Jean-François Corallo [1]
La Comuna de París dona al mateix temps un exemple de la manera que Marx reaccionava a l’actualitat immediata, i l’exemple d’una remodelació teòrica important en la teoria marxista.
La manera amb la qual Marx va viure aquests esdeveniments fou resumida per Lenin en un prefaci de 1907 a les Cartes a Kugelmann (OC. Tom 12): “El setembre de 1870 Marx deia que la insurrecció seria una bogeria: l’abril de 1871, quan va veure un moviment popular de massa, va seguir amb l’atenció extrema d’un home que participa en grans esdeveniments que marquen un progrés del moviment revolucionari històric mundial”. I, en efecte, si Marx va emetre algunes crítiques sobre l’estratègia dels Communards en el poder, ell va recolzar incondicionalment el moviment, encara que contra certs amics, com en una lletra de 17 d’abril adreçada a Kugelmann on l’acusa severament de desconèixer la importància del moviment.
Però la Comuna a sobretot marcat la història del marxisme per les lliçons que en varen extreure Marx i Engels: és a dir aquelles que dibuixen l’espai en què es construeix la teoria marxista de l’Estat. En efecte, la Comuna posà en evidència tres tasques que ha d’acomplir tota revolució popular.
A/ Primera tasca, formulada en un prefaci de 1872 del Manifest: “Sobretot la Comuna ens ha demostrat que la classe obrera no pot prendre possessió simplement de la màquina estatal ja llesta, i posar-la en moviment por als seus propis objectius”. Com el propi Marx va assenyalar en una carta a Kugelmann de 12 d’abril de 1871: “En el darrer capítol del meu 18 de Brumari assenyalo, com veuràs si ho rellegeixes que el proper intent de revolució a França s’haurà de posar com objectiu la destrucció de l’aparell burocràtic militar, i no, com a succeït fins ara fer que passi d’unes mans a d’altres. És una condició essencial per a qualsevol revolució realment popular en el continent”. [2]
B/ Segona tasca: construir un nou Estat que sigui “essencialment un govern de la classe obrera”[3] i que estigui definit per una limitació de la democràcia representativa en benefici del control obrer: “La Comuna consistia en consellers municipals triats per sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables per curts terminis. La majoria eren naturalment obrers o representants coneguts de la classe obrera. La Comuna havia d’ésser no un cos parlamentari, sinó una comunitat de treball, executiu i legislatiu al mateix temps. La policia, en comptes de continuar com a eina del govern estatal, fou desproveïda de totes les seves atribucions polítiques, i convertida en una eina responsable, i sempre revocable, de la Comuna. Igual era pels funcionaris de totes les altres branques de l’administració. Des dels membres de la Comuna cap avall, el servei públic s’havia de pagar d’acord amb el salari obrer. Els interessos creats i les despeses de representació dels alts càrrecs estatals desaparegueren amb aquests propis alts càrrecs. Les funcions públiques deixaren d’ésser una propietat privada en mans del govern central. No tan sols l’administració municipal, sinó tota la iniciativa fins aleshores exercida per l’estat fou posada en mans de la Comuna.
En haver-se deslliurat de l’exèrcit i de la policia, les eines del poder material de l’antic govern, la Comuna es preocupà de trencar la força espiritual de la repressió, el poder clerical; decretà la dissolució i l’expropiació de totes les esglésies com a òrgans propietaris. Els sacerdots foren enviats de nou al recer de la vida privada, per, a imatge dels llurs predecessors, alimentar-se allà de les ànimes dels creients. Igualment les institucions educatives foren obertes gratuïtament al poble, i alhora se les netejava de tota interferència estatal i eclesiàstica. Així, no tan sols es posava a l’abast de tothom l’educació, sinó que la mateixa ciència es deslliurava de les cadenes que el prejudici de classe i la força governament les hi havia imposades.
Calia arrabassar als funcionaris judicials aquella lamentable independència que no havia servit més que per emmascarar la seva submissió abjecta a tots els governs reeixits que, al seu torn, havien contret i trencat juraments de fidelitat. Com la resta dels funcionaris, magistrats i jutges eren electes, responsables i revocables.
