, en alguns sentits, una versió comprimida de la covid-19, amb semblants teories de la conspiració i atacs al govern per la seva gestió de la crisi per part de les dretes –particularment, és clar, per part de l’extrema dreta– i semblants lectures naïf sobre la resposta social per part de determinades esquerres atrapades al “castell del vampir” –el complex tecnològic-social denunciat per Mark Fisher– de les xarxes socials i més aviat poc inclinades a la reflexió i la lectura científica i que s’emportarà, com adés, el vent.
Més que una “pausa”, que sempre implica un retorn a l’estat actual de les coses anterior, caldria començar a veure aquesta mena d’incidents –que seran, segons apunten alguns experts, malauradament cada cop més freqüents– com un esquinç al vel ideològic que ens ajuda a veure les coses una mica més tal com són i no com ens les expliquen des de determinades instàncies, i empènyer-nos, així, a l’estudi i a l’aplicació dels seus resultats, de manera no molt diferent de com en aquell clàssic s’assegurava que “una mercaderia, a primera vista, sembla ser quelcom trivialment simple, però la seva anàlisi posarà de manifest que és una cosa molt truculenta, plena de subtileses metafísiques i d’argúcies teològiques”.
“Hem de pensar molt millor com fem servir l’energia, fent servir la informació per reestructurar moltes de les coses que fem ara”, escrivia l’historiador de la tecnologia Joe Costello a la seva pàgina personal de Substack el març del 2024. “A mesura que s’esdevé més clar que aquesta demanda golafre i cobdiciosa de més electricitat no pot satisfer-se, hi haurà una batalla cada cop més acarnissada, en particular entre els leviatans tecnològics, per assegurar-se tot el que puguin”, comentava Costello, i advertia que “com la història ha demostrat en els darrers dos segles, l’habilitat de controlar l’energia és el que dictamina la forma que prendrà el futur.”
