El pla de Trump per deportar el poble palestí de Gaza i Cisjordània no es pot veure de la mateixa manera que la seva retòrica sobre la compra de Groenlàndia a Dinamarca, la fusió del Canadà amb els Estats Units o el control del Canal de Panamà i el Golf de Mèxic. El pla de deportació de palestins es presenta amb molta serietat, i els preparatius per a ell s’estan duent a terme entre bastidors per traslladar els residents de Gaza a Egipte i de Cisjordània a Jordània. Aquest pla es basa en les comunicacions entre Donald Trump i els seus homòlegs, el president egipci Abdel Fattah el-Sisi, el rei jordà Abdullah, així com comunicacions secretes amb altres països com Albània, Indonèsia i alguns membres de l’Organització de Cooperació Islàmica, especialment amb l’Aràbia Saudita.
Trump entre dos mandats
Durant el primer mandat de Trump, del 2016 al 2021, va alterar les equacions que havien establert els palestins, que subratllaven que no es podria produir cap assentament regional sense resoldre el problema palestí. Donald Trump va soscavar aquesta equació quan va imposar l'”Acord del segle” el 2020, va traslladar l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel i va annexionar els Alts del Golan sirià a la sobirania israeliana el 1967. També va signar els acords Abraham, que són tractats per normalitzar les relacions amb Israel, inclòs amb Bahrain, els Emirats Àrabs Units, el Marroc i Sudan, així com formar una aliança militar sota l’aparença de l’anomenada pau econòmica.
Amb el seu nou mandat, des que va assumir el càrrec el 20 de gener de 2025, ha reintroduït el tema de la resolució de la causa palestina, aquesta vegada amb el seu desig de guanyar el Premi Nobel de la Pau i acabar amb les guerres al món. Tanmateix, això també es fa a costa del poble palestí i dels seus drets nacionals inalienables, tal com es descriuen en resolucions legals internacionals, inclòs l’establiment d’un estat palestí amb Jerusalem com a capital, el dret a l’autodeterminació i el dret de retorn, segons la Resolució 194.
Moviments diplomàtics secrets
La nova administració dels Estats Units, juntament amb els diplomàtics israelians, ha començat a discutir seriosament la visió de Trump de deportar palestins. Es col·laboren amb diverses capitals àrabs per impulsar aquest pla i fer una gran pressió, a través de la porta d’acceptació dels palestins com a refugiats humanitaris a curt termini, a l’espera de la reconstrucció de Gaza. Aquest pla implica un període d’acollida de palestins entre sis mesos i un any, amb el seu retorn a Gaza el 2026 un cop finalitzada la reconstrucció. El pla inclou subtilment, encara que no s’ha dit obertament, la possibilitat que els palestins no tornin a les seves ciutats i pobles, com el 1948, quan es pretenia que la seva sortida fos temporal, però no han tornat malgrat totes les resolucions internacionals.
Segons fonts diplomàtiques, Israel s’està comunicant amb determinats països per acceptar palestins com a refugiats, concretament amb Albània i Indonèsia. Les discussions revisen aspectes de l’Acord del Segle 2020, en particular la integració dels palestins desplaçats el 1948 als països que els van acollir, com ara el Líban, Síria i Jordània. Israel també ha obert diàlegs amb alguns membres de l’Organització de Cooperació Islàmica (OCI) per reassentar anualment 5.000 refugiats palestins durant un període de deu anys, amb un total d’uns 50.000 refugiats.
Avui, l’administració de Trump s’està esforçant per comprometre’s amb l’Aràbia Saudita, per normalitzar les relacions amb Israel i abandonar les seves condicions relacionades amb la solució de dos estats i la Iniciativa de pau àrab. Segons fonts properes als responsables de la presa de decisions a l’Aràbia Saudita, el Regne s’ha flexibilitzat en el seu plantejament de la Iniciativa de Pau Àrab, amb el pretext que no es pot implementar de cop, sinó de manera gradual, començant per la normalització amb Israel, per obrir diàlegs polítics i perspectives relacionades amb la qüestió palestina.
El dilema de la reconstrucció
La nova administració de Trump ha tornat a les seves tàctiques anteriors des del primer mandat, exercint pressió econòmica sobre l’Autoritat Palestina. Ha retallat l’ajuda i el suport als projectes de desenvolupament nord-americans a Cisjordània i té previst utilitzar la reconstrucció de Gaza com a palanca contra Hamàs. L’objectiu és pressionar Hamàs perquè no reclami l’autoritat sobre Gaza frenant els esforços de reconstrucció, frenant fons i donacions d’altres països i evitant que siguin transferits a Gaza. L’administració també pretén controlar el fons de reconstrucció, que actualment estan organitzant alguns països europeus i determinats règims àrabs oficials que s’oposen al control de Hamàs sobre Gaza.
