Mahmoud Darwish (Al-Birwa, oest de Galilea, 1941 – Houston, Texas, 9 d’agost de 2008)
Al cap de cinc anys després del seu naixament, la seva família fou expulsada de Galilea. Poc després, el poble desaparegué literalment del mapa. Fou el primer exili. Entre el 1961 i el 1967 va viure a la presó, un segon exili. Establert com a refugiat entre el Caire i Beirut, d’on fou expulsat el 1982 –tercer exili– anà a raure a Ram Al·lah, on dirigí la revista Al Karmel, fins que durant el setge de 2002 els tancs israelians destruïren el centre cultural Sakhnini i les tropes saquejaren la seva biblioteca personal.
La seva obra és extensa i complexa, indissociable de la seva condició palestina, la pàtria perduda i la nostàlgia i el sofriment que produeix haver esdevingut esclau i ser destinat a l’exili, però també és indissociable del gresol cultural de les cultures jueva, grega, cristiana i musulmana. Va publicar més de 30 volums de poesia i també vuit llibres de ficció.
No sols és un dels més grans poetes contemporanis sinó també una llegenda viva: els seus llibres circulen a milers per tots els països i els estadis s’omplien per a escoltar els seus recitals poètics, esdeveniments irrepetibles que ningú volia perdre’s. Va rebre diversos premis literaris el Lannan Cultural Freedom Price, l’any 2001, el premi Príncep Claus d’Holanda, en el 2004, entre molts altres.
Confessions d’un terrorista
Ocuparen el meu país,
expulsaren el meu poble,
anularen la meva identitat.
I em van dir terrorista.
Confiscaren la meva propietat,
arrabassaren les meves collites,
esbucaren ca meva.
I em van dir terrorista.
Legislaren lleis feixistes,
instauraren l’apartheid.
Destruiren, dividiren, humiliaren.
I em van dir terrorista.
M’assassinaren les alegries,
Em segrestaren les esperances,
m’engrillonaren els somnis.
I quan vaig refusar totes les barbàries
i vaig decidir defensar-me, ells, aleshores… mataren un terrorista!
Nosaltres estimem la vida
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Ballam entre dos màrtirs
i, al bell mig, hi erigim
un minaret de violes
o una palmera.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Per construir el nostre cel
i concloure aquest èxode
robem un fil al cuc de seda;
i perquè el gessamí surti al carrer
algun matí preciós
obrim la porta del jardí.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Onsevulla que siguem,
hi sembrem plantes que creixen de pressa
i hi enterrem els nostres màrtirs.
Amb el flabiol bufem el color de la llunyania,
dibuixem un renill en la pols del camí
i escrivim els nostres noms
pedra rere pedra.
Oh, llamp!
il·lumina’ns la nit,
il·lumina-la una mica.
Nosaltres estimem la vida
quan trobem un camí
que ens porta cap a ella.
Traduïts al català per Pere Perelló i Nomdedéu
Enyoro el pa de la meva mare,
el cafè de la meva mare,
les carícies de la meva mare …
Dia a dia,
la infància creix en mi
i desitjo viure perquè
si moro, sentiré
vergonya de les llàgrimes de la meva mare.
Si algun dia retorno, fes de mi
adorn de les teves pestanyes,
cobreix els meus ossos amb herba
purificada amb l’aigua beneïda dels teus turmells
i lliga’m amb un floc dels teus cabells
o amb un fil de la vora del teu vestit …
Potser em converteixi en un déu,
sí, en un déu,
si aconsegueixo tocar el fons del teu cor.
Si retorno. Fes de mi
llenya del teu foc encès
o corda d’estendre al terrat de casa teva
perquè no puc sostenir-me
sense la teva oració diària.
He envellit. Torneu-me les estrelles de la infància
perquè pugui emprendre
amb els ocells petits
el camí de retorn
al niu on tu m’esperes.
Traducció de l’àrab de Nossayba Fellah Jfiri i Rachida Jfiri