La Comuna de París havia de servir evidentment com a model per tots els grans centres industrials de França. A mesura que l’ordre comunal s’establís a París i als centres de segon ordre, l’antic govern centralitzats també hauria de deixar pas a les províncies a l’auto-govern dels productors. En un breu esborrany de l’organització nacional, que la Comuna no tingué temps de desenvolupar, es diu clarament que la Comuna havia d’ésser la forma política de fins i tot el llogarret més petit, i que en els districtes rurals l’exèrcit permanent s’havia de substituir per una milícia nacional, amb un període de servei extremadament curt. Les comunitats rurals de cada districte havien d’administrar els llurs afers comuns amb una assemblea de delegats a la capital, i aquestes assemblees de districte de nou enviarien diputats a la Delegació Nacional de París; cada delegat seria en tot moment revocable i lligat amb unes instruccions determinades dels seus electors. Les poques, però importants, funcions que romandrien en mans d’un govern central no se suprimirien, com s’ha tergiversat malintencionadament, sinó que se’n farien càrrec funcionaris de la Comuna i per tant responsables. No s’havia de trencar la unitat de la nació, sinó al contrari organitzar-la amb la constitució comunal, i esdevindria realitat amb la destrucció del poder estatal que es reclamava l’encarnació d’aquella unitat, independent i superior a la pròpia nació, de la qual no era més que l’excrescència parasitària. Mentre els òrgans merament repressius de l’antic poder governamental havien d’ésser extirpats, les seves funcions legítimes havien d’ésser arrabassades d’una autoritat que s’atribuïa una preeminència damunt la mateixa societat, i restaurar-les als agents responsables de la societat. En comptes de decidir cada tres o sis anys quin membre de la classe dirigent havia de mal representar el poble en el Parlament, el sufragi universal havia de servir el poble, constituït en comunes, com el sufragi universal serveix a qualsevol altre empresari a la recerca de treballadors i d’empleats pel seu negoci. I és ben sabut que les companyies, com els individus, en qüestions de negocis reals saben com posar l’home adient en el lloc adient i, si s’equivoquen una sola vegada, de redreçar-ho aviat. D’altra banda, res no podia ésser més aliè a l’esperit de la Comuna que superar el sufragi universal amb una investidura jeràrquica”.[4]
C/ Tercera tasca: construir un Estat que encara és capaç, com qualsevol estat, de complir funcions repressives. El gran fracàs de la Comuna de París fou no haver-ho fet, i Marx escrivia del 12 d’abril de 1871: “Si sucumbeixen serà a causa d’haver estat massa gentils. Haurien d’haver marxat immediatament sobre Versalles (…) Segona errada: el Comitè Central cessà massa aviat en les seves funcions per a obrir pas a la Comuna. També per un excessiu escrúpol d’honestedat”. [5]
La Comuna de París: una revolució que es va ensopegar amb un problema crucial i que, tot fent-ho, el va posar per primera vegada a la llum: construir un tipus d’Estat que, en un sentit, ja no sigui ja un Estat, i que en un altre sentit sigui encara un Estat.
Notes
[1] Article publicat al Dictionnaire Critique du Marxisme, Coordinat per Gérard Bensussan i Georges Labica, Paris, Quadrigue/Presses Universitaires de France, 1998, pp. 200-201. Traducció Joan Tafalla.
[2] El traductor a considerat necessari ampliar el text de Corallo amb la cita completa d’aquest paràgraf de la important lletra de Marx al seu amic Kugelmann, de 12 d’abril de 1871, veure Karl Marx, Cartas a Kugelmann, Barcelona, ediciones de Bolsillo, 1974, p. 128.
[3] Karl Marx, La Guerra civil a França, https://www.marxists.org/catala/marx/1871/burfr/index.htm
[4] El traductor ha considerat aquí que també calia amplia la cita de La Guerra Civil a França que fa Corallo. He usat la traducció de https://www.marxists.org/catala/marx/1871/burfr/teil3.htm , malgrat que em sembla francament deficient. És fa urgent una traducció al català correcta d’aquest important text.
[5] Karl Marx, Cartas a Kugelmann, loc. cit.