Segons els experts tècnics, Gaza necessitarà diversos anys per reconstruir-se, esborrar les restes de l’agressió israeliana i netejar les runes dels edificis destruïts. En aquest context, la nova administració de Trump justifica l’estatus de refugiat humanitari temporal dels palestins a Gaza durant sis mesos, tot i que és plenament conscient que la reconstrucció trigaria almenys vuit anys si s’hagués de continuar, suposant que no hi hagi obstacles polítics ni restriccions de finançament.
Escenaris possibles
L’escena dels palestins que tornen a les seves cases de Gaza pel punt de control de Netzarim —ara destruït— il·lustra la profunda connexió del poble palestí amb la seva terra, malgrat la devastació generalitzada. Això va trencar la il·lusió de victòria absoluta de la qual parlava Netanyahu. Hamàs, amb un moviment tàctic que implicava l’alliberament del presoner israelià Arbel Yehud, va aconseguir un èxit estratègic en aconseguir el retorn dels residents del nord de Gaza. Cada cop és més difícil per a Israel reprendre la guerra, fins i tot si l’acord d’alto el foc de les últimes sis setmanes s’hagués de col·lapsar, sobretot amb els civils que passejaven pel pas de Netzarim.
A més, la represa de la guerra ja no està en mans de Netanyahu o Smotrich, que s’oposen a l’acord d’alto el foc. La decisió ara correspon exclusivament a Trump, que busca rescatar Israel de la derrota militar i convertir-la en una victòria política deportant palestins de Gaza i Cisjordània. Aquest pla continuaria l’annexió de territoris palestins, normalitzaria les relacions amb els països àrabs —específicament l’Aràbia Saudita— i soscavaria la solució dels dos estats. El veritable acord aquesta vegada serà nord-americà-saudita-israelià.
El paper dels palestins desapareguts
Trump intenta substituir el genocidi que es va infligir al poble palestí per un genocidi polític. Aquesta vegada, no només va dirigit a l’autoritat de Gaza sinó també a l’Autoritat Palestina de Ramallah. En assetjar el camp de Jenin i enfrontar-se als grups armats a Cisjordània, l’Autoritat Palestina pretén presentar credencials a la nova administració dels Estats Units en un esforç per mantenir la seva posició política i evitar-ne el col·lapse.
En absència d’una estratègia nacional palestina unificada, el pla de Donald Trump es manté intacte i és difícil contrarestar-lo. Això, en primer lloc, recau en la responsabilitat de l’Autoritat Palestina, que s’absté d’aplicar la Declaració de Pequín, demanant una reunió de la direcció palestina unificada, i el seu fracàs per formar un govern d’unitat nacional que inclogui tothom, evitant així la responsabilitat col·lectiva en l’enfrontament dels plans nord-americans-israelians.
Això demana esforços internacionals per fer front al perill imminent per a la causa palestina, amb l’objectiu de pressionar l’Autoritat Palestina perquè implementi la Declaració de Pequín, formi un govern d’unitat nacional que inclogui personalitats nacionals competents, celebri eleccions palestines integrals, reconstrueixi Gaza i superi els obstacles externs per tal de bloquejar els qüestionables projectes d’Israel.
Conclusió
El poble palestí ha afirmat a tot el món, a través de la poderosa escena del seu retorn al nord de Gaza, el seu vincle indestructible amb la seva terra i el seu rebuig al pla de desplaçament forçat, malgrat totes les destruccions i massacres comeses contra ells. Per molt que Israel intenti imposar-los polítiques racistes i colonials, el poble palestí resistirà fins al seu darrer alè. Tal com afirma l’historiador israelià Ilan Pappe al seu llibre Ethnic Cleansing, “l’olivera ha perforat els arbres importats per Israel de fora de Palestina i plantats a terra palestina per reforçar la seva narrativa que són els propietaris legítims de la terra”. De la mateixa manera, el poble palestí desafiarà tots aquests plans amb la seva voluntat i rebuig als projectes colonials i polítiques de fets consumats. Inventaran noves formes de resistència, com ja han fet en etapes anteriors, i sorprendran el món amb les seves diverses estratègies.
